SANTA TERESA D'ÀVILA, LA MEVA PATRONA

Aquest any 2015 se celebra el cinquè centenari del naixement de santa Teresa. S’estan organitzant tota mena d’actes per part de les comunitats carmelites i d’altres institucions, sobretot a Àvila, la seva terra. Ja van començar l’any passat, el 2014, com a preparació. Això fa que molta gent pensem en ella i tornem a llegir les seves obres i refresquem el seu esperit.

S’ha escrit molt sobre santa Teresa i s’han fet grans anàlisis, i això vol dir que jo no seré original, però puc aportar la meva petita experiència de lectures de les seves obres i explicar trets importants d’aquesta santa i la seva gran personalitat. Comentaré una mica els dos llibres que conec millor: Libro de la vida i Castillo interior o Las Moradas.

Com que és la meva patrona, l’he tinguda sempre molt present i vaig començar a llegir-la fa molts anys. Hi ha alguna obra traduïda al català, però a mi m’interessa més llegir-les en versió original, és a dir, en castellà del segle XVI. Et pots trobar amb expressions que no entens i que l’estructura de la frase no es correspon gaire amb l’actual, però acostumen a haver-hi a peu de pàgina notes que ho aclareixen en castellà modern. Té un llenguatge ric i sobretot metafòric per facilitar la comprensió de les coses tan profundes i inefables que ens explica, comparant-les amb coses més comunes, com un hort, el seu regadiu i moltes altres semblances a l’abast de tothom.

Ella escriu perquè alguns dels seus coneguts eclesiàstics com el padre Gracián i dels seus confessors, el dominic García de Toledo entre d’altres, li manen que posi per escrit les seves experiències espirituals, encara que ella ja ho havia intentat anteriorment. Tanmateix, ella va repetint que escriu per obediència als que li ho han manat.

Ve d’una família de jueus conversos (l’avi era jueu), però que es van convertir en persones molt catòliques i religioses. Confessa sovint en el Libro de la vida els seus grans pecats, diu ella, perquè de joveneta era molt frívola i mundana, i li agradaven molt els llibres de cavalleries. Fa l’experiència de l’enamorament, i el pare veient que es desviava la va posar interna en un convent de les agustines. Allà va començar a canviar i es va plantejar el fet de ser monja. Va decidir entrar al monestir de La Encarnación d’Àvila, on hi havia la seva amiga Juana Juárez.

Al cap de poc de ser al monestir va començar a emmalaltir. Va arribar a estar molt greu, a les portes de la mort, i va entrar en coma. El seu pare se’n cuidava personalment portant-la als millors llocs per curar-la. Va perdre la capacitat de caminar i va haver de tornar a aprendre’n. S’ha especulat molt sobre la falta de salut de la santa; hi ha opinions que parlen de paludisme, altres de febres de Malta. No se sap gaire què va tenir, però hi va patir molt. El 2006, el metge Avelino Senra Valera, catedràtic de medicina interna a la Universitat de Cadis, va publicar uns diagnòstics d’algunes malalties que ella patia, a partir del que explica en el Libro de la vida. Creu que va tenir, entre d’altres, meningeoencefalitis infecciosa, febres de Malta i Parkinson en els últims anys de la seva vida.

Era una dona de molt caràcter, vital, alegre i avançada al seu temps. I com que la fe que tenia era tan forta i tan plena d’experiències espirituals no va tirar mai enrere, sempre endavant, malgrat totes les dificultats.

El llibre de Las Moradas, que vull tornar a repassar –de moment estic amb el Libro de la vida–, recordo que em feia somriure perquè la trobava graciosa, tot i la gran profunditat. Explica molt bé tot el procés de l’oración mental per entrar en el castell interior i anar avançant en les set moradas per arribar a la comunicació íntima amb Déu. I en aquest estat és quan entrava en èxtasi i perdia el contacte amb la realitat que l’envoltava. Va explicant els diferents estadis de l’oració, que era arribar a buidar el cap completament per aconseguir estar amb Déu. La trobava graciosa quan feia cites de què no era capaç de dir la font i se n’excusava, perquè per ella el més important era explicar l’experiència espiritual profunda, i no anar a buscar la Bíblia. Suposo que als seixanta-dos anys que tenia li devia fallar la memòria, i ella ja sabia que després el padre Gracián faria els afegitons oportuns.

I ja sabem que el seu gran amic, molt més jove que ella, va ser el carmelita sant Joan de la Creu, que l’entenia molt bé, ja que era un místic com ella i amb experiències similars. La llegenda diu que levitaven junts. També va ser el seu gran col·laborador per fer la reforma dels carmelites descalços i descalces, que ella va emprendre, i en què exigia una austeritat que s’havia perdut. Encara que la seva salut era precària, va anar a molts llocs de la península i va fundar convents relativament petits perquè hi hagués un ambient familiar i més recollit.

I ja no m’allargo més, tot i haver-hi moltes coses per explicar. Us animo a descobrir-la si teniu curiositat. Acabo amb l’inici d’un poema seu:

“Vivo sin vivir en mí

y tan alta vida espero

que muero porque no muero....”

Mª Teresa Quintana