La #FMArenys2011: Sant Zenon o Sant Roc?

El temps, immutable, sempre tindrà partidaris perquè aquest sigui modern. També és sabut que el més revolucionari, a ple segle XXI, es tracta de conservar les tradicions. Mentre hi haurà qui al veure albirar una almorratxa maleirà la persona que el (re)mulla d'aigua perfumada, hi haurà qui, alhora, es fascinarà per aquest càntir de quatre brocs i no dirà mai que això sigui una andròmina, sinó una figura única i indivisible, que caracteritza un col·lectiu: els arenyencs. Però mancats de referents, ens aboquem a la mediocritat i tendim a encarnar els aventurers que fan camí cap a la recerca de la modernitat perduda. Passa, però, que deixar-se arrossegar per la pretesa modernitat representa, si fa no fa, com deia el gran mestre Cesare Pavese, al fet que 'rebel·lar-se contra la natura implica que quan hom vol que quelcom sigui natural, probablement, el fenomen que llavors l'era, a hores d'ara ja no hi renaixerà la seva naturalesa'. És a dir, tirar calç viva a l'arrell no és aconsellable si volem tornar a l'origen per saber d'on venim i cap a on anem. I és que la història de Jekyll i Hyde és comparable a la relació estreta i difícil entre Sant Zenon i Sant Roc.

Ens posarem ràpidament d'acord si dic que una Festa Major és la diada en què un poble celebra el dia del seu patró. Ara bé, no està tan clar que Sant Zenon sigui, a parer meu, el patró d'Arenys de Mar de totes totes; i davant de patró, n'incloc l'article masculí definit en lloc d'un, l'adjectiu numeral cardinal. Tenim, en efecte, un problema; o avui generaré una polèmica de dimensions estrepitoses... perquè entenc que hem gestat dos colossos que ara no saben conviure! Dec formar part d'una minoria que, amb els anys, serà majoritària. Si el cap i casal de Catalunya, la ciutat de Barcelona, va canviar de patrona, de l'Eulàlia a la Mercè (o el mateix Principat de patró, de Martí a Jordi), nosaltres no serem menys i, si s'escau, Sant Roc esdevindrà el patró que, sens dubte, Sant Zenon no representa. Reitero: és el meu punt de vista. Acte seguit, podeu començar a esmolar els ganivets: ja sabeu on visc. Som-hi!

Sant Zenon fou un militar amb palma de martiri i Sant Roc un pelegrí occità que va anar a Roma i va tenir cura de malalts de pesta. La fita de Sant Zenon es tractà de patir martiri durant la persecució de Dioclecià i la gesta de Sant Roc constà en curar a tots els infectats per l'epidèmia. Anem a pams, per tant:

1) Sant Zenon emula l'arenyenc còmode, content d'haver-se conegut. M'explico. El seu origen remunta al 1584, quan Juan Domínguez, clerge del bisbat de Sigüenza, emmalalteix mentre passa per Arenys de Mar; i llavors és atès pels arenyencs. Val a dir que provenia de Roma i, al damunt, portava unes relíquies certificades amb una butlla del Papa Gregori XIII. I vist que es guareix, agraeix l'hospitalitat rebuda tot descarregant la motxilla, perquè el seu viatge cloïa a la parròquia de Fuentelsaz, poblet de Guadalajara d'on és el sant patró. O, dit d'una altra manera, demà 9 de juliol venerarem a un Sant que el tenim com a patró per carambola i que, a sobre, hem de seguir entestats en anomenar-lo Zenon quan en català l'hauríem d'anomenar Zenó, com Zenó de Cítion, filòsof grec i fundador de l'estoïcisme, o Zenó d'Elea, filòsof homònim i creador de les apories. En efecte, no m'agrada la nomenclatura castellana ni la fita pel qual el feren Sant. Penós. Per sort, avui, 8 de juliol, irromprem a les portes de l'església, serem una pinya i sense subtítols ni afinació, i amb una interpretació sui generis, cantarem la cançó de l'estiu, la que marca el punt de principi als mesos calorosos: l'Himne de Sant Zenon. De totes maneres, insisteixo: aquest Sant no s'ha guanyat ni l'honor ni la glòria que li propinem. Que consti.
i 2) Sant Roc, per altra banda, reuneix les propietats de l'arenyenc que suma voluntats, com el català desacomplexat que entén que la nació és la construcció de gent vinguda de qualsevol indret i que, mitjançant el vot de vila, cada any renova el seu compromís amb Arenys de Mar. El vot de vila és això i cada 16 d'agost els macips sortim al carrer a guanyar-nos el vernís, la pàtina que ens protegirà durant la resta de l'any. I, en aquest sentit, Sant Roc no va ser objecte d'un martiri de baixa estofa, sinó que esdevé Sant en reconeixement a la seva gesta titànica en pro de dedicar una vida sencera a allotjar els malalts de la pesta. Va estendre el culte des de Venècia cap a les terres germàniques i als Països Baixos. I, a més a més, a dia d'avui, Sant Roc és el Sant que compta amb més capelles i esglésies dedicades arreu del món. Aneu a París, si no, a la capella de Saint-Roch, prop del museu del Louvre, feta edificar per Lluís XIV el 1563. Aneu al pou de Saint-Roch de Montpeller o en qualsevol racó d'Europa o d'Amèrica Llatina: Sant Roc hi serà sempre.

Si recapitulem, doncs, observem que Zenon no és ningú i Roc és present, és ben viu. Jo ho tinc clar: si m'haig d'acollir al patronatge d'algun Sant, jo sóc un fervent servidor de Sant Roc. I qui us parla és un laic de mena, però un profund agnòstic. Tolero la diversitat interreligiosa perquè comprenc que les religions són font de cultura i part matriu -i motriu- del poble català. La meva fe és la virtut cívica i la prestatgeria que tinc sobre aquest portàtil: Catul, Plató, Plutarc, Sèneca, Ciceró, Aristòtil, Virgili, Ovidi, Apuleu...

I, com deia al principi, tot i l'ofici solemne d'avui a l'església, i la conseqüent versió -o cover, si ho preferiu- amb picades d'ullet al barri de la muntanya, Sant Zenon és buit de contingut: rasques i no hi ha res més. En canvi, Sant Roc, ha penetrat els murs del conservadorisme, de l'immobilisme més atroç. Sense esgarips, però amb pas ferm, ja ha nascut 'La Pesta', a la vigília de l'encara petita Festa Major. 'La Pesta', en termes sociològics, no és res més que un clam social que uneix, de debò, la gaia vila (amb el permís de Sant Zenon!) i vertebra el batec d'un poble. Sant Roc té una llarga vida per endavant i el Patronat ha cimentat un futur esplendorós: Sant Roc ja és el Petit Tresor dels Països Catalans! Perquè Sant Roc és una de les úniques festes d'aigua que tenim com a país. Perquè fem una prometença comunitària d'agraïment al Sant. Perquè fem la cercavila nocturna de gegants amb els geganters més trempats; i que ara estem expectants amb la Flashmob XXL que han organitzat. Perquè ballem 'La Dansa d'Arenys' a càrrec de l'Esbart Maragall. Perquè, tanmateix, fem la Cantada dels Goigs i tan sols llavors tots som un.

Bé, com haureu pogut llegir, sóc un roquista (i no s'hi val a comparar-me amb l'entranyable Miquel Roca i Junyent, eh... hahahaha...).