El cos, vehicle a la Terra

Fa dies que aquesta idea em volta per la ment, i em meravella el fet que cadascú gaudeixi d’un cos material per fer l’experiència a la Terra. Sembla que digui una banalitat, perquè no ens parem a pensar en una cosa que ens sembla tan normal, però si ens hi deturem una mica, veurem el regal que ens fa la vida donant-nos uns pares, que han estat els intermediaris per a la constitució del cos, ja que tinc molt present el miracle que es produeix en la reproducció. Tot és natural, però no deixa de ser fantàstic. Sempre recordaré el comentari de la meva filla quan de petita li explicava la sexualitat: “Que bé, mare, que guanyés el meu espermatozoide!”, comentant la carrera de tots ells per donar la vida.

Quan prens consciència del teu cos veus que és un bé molt preuat, i que hem de tenir- ne molta cura per tenir-lo sa i poder portar una vida plena. Primer el cap amb el cervell a dintre, que és aquesta maquinària tan perfecta i tan desconeguda encara. Es van fent petits avenços, però de moment en fem servir un tant per cent molt petit. Per aquí vindrà l’evolució de l’ésser humà. No parlo de totes les facultats psicològiques, que seria tema per a un altre article. Els ulls, que ens fan veure totes les meravelles del nostre entorn. L’oïda, per sentir tots els sons, paraules, música, el cant dels ocells... L’aparell digestiu, començant per la boca, que és el que ens manté vius ingerint aliments.

L’aparell vocal, que fa que ens puguem comunicar amb els altres, i que ens permet cantar. Els pulmons, amb els quals podem respirar, base de la nostra existència. El cor, motor de la nostra vida i que batega fins al nostre últim alè. Com hem d’agrair al cor la seva feina de no parar mai! No cal dir la importància de tots els òrgans interns, com el fetge, que no especificaré perquè no sóc metge i no escric des del punt de vista mèdic. L’aparell reproductor i sexual, essencial per a la continuïtat de la nostra espècie i creador de l’amor envers la parella i els fills.

I ara arribem a les extremitats. Els braços i les mans, aquestes eines tan útils i creatives. Si creiem en l’evolució de l’home, sabem que el fet de posar-se dret i fer servir les mans el va humanitzar. Tots els que ens hem trencat un braç, coneixem les dificultats que tenim quan no hem pogut fer-ne ús. Una de les grans funcions és l’abraçada, per transmetre afecte i tendresa. I les cames i els peus, tan necessaris per al trasllat, i que podem utilitzar per ballar, activitat que dóna molt plaer a les persones que els agrada. No entro en més detalls, però hem anat descobrint que el cos és una màquina extraordinària i que hem de mostrar agraïment pel fet de ser el suport de l’esperit que s’hi pot materialitzar i fruir de la vida.

D’altra banda, vull reflexionar una mica sobre el fet de les mancances que pot tenir el nostre cos, siguin de naixença, d’envelliment o de malaltia durant el camí. Les penes de la vida queden gravades i el poden malmetre. L’hem de valorar igualment, però hem d’aconseguir conviure amb la malaltia quan no es pot guarir, sense perdre la paciència i aprendre a usar-lo amb el que tenim i amb les ajudes que la medicina ha anat desenvolupant i proporcionant. És un bon aprenentatge de creixement personal també.

I quan arriba una malaltia greu i ens porta a la mort, preparar-nos per abandonar-lo i fer el desenllaç, pensant que el cos no és nostre, l’hem tingut en usdefruit. És una eina que ens ha estat molt útil i regalada, però que ha de tornar a la Terra, a l’univers, desintegrant-se en tots els seus elements. Ja sabíem que era temporal, efímer, però a voltes ens n’oblidem. Ens queda l’esperit, que és el que ha de fer el pas cap a la transcendència.

“Mens sana in corpore sano”, va dir Juvenal, poeta romà del segle I. Aspiració d’un esperit equilibrat en un cos equilibrat.

Mª Teresa Quintana