EL ROSARI QUE NO RESO

             Vet aquí que al meu fill i a mi, des de fa una temporada, ens agrada pujar de tant en tant a les vespres de Montserrat. M’agraden les vespres tan ben cantades que asseren la ment  i donen la pau al cor. I m’agrada l’hora i la llum del capvespre, el llostre.

             Un dia d’aquests que plovia, abans de la bonança i la calor que tenim ara, el meu fill em va demanar que l’acompanyés a Montserrat com altres vegades, dient que també era bonic passejar sota la pluja. L’idea no em satisfeia perquè a mi m’agrada veure la pluja des de darrera els vidres.

             En arribar, la muntanya de Montserrat estava ben tapada per la pluja intensa. Era d’hora i no podent anar a caminar, vam decidir anar a l’església. Al cap d’una estona començava el rosari. Li vaig preguntar si volia quedar-s’hi, perquè ell no l’havia resat mai, i jo feia 50 anys que no el resava, des de la meva època a l’escola de monges.

            Cal dir que els monjos de Montserrat solen tenir bona dicció i la veu agradable. Per tant, esperàvem el monjo que dirigiria el rosari. Quan vam començar ja vam veure

que aniríem bé i vam seguir tots els misteris responent totes les pregàries. Després les

lletanies. I el meu fill estranyat em preguntava que era allò. Jo li explicava que jo les resava en llatí a l’escola i dèiem “Ora pro nobis” en comptes de “Pregueu per nosaltres”.

          Tot seguit van començar les vespres i després la salve, cantada pels escolans. En sortir ens vam adonar que havíem estat més d’una hora resant i se’ns havia fer curt. Vam entendre que el rosari ens havia donat una calma i benestar que no podíem imaginar. El comentari del meu fill va ser que s’assemblava als mantres budistes i induistes que amb la repetició aconsegueixen el mateix. Han calgut molts anys, perquè jo entengués que el rosari no era una oració avorrida com pensàvem abans, sinó una pregària que podia elevar l’esperit, i deixar-te en un estat similar al que tens després d’una sessió de relaxació i meditació, que no és quedar-te adormit.

        Això no vol dir que jo resi el rosari a casa ara. És una mica difícil trobar el moment de posar-t’hi amb les vides ocupades que portem actualment. Però recordo les temporades que passava a casa l’avi i les ties, que, quan  queia la tarda i es començava a fer fosc,  arribava l’hora del rosari, que jo trobava molt normal, però que no assaboria com ho he fet ara.

      I ara quan anem a Montserrat no hi anem només per les vespres, sinó que avancem l’hora per arribar al rosari. Ora pro nobis.

                                                             Mª Teresa Quintana.