Fugir d'Arenys i retornar al poble

M'he imposat, fins potser m'hi vaig comprometre, d'escriure un apunt a arenyautes setmanalment. Penso que és bo per mil raons, fins i tot pel meu cervell. Així me l'obligo a treballar intel·lectualment un bon xic amb aquesta gimnàstica rítmica de cada set dies. És sovint, quan veig la pantalla de l'ordinador buida i blanca, que m'escagarrino a les calces i penso “i ara, com carai l'ompliràs?”. El més important és trencar el gel, iniciar l'article, embrutar el paper i després, més o menys, va sortint la cosa de manera poc o molt elegant.

Si faig aquest preàmbul és per dir-vos que avui no tinc cap tema previst però en canvi avui és el dia que em toca, segons el meu calendari particular, de penjar l'apunt. Per tant “avui tindré més fàcil de parlar-vos de no sé ben bé què”. I si escric aquesta afirmació és perquè ara mateix, és quan haig de començar a explicar-vos alguna cosa que tingui un mínim d'interès i la pantalla de l'ordinador -mireu que bé!- ja no és blanca del tot. Provem-ho?

Tinc la sort de ser de poble petit, de butxaca, on pràcticament tots ens coneixem. Els cafès que consumim a les terrasses dels bars de la Riera esdevenen tertúlies amigables i, encara que improvisades, plenes de sapiència popular i de divertimentos espontanis. Un cafè amb gel pres sense cap pressa en una d'aquestes terrasses es tradueix en un esquitx d'eternitat. Els dies viscuts en un poble tenen la categoria d'entranyables però de tant en tant cal fugir-ne d'aquesta entranyabilitat. I és llavors quan jo, un servidor vostre, m'escapo a Barcelona i em refugio allà durant una setmana curta. Ara arribo de fer aquest stage. He anat al teatre, al Lliure de Gràcia, on la Rosa Maria Sardà brodava Sagarra i qui l'acompanyava dalt l'escenari era l'arenyenca Mercè Pons. Sardà qui et va matricular! Ets la reina de l'escena catalana. Sortint del teatre -per cert, horari del tot europeu- vàrem anar a fer una queixalada, a Gràcia mateix, en un restaurant turc/libanenc: bo, barat i exòtic. L'endemà al matí m'organitzava per visitar una exposició a la gaudiniana Pedrera al Passeig e Gràcia, i a la tarda, després de fer un piscolabis de règim sever, feia cap al cinema. Vaig tenir temps encara per veure la caiguda de la tarda a la cosmopolita Rambla barcelonina. Personatges estrafolaris, massificació turística, escultures humanes, sempre tan fràgils i gent de totes les edats passejant la mandra amunt i avall. Tot plegat és una funció prou agradable i gratuïta. Qui més qui menys, a la seva manera, fa l'actuació que té assignada. Jo em limitava a fer d'espectador, que també és un paper.

L'endemà em va tocar de fer una vida similar a la del dia anterior: menjar, jeure i culturitzar-me. Cansat, molt cansat. Sempre he argumentat que la feina de turista és cansada, esgotadora. Per tant necessitava retrobar-me amb la meva vida de cada dia, amb la vida de poble i aquí estic, exercint, una vegada més, d'arenyenc.

Res no ha canviat: el poble continua estant brut -la recollida selectiva potser a la llarga triomfarà però a la curta és un veritable desastre. Els polítics, els que avui actuen i els que pretenen fer-ho demà, continuen encallats en la mediocritat més absoluta. Algú s'ha mort i algú ha nascut. I jo que no m'he mort ni he nascut i que pel sol fet de ser-hi ajudo llastimosament a embrutar el poble i que sóc més mediocre que els mediocres dels polítics, me'n vaig a prendre'm un cafè amb gel a alguna de les terrasses de la Riera per mirar de memoritzar la lliçó d'arenyisme que els prohoms i savis del municipi imparteixen gratuïtament i en tot moment.

Ja ho deia el frare caputxi, en Venanci de can Nogueras, tothom és igual poc més poc menys / però quina gent la gent d'Arenys!