El perquè i el què de Madrid

De l'acte que ahir va organitzar La Llotja, em quedo amb dues idees d'Oriol Amorós. La primera és que a Madrid no hi hem d'anar ni a demanar ministeris ni a fomentar odis. Així de ras i de curt. Hi ha qui voldria continuar jugant a això de la governabilitat, del peix al cove, de ser responsablement espanyols des de la nostra particularitat catalana. Prou que ho va deixar clar Roger Montañola en dues ocasions com a mínim quan ens va voler recordar que fa uns mesos el gran Duran i Lleida va salvar Espanya de la intervenció. Tot un heroi. Gràcies, senyor Duran. A l'altre extrem, hi ha qui diu que es tracta de rebentar Espanya des de dins. Després de fer aquestes declaracions és difícil explicar que no, que nosaltres només volem la independència i que no estem obsessionats per l'odi a Espanya. Entre un camí i l'altre hi ha el missatge que Alfred Bosch ens proposa: "Espanyols: us estimo però ens volem separar". Aquest és el meu missatge. Ni discursos incendiaris que els ho posen fàcil per desqualificar-nos o per provocar una escalada de violència que acabaria girant-se en contra nostra ni predisposició a deixar-ne enredar un cop més per la teranyina de poder espanyola.

La segona idea que em va agradar d'Oriol Amorós és que d'aquí a menys de 60 dies el PP i la FAES governaran Espanya amb majoria absoluta. No ens equivoquem. No són una colla de sapastres. Saben molt bé què fan. Amb la sentència de l'Estatut de l'any passat i la reforma constitucional recent han posat a prova la nostra capacitat de revoltar-nos. I ens hem manifestat, certament. I les enquestes del CEO diuen que el 43% vol la independència i que només el 28% s'hi oposa. També és cert. Però el govern d'Artur Mas es manté en el seu objectiu de negociar un pacte fiscal al qual ja no es refereix com a concert econòmic perquè comença a preparar el terreny de la rebaixa. I aquest és el gran perill que ens assetja els propers mesos i que hem de saber identificar de manera general i diàfana.

El 20 de novembre triem entre dos camins. El camí de Duran ens pot portar a entrar en negociacions amb la FAES, que són especialistes a desactivar bombes de rellotgeria (i el 43% de suport a la independència que hem aconseguit entre tots i totes ho és clarament), i d'aquí a pocs anys ens podem estar lamentant i preguntant-nos com van ser capaços de frenar el procés quan ho teníem a tocar. El camí de Bosch, en canvi, té la virtut que mata diversos pardals d'un sol tret:

1. Ofereix una alternativa a la gent independentista que va votar CiU el 28 de novembre i el 22 de maig però que ara arrufa el nas davant del candidat Duran.

2. Permet dir a CiU que ens agrada la seva ànima independentista, la de gent com Ramon Tremosa, però no la fam de ministeri espanyol que traspua gent com en Duran. Que si s'acaben de decidir a fer el salt a l'estat propi tindran el nostre suport, però si continuen instal·lats en l'ambigüitat no perquè tenim pressa.

3. Ofereix l'oportunitat de donar suport al procés de renovació que ha fet ERC.

4. Permet avançar en el camí d'un escenari en què ERC i CiU estiguin més equilibrats de forces per poder fer, junts, el salt final. Caminar cap a un escenari de majoria absoluta de CiU és deixar la decisió del futur del país a les mans d'una federació que encara no ho té gens clar.