viure i morir sense fórceps

” Sembla un part…”, em vaig dir meravellada, em sentia molt present i agraïda per la experiència viscuda. La meva germana Mireia acabava de morir, acompanyada de tots. Va ser una nit llarga, intensa i reveladora que sempre recordaré. Quan uns anys després va morir la Gemma, la meva germana petita, vaig sentir exactament el mateix, morir és com parir l’ànima.

Tot plegat em va transportar en el moment  que jo vaig parir els meus fills, conscient, present i totalment rendida i oberta al que s’esdevenia a cada instant.  Ara desde la distancia no recordo que hi hagués cap obstacle a la vida obrint-se pas a través del meu cos que participava i col.laborava obedient al procés, no hi havia judicis, opinions ni interpretacions, tan sols vida i amor fluint lliurement.

La meva vida està marcada pels naixements i les morts, i em sento molt afortunada perquè les comprensions em van arribant just quan les necessito. He entès que néixer no és dolorós si t’obres al dolor, quan et rendeixes sense combatre volent que les coses siguin diferents al que estan sent, la vida pot fluir de forma natural, la vida troba el canal obert i senzillament passa. En canvi quan tanques el pas,  pel motiu que sigui, la vida necessita ajuda per a sorgir.

Jo vull que en el moment de la mort la meva ànima neixi lliure, sense fòrceps, totalment rendida, sense la ombra d’un “per què?”. I de la mateixa manera vull viure, permetent que la vida, l’amor s’obrin pas a través meu, que trobin el camí ample, obert, lliure.

La vida, la mort, néixer, morir són exactament el mateix. Jo vull viure i morir a cada instant sense fórceps.

I tú, de quina manera t’obres a la vida?