Orvieto

Molts de vosaltres ja m'heu vist per Arenys, però com d'Itàlia encara vaig amb 12 dies de retard, continuaré narrant-vos les nostres experiències.

El millor de viatjar és intentar barrejar-te amb els habitants del territori i fer allò que fan ells. Intentar no portar un itinerari molt quadrat i com diu una bona amiga deixar-te fluir.

Teníem la intenció d'entrar a la Toscana per la porta gran, la Val d'Orcia i le Crette i veure els espectaculars paisatges de postal que aquestes terres ens oferien, però un suggeriment d'última hora ens fa variar la ruta i dirigir-nos cap a Orvieto ja en la regió de la Umbría, el cor verd d'Itàlia.

Deixem l'autopista (autostrada)en direcció a Orvieto i el paisatge que trobem és molt semblant al que després trobaríem a la Toscana, ondulants turons verds, pobles encantadors i ciutats amb 2500 anys d'història.

Orvieto és una ciutat emmurallada que s'aixeca damunt d'un turó. Al entrar a la ciutat es respira un aire medieval, encara que la ciutat es remunta a l'època dels etruscs. Aquí per primera vegada coneixem la història de les Ciutat Estat i dels Güelfs i els Gibel.lins, partidaris respectivament del Papa i del Sacre Imperi Romà. Orvieto és Güelfa, per tant partidària del Papa.

La ciutat és petita, els carrers és van entrecreuant i estan plens de comerços i restaurants. El carrer principal és el Corso Cavour, el trepitgem el primer dissabte de les rebaixes. Ja us podeu imaginar com n'està d'animat.

Ens perdem per les places i els carrerons, la torre del Moro, la piazza del Popolo, la piazza de la repubblica, el Palazzo del Popolo i el Papale. Tot sense esforçar-nos massa a trobar-ho.

Dinem a una osteria de la guia (Sosta)amb molt mala pinta però un menjar boníssim. L'especialitat, el palombo i el cinghiale que evidentment cap de nosaltres va demanar per probar.

Ven dinat, comença a ploure i ens dirigim a veure el Duomo (3€ l'entrada). Es va començar al 1290 d'estil romànic, però a mida que van avançar les obres (van durar tres segles) es van anar incorporant elements gòtics.

El cos de la Catedral es de franges de marbre blanc i negre però tot i la seva bellesa queda eclipsat per la gran quantitat de color de la façana principal, comparada amb un altar a l'aire lliure.

Al entrar, tot ens impressiona, el terra, el sostre, el retaule. El més important, però es la Cappella di San Brizio on Lucca Signorelli, el 1499, va pintar el Judici Final.

El Vigilant ens comenta que Miquel Àngel es va inspirar en aquesta capella per pintar la seva capella Sixtina i que si les comparessin aquesta última quedaria en segon terme.

Un altre lloc interessant, és l'Orvieto Underground, un conjunt d'unes 400 coves comunicades que han tingut diversos usos durant la història de la ciutat. Refugis antiaeris a la segona guerra mundial, neveres, amagatalls diversos.

Continua plovent i ens esperen a les 5 a Arezzo.