La canal del carrer Bonaire (o és Bonaigua?)

Aquest migdia el xàfec m'ha enxampat de ple. Arribant amb tren plovia a bots i barrals. Amb un paraigua de nyigui-nyogui he enfilat carrer d'en Riera amunt i després he girat cap a Bonaire pensant d'aprofitar la passera del costat de la biblioteca. Poc abans d'arribar-hi, de lluny, he tingut una mena d'aparició, un híbrid de guèiser i Manneken Pis brussel·lenc. D'una canal en sortia projectat un raig d'aigua que hauria permès improvisar un hidromassatge. Tant, que en els moments de més cabal d'aigua la projecció -la pixarada, com si diguéssim- arribava a l'altra banda. No he pogut captar aquell moment amb la càmera i en qüestió de segons n'ha baixat la intensitat, però n'hi ha testimonis. De fet, dues amables senyores m'han assegurat que fa temps que passa. Aquelles coses que es van deixant passar, suposo, perquè només es noten quan plou a bots i barrals, i que és precisament quan la gent evita, si pot, passar pel carrer. Si ho podem arreglar, arreglem-ho, no fos cas que algú es decidís un dia a provar això de l'hidromassatge i s'hi trobés bé. I si no ho podem arreglar, retolem-ho i convertim-ho en un atractiu turístic. Art contemporani, escolti. Qui no veuria en la canal l'expressió d'una societat farta de tot i que necessita expressar-se en termes líquids, que diria el filòsof?