LA TOSCANA A LA PRIMAVERA

Talment la família Ulises dels nostres TBO de petits, en Toni, l’Àusias, les dues gossetes i jo vam emprendre el viatge en cotxe cap a les rodalies de Firenze, on els nostres amics italians ens esperaven i que van tenir la bondat d’acceptar les dues gossetes.

Pel camí ens vam aturar a dormir a Niça en un hotel que volen els gossos i on vam trobar la nostra habitació preparada per a tots cinc. Nosaltres portàvem els llitets de les gossetes, que es van portar bé i ens van deixar dormir. Pensar que a mi no m’agradaven els gossos abans i em feien por, podríem dir, i ara puc dormir a la mateixa habitació!

Ben arribats i acollits a San Giovanni Valdarno, a la vora de Firenze, després d’unes quantes hores de cotxe, dues de les quals van ser feixugues pels túnels que només ens permetien treure el cap de tant en tant per deixar-nos veure una mica la llum natural i el mar quan s’esqueia, perquè anàvem vorejant la costa.

L’endemà abans d’apuntar el dia sento el refilar de la merla, que interpreto com una salutació i acompanyament. El cant d’aquest ocell durant tota la primavera i l’estiu em dóna alegria, benestar i em fa molta companyia. I per això li vaig dedicar un petit homenatge en un altre article.

Comencem, doncs, el tour turístic fent uns 40 quilòmetres cap a Pienza, i d’allà a Montalcino, terra de vi. A part dels poblets, que són bonics i plens d’art com a tot Itàlia, el que m’emociona és tot el paisatge de la Toscana, que è bellissima. Pujols molt petits que són ondulacions suaus que van més enllà del que l’ull pot percebre, coberts de vinyes i conreus de gra d’un verd intensíssim i brillós que ens enlluerna quan surt una mica el sol i els acarona. Dic una mica, perquè el sol va sortir poc, els núvols no el deixaven. Aquests petits turons estaven engalanats amb xiprers aquí i allà, a vegades reunits en petits grups, no gaire nombrosos. Aquest arbre és freqüent a la Toscana i l’embelleix. L’espectacle dóna serenitat i benestar. Tenim la presència de la pluja de primavera, a estones, que ens acompanya, però que no ens impedeix seguir el nostre camí turístic.

En aquest viatge, com he dit abans, ens acompanya el nostre fill, que és el xofer, amb les seves dues gossetes, que són una petita aventura. Es porten prou bé i tenen l’entrada permesa a uns quants hotels i restaurants. I durant les visites culturals fem torns per poder entrar tots.

Les temperatures han estat una mica baixes. Quin freddo!, dèiem de tant en tant. Jo pensava que viatjant a la primavera el temps seria esplèndid, sense comptar que la primavera és inestable i capritxosa. El regal que ens fa aquesta època és la natura que reneix i que és un gaudi per a la vista i per al nostre interior.

No parlaré de tots el llocs que hem visitat, però cal fer un comentari a part de Florència, que és la reina de la Toscana. Ciutat del Renaixement entre els segles XIII i XVI.

Visitem la Piazza della Signoria amb el Palazzo Vecchio. La Galeria de l’Acadèmia amb l’immens David de Miquel Àngel, que impressiona. Fa 5,17m d’alçada. No entrem a la Galeria dels Uffizi perquè hi ha una cua llarguíssima i ja l’havíem visitat fa uns anys. La Piazza del Duomo amb la catedral i la seva immensa cúpula de Brunelleschi. Ponte Vecchio, inicialment pont de fusta romà i reconstruït el 1345 en pedra. És el pont més antic d’Europa de pedra. Església de la Santa Croce amb els frescos de Giotto i Convent de Sant Marc amb frescos de Fra Angelico. L’Anunciació, tan reproduïda, al final de les escales que condueixen a les cel·les amb els frescos que representen la vida de Crist i que adornen els murs.

L’únic inconvenient de Florència és la munió de gent que trobes a tot arreu, i això suposa fer llargues cues.

Arezzo, més petit, però molt bonic, i que visitem amb pluja. Veiem els frescos de Piero della Francesca a l’església de San Francesco.

Siena també té un encant molt especial, amb la tan coneguda Piazza del Campo amb el Palazzo Pubblico i la Torre del Mangia, on cada estiu se celebra la carrera hípica medieval del Palio.

I, finalment, ens acostem a pobles que són petites joies: San Gimignano, que destaquem d’una manera especial, Montepulciano, Monteriggioni... Ens vam perdre Volterra, però no podíem arribar arreu. Itàlia és tot art i s’hi ha d’anar tornant de tant en tant, per anar coneixent en profunditat cada racó.

Dir-vos que recomanem la visita a la Toscana, però no el mes de març, que hi fa molt fred encara i la pluja arriba sovint. Imagino que el maig és un bon mes. I pels que només hi podeu anar durant les vacances d’estiu, hi trobareu molta gent i calor. Malgrat tot, aneu-hi, i si ja ho coneixeu repetiu-ho, que sempre enamora.

Arrivederci!

Mª Teresa Quintana