ESCAMPANT LA PAU

Vaig poder anar a la conferència de Thich Nhat Hanh a l’Auditori del Fòrum, amb capacitat per a tres mil persones i estava ple. Sembla que les entrades es van esgotar aviat i molta gent es va quedar sense la possibilitat de sentir-lo en directe. Els diners que recullen van destinats a alleugerir situacions socials necessitades. Em va agradar moltíssim, senzilla i profunda alhora, i ho vull compartir amb vosaltres. Abans d’entrar en el tema volia explicar qui és Thay, tal com l’anomenen.

 

És un monjo budista vietnamita que té vuitanta-vuit anys, però no ho diries, perquè porta una vida molt sana i no li pots posar edat. Està molt bé, gens envellit. És un promotor del budisme zen per a la pau. El 1966 s’exilia a occident, i durant la guerra del Vietnam comença la seva tasca pacifista. Refugiat polític a França l’any 1972, crea una xarxa d’ajuda a refugiats polítics del 1976 al 1979.

 

Viu a la comunitat de meditació budista Plum Village, a la Dordogne, al sud de França, que ell va fundar el 1982. No va tenir permís per tornar al Vietnam de visita fins al 2005. Ha escrit més de cent llibres i coneix diverses llengües, entre elles el sànscrit, llengua clàssica de l’Índia que actualment s’utilitza com a llengua per a la litúrgia de l’hinduisme, budisme i jainisme.

 

Vull entrar ara a la conferència i dir-vos que va parlar de dos temes que anava repetint, explicats de manera diferent per no fer-se pesat, però insistint perquè ens quedés gravat i tinguem la possibilitat de practicar-ho.

 

Els seus dos grans temes per portar la pau al món són: respiració conscient i caminar conscient. Ell parla constantment de mindfulness, és a dir, “plena consciència”, que segons ell és una dansa de felicitat. I la gira que està fent per Espanya l’ha anomenada “L’art de viure desperts”. La seva filosofia consisteix a ser plenament conscients quan fem l’exercici de respiració i celebrem el do de la vida. Per tant, una de les meditacions és concentrar-nos en la respiració, i aleshores la ment esverada que no para mai se centra. I caminant fer el mateix: practicar algunes estones caminar conscientment, que és una altra forma de meditar, posant la nostra ment als peus i adonar-nos que estem trepitjant el terra del planeta. Dues accions que fem de manera natural i automàtica, fer-les conscients.

 

Ell explica que practicant aquests dos exercicis trobarem la pau i la felicitat dins nostre, i la podrem transmetre. Que ho provem quatre dies i veurem que començarem a tenir resultats, perquè se’ns desenvoluparà la compassió i la comprensió, i per tant, les ganes de reconciliar-nos amb tothom, fins i tot amb les persones més allunyades de nosaltres i gairebé enemigues. Podrem entendre profundament el dolor de les persones, i amb visió moderna, parlava de reconciliació a través del mòbil si ens anava millor, i poder dir les paraules tendres que sovint fan falta.

 

També va parlar que el dolor l’anirem sanant a poc a poc, però que mentre hi sigui hem d’aprendre la manera d’abraçar-lo i suportar-lo.

 

 

Està molt interessat en els mestres d’escola, pels quals organitza recessos per formar-los i que després ells eduquin els seus alumes en aquesta filosofia de vida. I així és la manera com ell escampa la pau, viatjant per tot el món i ensenyant aquests dos exercicis tan senzills aparentment, però que costa trobar el temps per aplicar-los. Veurem, m’hi he de posar, ja us ho explicaré.

 

 

Enmig de la sessió, els cants repetitius dels monjos ens van facilitar una meditació que relaxava i asserenava.

 

Parla també molt de l’“aquí i ara”, que des de fa un temps jo he començat a aprendre i intento aplicar-ho; és el gran secret per viure bé. Ell explicava que l’única realitat de la vida és el moment present, perquè el futur no existeix i el passat tampoc. I si quedes ancorat en el present tot plegat és molt més fàcil, ja que s’acaben les elucubracions mentals que causen neguit.

 

Llegint les seves cites en destacaria una en què es fa palès que Thay no vol convertir a ningú, sinó donar eines per trobar la pau personal i la pau col·lectiva: “Els cristians són els meus germans. Jo no vull fer d’ells nous budistes. Vull ajudar-los a aprofundir en la seva pròpia tradició.”

 

Per mi, tot el que pugui portar la pau al món és enriquidor, i hem d’estar oberts i receptius a les aportacions que poden venir de cultures llunyanes, però properes en tant que vetllen per l’entesa dels humans siguin del continent que siguin.

 

Al·leluia!

 

Mª Teresa Quintana

 

 

Afegeix un comentari nou