1.200.000 vots no fan un lideratge

Aparentment, la victòria electoral de CiU a les municipals del 22 de maig va ser incontestable. Si ens ho mirem amb detall, però, veurem que no va ser tant una victòria de CiU com una derrota del PSC i d'ERC. Ho explicava a l'Enric Badosa en el punt 4 d'aquest apunt: els 778.042 del maig passat no arriben ni tan sols als 778.916 de les municipals del 2003.

Aparentment, la victòria de CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre passat va ser més contundent. I és cert: a diferència del 2006, en què un pèssim vídeo polèmic de David Madí va errar del tot l'estratègia de comunicació i va portar CiU a uns pèssims resultats en termes de vots absoluts (928.936, quan des de l'any 84 no havien baixat del milió de vots), el novembre passat el rebuig a José Montilla i el càstig a ERC per haver governat amb ell van deixar CiU a les portes dels 1.200.000 vots.

1.200.000 vots, però, que no és una quantitat gens menyspreable, no fan un lideratge. Els vots poden anar i tornar amb una gran facilitat i això a Esquerra hem tingut ocasió de comprovar-ho. Al nostre país hi ha una bossa de votants important que prioritza molt la independència a l'hora d'emetre el vot. Si aquesta bossa de votants no troba en CiU el lideratge que els consolidi poden tornar perfectament a una ERC que ja ha començat la renovació.

Artur Mas ha començat la legislatura amb una aproximació al PP que va en la direcció contrària del que li demana el votant independentista. Ha deixat les expectatives de "govern dels millors" en un simple "millor que els d'abans, segur!" que, alhora, és un oblit flagrant d'aquelles promeses d'humilitat que va fer el president.

L'amenaça més gran del lideratge de Mas, però, ve d'un aspecte en què ja és massa tard per a ell. És esclau de les seves paraules i de les seves insensates promeses electorals. Mas tenia l'oportunitat de crear lideratge a l'entorn del projecte de creació d'un nou estat. Hi ha renunciat (potser no per sempre però sí de cara a la present legislatura) en virtut d'un suposat risc de fractura social. Deia que si fèiem un referèndum d'independència dividiríem el país en dues meitats i que aleshores ens crearíem un problema.

El temps està demostrant que Mas es va equivocar de totes totes i que ara arrossega un llast que li costarà de perdre. Ara ja sabem que l'oposició a la independència se situa tot just al 28,2 % de la població, cosa que fa pràcticament segura la victòria del SÍ en un referèndum. I, en canvi, el risc de fractura social és més elevat que mai. I aquesta fractura no serà entre partidaris i contraris de la independència, sinó que serà fruit de les retallades (per la quantitat, però sobretot per la qualitat) que ha emprès el president com a resposta a un problema d'endeutament que no té tant l'origen en un excés de despesa com en un dèficit fiscal continu i abusiu per part de l'Estat espanyol.

Arreu on els problemes d'endeutament han posat en risc l'estat del benestar hi ha hagut protestes. Aquí els indignats han fet una primera incursió força pacífica i raonable, al cap i a la fi. Quant de temps caldrà, però, perquè tinguem a casa els problemes que aquests dies pateix Londres? I, un cop abocats a aquesta dinàmica dels aldarulls, què?