CINC DIES A LONDRES

Vaig preparar aquest petit viatge amb molta il·lusió, perquè fa cinquanta anys hi vaig passar un any per consolidar el meu anglès, poder acabar els meus estudis a la universitat i arribar a ser professora d’anglès, professió que he exercit durant quaranta anys.

Estàvem en un hotelet prop de Bayswater, barri que vam trobar agradable, ple de cases victorianes i ben comunicat amb el metro, que té 150 anys i és el més antic del món. Londres és una ciutat molt ampla i enorme. Hi ha 60 quilòmetres d’un extrem a l’altre, i el metro arriba arreu.

He de dir que només arribar a Londres ja vaig sentir el cant de la merla, que trobo sempre quan surto a la primavera i a l’estiu. Quin goig! Em sento afalagada per la seva salutació, i m’omple de pau i benestar.

Aquesta vegada l’estada era curta i, com que coneixia bé la ciutat, no vam tenir el neguit d’anar a tot arreu, sinó de fer el que ens abellia. Al British Museum, que aconsello, però que és enorme, no hi vam anar, perquè jo durant un any hi vaig dedicar una tarda a la setmana per anar visitant sense esgotar-me totes les dependències. Quan s’hi va per pocs dies i no es coneix, el millor és triar la part que més t’interessi. Tinc clar que en els museus no t’hi has d’esgotar. En el meu cas no hi puc estar més de dues hores, perquè perdo la concentració.

Aquesta vegada vam visitar el Victoria and Albert Museum, que també és força gran, però que vam acabar quan el cor ens va dir prou. Si es pot s’ha d’anar a la National Gallery i a la Tate Gallery. A Trafalgar Square vam entrar a l’església de St. Martin in the Fields, del segle XVIII, nom que també té l’orquestra de cambra fundada el 1959 i que va donar el seu primer concert en aquest temple. S’ha especialitzat en música, a part dels serveis religiosos, i hi pots trobar concerts gratuïts als matins. Nosaltres en vam poder gaudir d’un amb piano i violí, en què interpretaven Brahms, Grieg i Lucchetti. Va ser també agradable baixar a la cripta i trobar-hi un restaurant on vam poder dinar.

Com que ens va ploure un parell de dies a estones, vam decidir agafar el bus turístic Hop-on, Hop-off, que no havia agafat mai anteriorment i que ens va resoldre algunes visites.

Una de les coses més boniques que vam fer és el petit creuer pel Tàmesi amb sopar inclòs. Va ser un regal dels nostres fills. Van ser unes hores molt agradables, sobretot pels canvis de llum que vam viure. El menjador del vaixell era tot de vidre per poder gaudir de totes les vistes i fotografiar-les. Vam començar a les 8 del vespre amb plena llum encara. A les 9 entràvem en el llostre, amb totes les variants de colors que regala el capvespre, i a les 10, completament de nit, gaudíem de totes les il·luminacions del que podíem veure: Big Ben, the Houses of Parliament, Tower of London, Tower Bridge, the London Eye, edificis moderns plens de llum, etc. Una vetllada per recordar!

S’ha d’anar també als grans parcs de Londres: Hyde Park, amb el seu Hyde Park Corner, famós perquè tothom hi té dret a parlar en públic si es porta una caixa de casa per enfilar-se i té unes quantes coses a dir. Jo hi he sentit parlar de les coses més inversemblants, i vas canviant de grup depenent dels teus interessos. M’hi he divertit molt, en aquest racó! Aquesta vegada vivíem a la vora de Kensington Gardens i hi vam fer unes bones passejades al capvespre. Baixaven molts esquirols dels arbres a buscar menjar i no s’espantaven perquè estan avesats a la gent que els peix. Com que aquí això no passa els vam fer moltes fotografies. De dia vam visitar el Kensington Palace, que no coneixia. Hi vaig poder seguir la vida de la reina Victòria.

També és bonic anar caminant pels carrers centrals, Picadilly Circus, Oxford Street, Carnaby Street, the Strand, on hi ha la majoria de teatres; pujar en algun autobús de 2 pisos, que aquí no tenim, i ens agradava la vista des del pis de dalt; veure els enormes taxis negres de tota la vida, les cabines telefòniques vermelles antigues, que ningú fa servir perquè utilitzem el mòbil, però que els anglesos, que són tradicionalistes, conserven a cada cantonada.

També vull parlar de l’amabilitat i educació dels anglesos, de la qual sempre faig la prova pel carrer, quan els aturo per preguntar alguna adreça que no sé trobar. Em va succeir el que em passava fa 50 anys, que en aturar algú pel carrer ens ho van indicar i ens van acompanyar un tros. Quan em preguntaven: “Where are you from?” i els contestava que de Barcelona, es desfeien en admiracions, sigui perquè la coneixien i els havia agradat molt, o perquè tenien el desig de venir, sabent que és molt bonica. Per la televisió estaven assabentats de “Catalonia”, que deien ells. I al metro no vam anar mai drets; sempre se’ns aixecaven perquè poguéssim seure, suposo perquè ens veien grans, però era d’agrair.

No em puc allargar més explicant tantes i tantes coses que ens han emocionat. He de dir-vos que aquesta vegada Londres m’ha agradat més encara. És per anar repetint quan es pugui.

See you soon!

Mª Teresa Quintana