LA FRAGILITAT

Des que naixem entrem en la fragilitat, perquè el nostre planeta està en canvi constant col·locat en un univers, el nostre; no sabem si n’hi ha d’altres, on els canvis també són constants i, per tant, aquest moviment provoca una situació inestable i fràgil.

Costa prendre’n consciència, perquè sempre perseguim  l’estabilitat i la no-fragilitat, però això no existeix. Ho noto amb el mateix pensament, que quan començo a escriure enfilo els pensaments d’una manera, i una estona més tard ja han fugit i en vénen uns altres. Pots dir el mateix, però l’estructura ja ha canviat. Perquè el pensament treballa a una gran velocitat i no para mai.

Des que som petits anem topant amb la fragilitat. I avui en parlo per una anècdota recent. En obrir la mampara de la dutxa em va caure desplomada i va quedar feta miques. L’ensurt va ser important, i puc dir que només em va produir uns petits tallets a la mà, però si hagués estat a dintre, on van caure la gran quantitat de vidres, el mal hauria estat major. Sempre dic que dono molta feina al meu àngel de la guarda. És evident que va fallar alguna cosa o estava mal muntada perquè es desplomés, però també sabem que les mancances són constants.

Aquest és el nostre món. I les queixes no paren de tots els mals i canvis que ens arriben. Entenc que m’agrada més, quan puc, practicar l’estoïcisme i acceptar que el nostre món té aquestes característiques de no arribar gaire enlloc, perquè quan aconsegueixes una cosa, una altra comença  a tenir dificultats i ens exclamem que no parem mai, i sí, és veritat. Val més preparar-nos mentalment per aquest encontre amb els elements.

Ara bé, descobreixes que tenim les nostres eines per prevenir lleugerament les maltempsades. Una és estar present cada segon, la qual cosa és cansada pels distrets i somiatruites. I l’altra relacionada amb aquesta és viure l’aquí i l’ara i deixar de fer cabòries; així sembla que domines més la teva vida i les possibles eventualitats. Tanmateix, no ens estalviarem el fet que ara estàs bé i potser al cap d’uns segons tot s’ha capgirat per un simple accident, i el canvi ja ha arribat, a voltes positiu i altres negatiu, com la vida mateixa.

El temps atmosfèric també és molt canviant, com tots sabem, i origina tota mena de fenòmens. Alguns ens ajuden i altres són catàstrofes. Només cal mirar el cel i veure que, tret d’alguns dies d’onada de calor en què el cel és permanentment blau, l’habitual són els núvols que van i vénen, bonics de mirar ajaguts a la platja, canviant el paisatge, les temperatures que pugen i baixen, vents i pluges que arriben i marxen...

La tecnologia avança molt i no para de millorar, però també ens fa dependents i fràgils ensems. La virtualitat no ens assegura l’estabilitat, ans al contrari, ja que treballa a una velocitat vertiginosa per estar actualitzada en cada moment canviant. Ens ajuda molt, però a parer meu ens treu una mica del nostre centre.

Tot és entrar en un estat de consciència de la realitat, per conèixer-la millor i acceptar-la amb totes les seves conseqüències. Això ens fa entrar en la saviesa, sobretot amb l’edat, que ens converteix en uns éssers més savis i més fràgils, més proclius a la manca de salut amb l’envelliment, fins arribar al final de la nostra estada, on quedarem com unes fulles seques que ja han fet el seu camí, i nosaltres el nostre. Si ho anem entenent, a poc a poc anirem progressant.

Vull acabar amb unes paraules de sant Pau que trobo molt boniques. És la segona carta als cristians de Corint (2Co 12, 7-10): “Per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles, tinc dintre meu la força del Crist. Quan sóc feble, és quan sóc realment fort.”

Mª Teresa Quintana