No són ells. Ets tu.

Al nostre país sempre s'ha parlat de dos eixos a l'hora de definir els posicionaments polítics. Hi ha l'eix dreta-esquerra present a qualsevol altra democràcia del món i hi ha l'anomenat eix nacional, que tradicionalment havia distingit nacionalistes de pretesos no nacionalistes però que els últims anys ha passat a distingir entre qui vol un estat propi i qui vol continuar dins l'Estat espanyol.

Fins fa pocs anys hi havia dos grans blocs: un centredreta nacionalista representat per CiU i un centreesquerra no nacionalista (però en realitat nacionalista espanyol) representat pel PSC. La possibilitat de situar-se al centreesquerra i voler la independència et deixava fora d'aquests dos grans blocs. La irrupció d'ERC va trencar aquesta dinàmica i això va significar un gran avenç per als qui ens situem en aquest espai.

Al llarg dels anys 90 i coincidint amb el desgast creixent del govern Pujol, la nova ERC impulsada per Carod, Colom, Puigcercós i companyia va anar fent forat per crear aquest tercer espai que havia de tenir la clau i trencar la dinàmica bipartidista. Com sabeu, els 23 diputats assolits el 2003 van representar el punt culminant d'aquesta trajectòria si deixem de banda els resultats de les eleccions espanyoles de 2004. ERC tenia la clau el 2003 i la va fer servir per formar el primer govern amb PSC i ICV.

Ara sembla que aquest és l'origen de tots els mals. I com que Esquerra ha patit un fort càstig, és fàcil fer creure que estem pagant la gosadia d'haver enviat CiU a l'oposició i d'haver ofert al PSC l'oportunitat de liderar un projecte d'esquerres ambiciós per al país. Com que el PSC ha traït aquesta confiança, a ERC ens hem enfonsat amb ells. Entesos. Lliçó apresa i etapa tancada.

Cal recordar, però, una cosa que explica l'aposta per aquesta alternativa d'esquerres: els tres oferiments que Carod va fer a Pujol al llarg de la legislatura 1999-2003. De les eleccions de 1999 n'havia sortit un resultat curiós i molt oportú: tant ERC com PP tenien 12 diputats. Per tant, CiU no podia esgrimir l'argument de triar el PP perquè li oferia més suports. Carod oferia col·laboració a Pujol. Li proposava que triés ERC com a soci preferent per fer avançar el país en el sentit que unia les dues formacions, per fer un estatut més ambiciós si la independència els semblava excessiva. Recordem que CiU havia començat a donar suport al PP, que havia guanyat les eleccions sense majoria absoluta l'any 96, en temes com el Plan Hidrológico Nacional (ja no us en recordàveu?) en nom de la governabilitat.

Finalment, i després de tenir el país aturat durant sis mesos, arriben les eleccions espanyoles de març de 2000, el PP treu majoria absoluta i, malgrat tot, CiU els continua donant suport. És allà, amb el no definitiu de CiU a la proposta de Carod, que es consolida el bloc de dretes. És CiU qui posa l'eix esquerra-dreta per damunt del nacional. Per això ERC busca la complicitat de PSC i iCV per construir una alternativa.

Ara costa molt que la gent recordi aquestes coses. CiU torna a dominar la premsa i els espais d'opinió. Han passat anys. Hem tancat un cicle. Jo sóc més vell i molts d'aquests polítics ja s'han retirat de la primera línia. Però el meu espai continua sent el mateix. Encara sóc independentista perquè encara no tenim l'estat que ens fa tanta falta per sortir de la crisi. I continuo situat al centreesquerra. Haver seguit de prop aquest cicle polític m'ha donat una visió diferent. Ara, quan penso en Esquerra i en aquest espai polític, ja no ho faig en tercera persona. Ha arribat un punt en què la distància que sempre havia volgut mantenir amb les organitzacions polítiques s'ha fet insostenible per pura necessitat.

Necessito ajudar a fer que en aquest país hi hagi dos grans espais liderats per dues organitzacions polítiques que pensin primer en Catalunya, que en vulguin fer un estat. CiU ja domina el centredreta i ara ens cal que al centreesquerra s'imposi també el projecte independentista. Per mi han deixat de ser "ells". He decidit que en formo part perquè és el meu projecte. Si a vosaltres també us passa, m'agradarà molt trobar-vos-hi.