Quan m'obro al misteri

Darrerament he anat agafant el saludable hàbit de seguir (llegir) gairebé per subscripció (visca el twitter) l'interessant bloc arenyauta de l'Eulàlia. Avui he assaborit tot esmorzant el nou apunt "sense fronteres". M'ha agradat el concepte "adquirir consciència de les sincronies"... per diferents "confluències" que tampoc pretenia detallar ara.

En aquest ennuvolat matí, la lectura d'aquesta invitació d'obrir-nos a dimensions que desconeixem s'ha conjugat mentre estava immers en "El hombre en busca de sentido" de FRANKL, Viktor. El llibre en sí tinc entès que és prou conegut, i possiblement també deu formar part de l'extensa biblioteca de l'Eulàlia.

El que m'ha captivat avui, just abans de llegir-te, ha estat l'experiència d'aquest home, reclòs en un camp d'extermini alemany, quan detalla el que es viu "quan s'ha perdut tot". Concretament avui llegia aquest fragment que es poden sintetitzar en aquestes dues frases prèvies: "l'amor és la darrera meta i la més alta a la que un home pot aspirar." "La salvació de l'home només és possible en l'amor i a través de l'amor".

"(...) Mi mente todavía se aferraba a la imagen de mi mujer. De pronto me asaltó una inquietud: no sabía si aún vivía. Sin embargo, ahora estaba convencido de una cosa, algo que había aprendido demasiado bien: el amor trasciende la persona física del ser amado y encuentra su sentido más profundo en el ser espiritual del otro, en su yo íntimo. Que esté o no presente esa persona, que continúe viva o no, de algún modo pierde su importancia. Ignoraba si mi mujer vivía y carecía de medios para averiguarlo (a lo largo de mi cautiverio jamás tuvimos contacto postal con el exterior); aunque en ese momento esa cuestión tan vital dejó de importarme. No sentía ninguna necesidad de comprobarlo: nada podía afectar a la fuerza de mi amor, de mis pensamientos o a la mirada amorosa de su figura espiritualizada. Si por aquel entonces hubiera conocido la muerte de mi mujer, creo que aun así me habría entregado- insensible a la realidad- a la contemplación de su imagen y mentalmente habría conversado con ella con la misma viveza y satisfacción. “Sella conmigo tu corazón…pues fuerte como la muerte es el amor” (Cantar de los Cantares 8,6). "

Així em "llenço" a respondre públicament una de les preguntes que sempre ens suggereix l'Eulàlia, amb el testimoni d'aquest psicòleg contemporani en un moment que exemplifica com, més enllà de les dures fronteres que el retenien, es va obrir al gran misteri de l'amor.

Eulàlia, els teus apunts sempre són un regal.
Fins aviat.