DONAR ÉS MÉS GRATIFICANT QUE REBRE

Reflexionant una mica sobre la nostra experiència personal al llarg de la vida, vas descobrint els petits o grans plaers que has anat percebent quan has tingut ocasió d’ajudar o donar. I penses que és ben estrany que, havent fet aquesta descoberta, encara ens domini tant l’egoisme de no pensar suficientment en els altres i de voler rebre més i més. Coneixem també el dolor que experimentem quan tenim expectatives sobre tantes coses que no es compleixen. També esperem que ens tornin el favor que hem fet a un altre, i això és un gran error, perquè ens provoca malestar, i ja no és l’acte de donació generosa, que és el que ens gratifica de veritat.

                T’adones que tots estem relligats a la mateixa xarxa energètica i divina i que, per tant, neix l’obligació ètica d’ajudar-nos els uns als altres. Com diu Xavier Melloni: “Tots som diferents , però tots som u.” I, encara que el planeta se’ns ha fet petit amb tots els mitjans de comunicació que tenim a l’abast, cal començar a donar i ajudar els més propers, el nostre entorn. No hem de fer l’esforç d’anar gaire lluny ni pensar que no estem en els llocs més necessitats.

                Si cadascú de nosaltres anés aprenent el plaer de donar i no estigués tan pendent de rebre, aquest món nostre començaria a transformar-se i aniríem fent camí cap a un paradís, on tots donaríem tant que també rebríem sense esperar-ho. Sembla una utopia, però podria arribar a ser una realitat, amb la consciència individual desenvolupada per arribar a la consciència planetària ben treballada. Vull afegir que rebre tampoc és fàcil, perquè cal una bona dosi d’humilitat i d’agraïment.

                I ara em permetreu acabar aquesta petita reflexió amb aquesta oració de sant Francesc tan preciosa i que a mi m’agrada tenir sempre al davant, en un lloc ben visible, per poder-hi donar una ullada cada dia, i poder renovar en el meu interior aquesta visió tan profunda i tan ben explicada del que és ser un vertader portador de pau, que encamina cap a aquest paradís del qual parlava, si tots i cadascú complíssim amb el màxim de bondat i rigor el que sant Francesc demana per a ell.

                “Oh, Senyor,

                Feu de mi un instrument de pau!

                On hi ha odi, que jo hi porti amor.

                On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.

                On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.

                On hi ha dubte, que jo hi porti la fe.

                On hi ha error, que jo hi porti la veritat.

                On hi ha desesperació, que jo hi porti l’esperança.

                On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.

                Oh, Mestre,

                Feu que jo no cerqui tant:

                Ser consolat, com consolar;

                Ser comprès, com comprendre;

                Ser estimat, com estimar.

                Perquè és donant que es rep;

                Perdonant que s’és perdonat;

                Morint que es ressuscita a la vida eterna.”

                               Sant Francesc d’Assís

Mª Teresa Quintana