Aquest #20N, #votaestelada!

Som dia de jornada de reflexió. Ho trobo esperpèntic. Les nacions civilitzades prescindeixen d'aquesta mena d'intervencionismes. M'explico. El ciutadà és prou intel·ligent com per a discernir amb qui es casa, mitjançant el contracte electoral; és a dir, el vot. Però sembla ser que a l'Estat espanyol, el 'Vota'm, estúpid!', és la consigna pàtria. De fet, és rellevant exemplificar com ara els partits unionistes i els autonomistes de casa nostra vénen a demanar que sortim de casa i introduïm la seva opció a dins l'urna, mentre que pocs d'ells toleren que durant el transcurs de la legislatura els hi trepitgem els talons, en cas de flagrant deliri; vegi's, per exemple, no donar un cop sobre la taula quan et roben i seguir esllanguint la parsimònia nacional en els camins inescrutables del "Pacte Fiscal". Un malson, que es repeteix, com el rot agre.

Ahir, però, dia en què es tancava una de les campanyes electorals més sòrdides que recordo, vaig anar al Fem Ateneu. Magnífica iniciativa de les amigues Helena Doz, Roser Maresma i Marta Pérez i els amics Ramon Sanmartí i Pau Serrano. Tocaven els 'Erm.' Poca assistència, aquest divendres. Això no obstant, vaig conversar amb força gent. A l'avantsala del dia de la reflexió, bromejava amb qui em trobava: demà és el dia en què tornem a rumiar una cosa ja pensada i que, per cert, aquest cop, però, a diferència de l'anterior, es veu que hem de considerar el vot detingudament, aprofundint-hi més energies i càlculs mentals, per tal d'estar-ne segurs. Com ja he dit, per un liberal, algú no estret de mires, vaja, que l'Estat preconitzi a la ciutadania que cal que s'esmerci un dia a pensar què votar ho trobo no tan sols gros, sinó d'una profunda demència democràtica.

En aquest context, dignar-se a votar és un mèrit que hauria de ser remunerat; sobretot pel que fa a aquestes eleccions. Parlo amb indecisos, tantsemenfotistes i comissaris polítics. Tots tres em fan por per igual. Els primers, van al sol que més escalfa; els segons, fan una flaire d'àcrates que espanta; i els tercers, els abomino perquè els seus raonaments estan desproveïts de raó: el manual del militant, en efecte. Però tots tres, malgrat tot, votaran. Els primers, tendeixen al masoquisme: votaré el PP perquè quant més ens casquin, millor; els segons, no volen abstenir-se: o voto a un partit remot, o faig un vot en blanc o nul; i els tercers, amb aires de suficiència: votaré Duran, perquè és un vot estratègic: el President Mas necessita que siguem decisius a Madrid (un matís: aquest votant no m'esmenta, en absolut, la famosa "Transició Nacional") o votaré Coscubiela perquè se'l veu sòlid (m'ho diu fent-se el murri perquè ICV s'embutxacarà vots d'Esquerra i del PSC: és ben bé que l'únic partit que seguirà traient rèdit dels Tripi I i Tripi II és ICV, a costa de la desorientació esquerranosa dels altres dos esmentats) o, finalment, votaré Esquerra perquè el procés de renovació ha estat un èxit i ara ja tornarem a sortir del pou (al preguntar per la renovació no es dissipa la boira i tot, per tant, són cortines de fum). Cal anar, doncs, a la lletra petita.

Els actuals dirigents d'Esquerra són allò que comentava Hobbes al 'Leviatan': el cap es canvia, però el cos roman. I és que Oriol Junqueras és a la renovació d'Esquerra el que un escuradents és davant del nus gordià. Res. Ni gota de solució davant del problema. Joan Puigcercós, que ha callat durant tota la campanya (curiós, oi?), segueix sent el President del Grup Parlamentari. Per aquest motiu, a banda de no reconèixer l'error estratègic del Tripi II per a l'independentisme, com voler fer empassar a l'electorat independentista que Solidaritat Catalana per la Independència (SI) concorre en aquesta contesa electoral sota la marca 'Catalunya sí!', una clara evidència de voler patrimonialitzar el que han perdut sense demanar permís, o molestar el senyor Moisès Broggi perquè vagi al Senat (una cambra que no ha estat mai un lloc de representació territorial) quan, a sobre, i per més inri, diuen que, en cas que sigui escollit senador, renunciarà a l'acta a favor de la seva suplent. En definitiva, tota aquesta estratègia independentista nefasta m'ha portat avui, dia de la reflexió, a pensar en veu alta.

No es pot votar Esquerra per les raons exposades. A més, havent-me llegit el seu programa electoral, observo que són independentistes que volen viure a costa de la independència. Quan diuen que a Madrid se'ls hi ha perdut tot, els entenc: la paraula "Independència" surt en el punt número 75; quan per a un independentista és la número 1. Per tant, mentre que la forma, l'actitud, és la pròpia d'una Convergència d'esquerres, el fons segueix sent pobre: la campanya que han adreçat a la ciutadania ha estat dissenyada contra l'independentisme que no es presenta, és a dir, la CUP i SI. Han aprofitat, a més, per a embolcallar-se amb el concepte de la unitat vàcua. Perquè, jo em pregunto: si ells representen la unitat, com és que l'independentisme coherent amb la forma i el fons s'ha trobat en la unió de no anar a Madrid? No és paradoxal, això.

A diferència de la CUP, per a mi abstenir-me és anar al mateix sac dels qui no van a votar perquè els hi put el sistema o bé perquè ni saben que demà hi ha unes eleccions. Per tant, cal escatir entre el vot en blanc i el vot nul. Votar en blanc no m'agrada perquè en el recompte final, vist el fracàs de la participació, i com és sabut i profecia, ajudaré a contribuir que el PP eixampli la diferència respecte les opcions minoritàries, atès que la Llei d'Hondt faculta que els petits quedin arraconats a la mínima existència en benefici de les opcions majoritàries. Per això, votaré nul. Però el meu vot serà nul perquè vull que es comptabilitzi el meu malestar amb Espanya i amb aquest sistema electoral. Demà, votaré una estelada per engegar a dida tanta pantomima!