LES ESCALES

Avui vull fer uns comentaris sobre les escales de casa meva d’Arenys de Mar. Com que és una casa antiga, té moltes escales i algunes amb força desnivell. Fa anys que venim i jo em faig un tip de pujar i baixar quan som aquí a l’estiu. Acostumats a viure en un pis la resta de l’any, se’m fa una mica feixuc aquest exercici de pujar i baixar, sobretot perquè vaig fent anys i les escales són les mateixes i fins i tot augmentades per una obra que vam fer, però que ara intentarem arreglar de manera més raonable per a la meva edat.

Molts ja sabeu que vaig caure per aquesta escala l’estiu passat i em vaig trencar els dos peus, de manera que vaig passar 60 dies al llit sense poder-me’n moure; això ha significat una presa de consciència important. Vaig fer escrits des de l’hospital i des del llit, però he considerat que era interessant poder compartir amb vosaltres els meus sentiments actuals, és a dir, un any després de la caiguda i trobant-me de nou pujant i baixant les mateixes escales. Com que acostumem a aprendre les lliçons que la vida ens dóna amb molta lentitud, ens calen diverses patacades abans de començar a entendre la profunditat dels petits detalls, que ens ensenyen coses importants per millorar la nostra estada en aquest planeta i perfeccionar les nostres accions, que van totes molt lligades, per consolidar una personalitat adient al paper que hem vingut a interpretar en aquest món.

Us puc explicar la primera lliçó que he après. Deambulo per les escales en un estat de presència desconegut per mi. M’han fet uns quants sermons i m’han servit. Poso els cinc sentits per baixar cada esglaó i miro a terra tota l’estona. No em distrec per res. Em direu que no cal exagerar, però poder fer aquest acte de presència tan potent, penso que no és temps perdut. Primer, per no tornar-me a fer mal, sobretot a l’edat que tinc –ja he passat dels setanta–, i segon, per treballar l’atenció, que en el món actual la tenim molt perduda a causa de les múltiples activitats i distraccions que tenim tots plegats. Ens estressem fàcilment perquè no podem donar cap a tot. I no cal ser uns superherois, sinó ser capaços d’anar més lents i fer una sola cosa conscientment a cada moment, i no moltes a la vegada. Després d’un esglaó en ve un altre, i això és un bon exemple per a tots els actes de la nostra vida.

No em direu que no és un bon aprenentatge! Entenc que pujar i baixar escales és un bon exercici físic, mentre el pugui fer, i lluito contra la mandra de moure’m el mínim possible per no cansar-me. Això sí, procuro que cada moviment amunt i avall tingui una raó per fer-lo, és a dir, aprofitar el viatge, que deia la mare, i, per tant, estic molt atenta al que he de pujar i baixar cada vegada, per no fer viatges en va. Així també treballo la memòria, per recordar què he de portar a dalt i què he de portar a baix. És un estiu profitós des d’aquest punt de vista, i vaig descobrint que tot té la seva finalitat; fins i tot les situacions que ens incomoden hem d’entendre per què ens arriben. Sempre hi ha una sorpresa amagada, l’hem d’intuir i aprofitar-la. I així la vida esdevé molt interessant i profitosa per avançar, no només en els nostres coneixements intel·lectuals, que hi han de ser si es pot, sinó en les coses petites de cada dia, que són el nucli de la nostra existència.

Mª Teresa Quintana