LES APARENCES I LA REALITAT PROFUNDA

Quan als set anys vaig descobrir el fenomen de la mort vaig començar a entendre que un dia tots aniríem desapareixent, i des d’aleshores sóc conscient que tot s’acaba. Per què, doncs, donar tanta importància al món material? Hi vivim i l’hem de cuidar, però sense enganxar-nos-hi, perquè és una realitat fictícia. Costa acceptar aquest concepte, perquè és el que ens rodeja. Però recordem que tot mor. O, com dirien els científics, tot torna al seu estat energètic primigeni i l’energia no desapareix, sinó que es transforma.

A l’Índia ho tenen més clar, i anomenen “maia” el vel que ho embolcalla tot i que no ens permet veure la Realitat que hi ha al darrere. En aquest món hem de lluitar un piló per tirar endavant, sobretot si volem assolir unes certes fites. Tot seria més senzill si no fóssim tan ambiciosos, però en el primer món hi ha molta competència.

Si trenques una mica el vel i comences a albirar el que és la Realitat, t’asserenes i entens el joc de l’exterior, que no t’ha d’engolir. Perquè a fora no es para mai i l’exterior sempre t’estira a fer més. És cansat! La Realitat profunda dóna repòs, benestar i serenitat.

Ja sabem que per arribar a aquesta Realitat no hem d’anar gaire lluny. És el que tenim més a prop nostre, però ens n’oblidem. No ens ho han ensenyat, però tenim la capacitat de descobrir-ho sols. Hem d’entrar a dintre nostre i allà la trobarem esperant-nos. Està ben preparat perquè trobem el camí. Així, doncs, per què ens costa tant? Ja ho sabem: l’exterior és molt llaminer i ens engoleix. No vull dir amb això que prescindim totalment d’aquest exterior, que és on tenim la vida, però ha de servir per encaminar-nos a l’altra Realitat.

La història humana ens ensenya que al llarg del temps hi ha hagut èpoques de llum i èpoques de foscor en què els humans hem perdut el nord. Jo diria que actualment estem en la foscor, però amb ganes de sortir-nos-en per part de molts individus.

El que frena més és la por i les inseguretats que poden crear la Realitat profunda si no està ben assolida, perquè no es toca com el món exterior, que és sòlid, tot i que si ara parlés un místic –podem agafar escrits de Santa Teresa, per exemple– ens diria que la Realitat té una potència tal que no es pot gairebé explicar amb paraules, que sempre queden curtes. Les experiències dels místics són fortíssimes i inefables. Diuen que el goig que senten és molt més gran que qualsevol plaer que puguem tenir en aquest nostre món. I tots hi estem preparats. Només cal aprenentatge i voluntat.

Us he parlat altres vegades que el camí que cal seguir per fer la interiorització és la meditació profunda. Això és el que han practicat els místics de tots els temps, encara que no ho explicitin. Hi ha tècniques molt diferents, però totes arriben al mateix estat.

Si la meditació arribés a ser una pràctica comuna i popular, molts dels problemes que tenim plantejats a l’exterior desapareixerien. Vull tenir l’esperança que les consciències aniran evolucionant i podrem deixar enrere aquesta època de foscor tan plena de conflictes i aconseguir arribar a l’època de llum que ens il·luminarà a tots i a tot.

I ara voldria acabar amb unes paraules del místic del segle XVI, San Juan de la Cruz:

“Entréme donde no supe:

Y quedéme no sabiendo,

toda ciencia trascendiendo.

1-Yo no supe dónde estaba,

pero, cuando allí me vi,

sin saber dónde me estaba,

grandes cosas entendí;

no diré lo que sentí,

que me quedé no sabiendo,

toda ciencia trascendiendo.”

Fragment d’una cobla escrita en estat d’èxtasi de contemplació.

                                                                                  Mª Teresa Quintana