El mosquit

Quina cosa més petita i més empipadora! Acabo de dir “cosa” i he de dir “ésser creat que viu en el planeta com nosaltres”. Fa dos estius que, quan arribem a Arenys i obrim finestres, ens comencen a entrar aquestes bestioletes com una plaga, i sobretot es dediquen a mi, que sóc del seu gust i em piquen moltíssim per tot el cos, amb la qual cosa m’acaben provocant un estampat de puntets vermells. Cal dir que el moment per excel•lència per al seu banquet és quan dormo i no puc lluitar contra ells. I aleshores sí que és la seva festa, que igualo als vampirs, ja que es dediquen a xuclar-me la sang. I al matí, quan em desperto, trobo diverses taques de sang als llençols, que és la meva sang, i algun cadàver que dec provocar movent-me.

Pobres animalons, a vegades penso; és la seva manera de viure, però poden arribar a provocar-te irritació quan al matí et trobes la cara com un mapa de picades. I aleshores m’agafen ganes de marxar d’Arenys, el meu poble que tant estimo i en el qual tinc molts amics, i marxar de casa. Una casa que espero amb il•lusió quan sóc a Barcelona, i que cuido amb molta cura. Tot això desapareix i només tinc ganes de fugir i deixar tot aquest bestiar.

Aquests éssers tan petits han estat motiu de conversa amb tots els veïns del carrer. Ens hem explicat tots els recursos a les nostres mans per allunyar aquests insectes i procurar recuperar la pau que hem perdut. Però hem descobert que alguns mitjans –i n’he fet servir uns quants– no els espanten. I arribes a la conclusió que hem d’arribar a matar-los com sigui, en defensa pròpia. Espero que no em llegeixi ningú que pertanyi al jainisme que no poden matar cap ésser viu. La idea és molt bonica, però he de trobar la manera que no m’ataquin. Em sap greu parlar així i fer servir algun vocabulari agressiu, com a l’inici d’aquest text que he posat la paraula “lluitar”. Sóc dona de pau i no m’agrada parlar de lluita.

Però el destí m’ha proporcionat una altra solució amb la qual m’estalviaré fer mal a aquests animalons voladors, si dóna els resultats que espero. En una carnisseria de Barcelona, parlava sobre aquest tema i tothom em donava idees per resoldre el problema –molt propi dels humans proporcionar ajuda quan està al seu abast. I un dels clients, que va dir que era metge, em va recomanar un tractament homeopàtic que evitaria que em piquessin després d’uns quants dies de prendre’l. I ara em trobo aquí i tinc tot el carrer pendent dels resultats per poder seguir el mateix mètode. Perquè he de dir que cada nit untar-se de repel•lent és molt desagradable.

I, a poc a poc, sembla que no em cusen tant a picades, i jo m’he anat tranquil•litzant. He intentat parlar amb algun d’ells anomenant-lo “germà mosquit”, com deuria fer sant Francesc, però jo no tinc la seva traça per comunicar-me amb qualsevol ésser viu, i se’n va volant sense escoltar-me. Sigui el que sigui, la plaga, com jo l’anomeno, ha disminuït. I encara porto picades, però ja no compto el número tan exagerat que em sortia abans.

I aprofito l’avinentesa per explicar que vaig trucar a l’ajuntament i vaig parlar amb el tècnic de medi ambient, que va ser per cert, molt amable, per queixar-me del gran toll d’aigua que hi ha al final de la Riera i principi de la platja, aigües entollades ja fa temps i que tenen un color verd. Jo li explicava que era un dels possibles focus per criar mosquits, que després s’escampen per la població, i que em semblava poc responsable per part de l’ajuntament no treure aquestes aigües, sobretot en aquests estius de tanta calor i humitat, moment ideal per a la proliferació dels mosquits. I em van respondre que ho tindrien en compte.

I, per acabar, arribo a la conclusió que hem de respectar la natura i tots els animals que hi viuen, creats pel mateix creador que ens ha donat la vida als éssers humans, i que tenen la seva funció com tenim tots, però, buscant, hem de trobar els mitjans per protegir-nos causant el mínim mal possible. Així sia!

Mª Teresa Quintana

Foto: Viquipèdia

Publicat originalment a "L'Ametlla d'Arenys" el setembre de 2010.

Afegeix un comentari nou