Cant a la vida i al sol

Tinc ganes de dedicar unes paraules a aquest astre, el meu gran amic, i ho faig des de dalt d’un turó tot prenent el sol. No ho podia fer des d’un lloc més adient. Com que ha plogut durant uns dies i últimament ha fet vent, l’atmosfera està netíssima i el sol llueix d’allò més. Que bonic tot l’entorn!

La meva fal·lera pel sol és gairebé desmesurada. Ja sé que la pluja és vida i que el planeta necessita aigua, però a mi la pluja em convida a quedar-me a casa, i mirar-la des de darrere els vidres. No m’agrada caminar sota la pluja. I ben al contrari, quan surt el sol no em puc quedar a casa. He d’anar a caminar i seure una estona per prendre el meu, no massa llarg, bany de sol diari, aprofitant la vitamina D que el cos fabrica després de l’exposició a la llum solar, i que és important perquè promou l’absorció de calci en el cos. Semblo una planta fent el procés de fotosíntesi, convertint l’energia de la llum en energia química. I estant asseguda al sol, puc fer pregària i meditació, perquè em sento agombolada i acollida per la seva escalfor. És un benestar creixent dins meu.

M’agrada una dita d’un indi sioux que diu: “Els indis sabem que ningú pot tenir bona salut, si no té sempre aire fresc, raigs del sol i pau amb tot l’entorn.”

La llum és una necessitat primordial, i no sóc gens amant de la foscor. Un dels moments més plaents en aixecar-me és pujar la persiana i mirar quin temps fa. És el meu primer acte en començar el dia. Si el cel és blau i fa sol, el meu cor s’eixampla. Si està ennuvolat i plou, he d’acceptar que és un regal de vida per a la nostra terra. Si ja ha fet uns quants dies de sol, accepto millor un parell de dies de pluja i núvols, i entenc que és un repòs per als ulls després de molts dies de llum intensa, sobretot per als ulls clars. Si dura més, he de fer un esforç perquè el meu estat d’ànim no baixi, que hauria d’estar bé tant amb pluja com amb sol. Però els que som mediterranis, estem acostumats a aquesta llum tan nostra i tan necessària per al nostre cervell, reconeixent que hi ha persones a qui el sol els molesta, i van sempre per l’ombra.

I, per tant, agraeixo a Déu que ens hagi donat, com a font de vida, aquest astre tan extraordinari i que fa lluir la natura, que és un altre regal de Déu. Mira que n’és, de bonica! Per això tots volem voltar-la i anar descobrint racons sorprenents.

Em sento propera a Francesc d’Assís quan anomena al sol, germà. També entenc les cultures antigues que eren adoradores del sol. Déu ens regala aquesta vegetació tan exuberant, fruit del sol i la pluja, i una natura que va embellint si els humans no la destruïm i en tenim cura. I aleshores em sento propera a Joan Maragall, quan en el seu Cant espiritual diu: “Si el món ja és tan formós, Senyor…”

Jo em sento molt agraïda per la vida que he rebut i per poder fruir de tots aquests elements naturals. Crec i desitjo que quan farem el pas cap a la transcendència anirem cap a la Llum. Quin goig! De moment gaudim d’aquesta vida i de tot el bé que ens proporciona.

Mª Teresa Quintana