La ruta del Cister

Fa un temps vam decidir tornar a visitar aquests tres monestirs: Poblet, Vallbona de les Monges i Santes Creus, perquè, encara que ja els coneixíem, ens venia de gust tornar a fruir de la seva sobrietat i dignitat.

Em feia una mica de mandra el seu paisatge, també auster i dins el qual el monestir està ben enquadrat. Però els meus sentiments han canviat radicalment en anar-nos apropant als indrets escollits, ja que, pel fet d’haver decidit venir-hi dos dies de juny, la natura estava esplèndida: camps daurats de blat i d’ordi amb els marges plens de roselles, oliveres i boscos. A poc a poc, m’he deixat endur pel goig que em produïa aquest entorn i he volgut dedicar un pensament profund al meu pare, que va triar anar a prop de Poblet per celebrar el seu 90è aniversari ara fa deu anys. I he intuït que des del més enllà podria potser captar la meva alegria, en repetir l’excursió d’aquell moment, acompanyat de tots els seus fills, que el va fer molt feliç.

Poblet i Vallbona tenen vida monàstica, i Santes Creus no en té des de l’exclaustració el 1835. Tots ells són monestirs cistercencs, fundats el segle XII, de transició romanicogòtica, amb uns claustres magnífics, que conviden a caminar i enlairar l’esperit; et fan beure de la font que va fluir des dels benedictins cap a la pobresa i l’austeritat, que Bernat de Claravall i d’altres van impulsar creant l’orde del Cister. Segueixen la regla de sant Benet “ora et labora”, és a dir, “prega i treballa”, que és una manera de cultivar aquesta espiritualitat contemplativa, i que al mateix temps et centra la ment per poder avançar en el camí pregon de la contemplació, sense desarrelar els peus de terra i vivint la vida quotidiana. Com diu algun altre mestre de la mística: manteniu el cap al cel, però els peus a la terra.

Pensant en els grans místics castellans Teresa d’Àvila i Joan de la Creu, he comprès que la Castella endins, amb els camps de blat també, i amb un paisatge auster, que no permet distraccions, facilitava el camí cap a la contemplació i la mística, per trobar a dintre el que no trobem a fora, com bé explica sant Agustí.
Aquests monestirs propicien aquesta via dins la clausura als esperits que busquen en el silenci el que el món no els pot oferir. Hi ha massa aldarull i distracció i ens condueix a la dispersió, no a la concentració. Hi ha persones que no poden entrar mai en el silenci, perquè els fa por la possibilitat de trobar-se amb elles mateixes i prefereixen no parar i estar ocupades constantment.
Jo he descobert que, encara que hi ha estones que m’agrada estar activa, també sóc feliç els moments de silenci que em busco cada dia. Ho trobo una bona combinació, que aconsello.

I, com que hem passat la nit en una casa rural petita i antiga amb una cripta del segle XII, perduda en un poblet de 24 habitants, rodejada de camps i ocells refilant fins ben entrada la nit, regentada per una parella jove, que només oferien àpats ecològics i que eren molt acollidors, tot plegat va ajudar a mantenir aquesta atmosfera que buscàvem en aquells indrets, digna de repetir en un altre moment.

I ara acabo amb la idea bàsica de la regla de Sant Benet:
“La vida del religiós o religiosa és dividida en períodes regulars de son, de pregària, de lectura de la Santa Escriptura, de descans i treball físic o intel·lectual.”

Mª Teresa Quintana