LA VIDA I LA MORT ES DONEN LA MÀ

Darrerament he viscut morts properes que m’han fet reflexionar sobre aquest tema. En aquest segle la mort ens queda molt llunyana. Se’ns mor gent del voltant, però una vegada enterrats, procurem pensar-hi poc, tret que sigui un familiar molt proper, que aleshores quedem molt trasbalsats. Ens hem aferrat a la vida d’una manera potent i aprofitem tot el que aquesta ens proporciona. Per una banda, és bo viure-la intensament, però per l’altra, perdem la perspectiva del que som realment: uns esperits encarnats que hem de tornar a casa, que deien a la pel·lícula E.T. i a El petit príncep, de Saint-Exupéry.

A primers del segle XX, la vida era més llarga que en èpoques anteriors, però no tant com en l’actualitat, que podem fer molts anys i acostar-nos als 100, alguns amb qualitat de vida. Penso en la meva àvia, que amb poc temps de diferència va perdre quatre criatures, per malalties que ara no sé, però que segur que actualment estan eradicades, com moltes que provocaven, sobretot, la mortaldat infantil. No podem afirmar que aquelles mares no patissin molt, però tenien una resignació diferent de l’actual, perquè sabien que, dels molts fills que posaven al món, per llei de vida, uns quants no podrien tirar endavant. La medicina en aquest sentit ha avançat tant que no concebem la mort d’un fill petit. És una gran cosa, però cada època té les seves epidèmies, que ens fan marxar abans del previst segons els nostres criteris.

En aquest moment el càncer està fent estralls, i si veiem una persona de 60 anys que se’n va, la considerem encara jove i amb possibilitats de fer molt camí ple d’activitats interessants. El concepte de vellesa ha canviat, i, per tant, una persona de 80 anys amb el cap clar, no la considerem vella. Als 90 podrem parlar de vellesa, però no abans, en molts casos. Cal dir que hi ha persones excepcionals com el meu oncle, que farà 99 anys i no és vell ni d’esperit ni de cos.  És veritat que l’Alzheimer s’estén, i aquesta malaltia del cervell destrueix la persona –parlo per experiència. Pot començar relativament aviat, i, com que no mata, aquesta persona pot viure molts anys i arribar a un estat vegetatiu, en què, encara que viva, ha mort la persona que era i la seva personalitat. És molt trist per als que l’envolten, i suposem que la persona afectada no pateix, perquè ha perdut la consciència.

Tornant al tema que encapçala l’escrit, no voldria que se m’interpretés malament, però considero que hauríem de trobar l’equilibri entre el concepte de mort en els temps antics, que la tenien tan propera, perquè entre 40 i 50 anys morien moltes persones, i el concepte actual, en què ha desaparegut de les nostres societats, i arribem a pensar en alguns moments que som una mica eterns. I sí que som eterns, però en una altra dimensió i en una altra forma. Com que Europa ha esdevingut tan descreguda, ens aferrem a aquest món com el nostre únic hàbitat, i molts no volen imaginar una continuïtat després de la mort, en una altra dimensió i en condicions totalment misterioses per a nosaltres que vivim a la Terra encara.

I veus morir algunes persones que pensen només en què faran quan estiguin bones, sense voler afrontar la idea de la mort, perquè per a elles és l’anorreament total. I hem d’acceptar amb naturalitat que la vida porta a la mort, que no podem preveure quan s’escaurà, però que sabem que aquesta vida s’acaba.

Vull dir-vos que he passat per etapes descregudes, però que finalment he pogut entrellucar una mica de llum i entendre que la vida porta a la mort, per entrar en un món millor i sense els sofriments que ens afecten en aquest planeta. Només éssers molt evolucionats espiritualment entenen el que serà l’altra vida, i la resta necessitem la fe per no desesperar davant la mort. Jo he trobat les petjades de Jesús, que va ser una persona feta de la mateixa pasta nostra i a qui em crec quan ens parla del Pare i del més-enllà; això m’ha portat la serenitat i l’espiritualitat més profunda per seguir el seu camí amb esperança.

L’Evangeli segons Sant Joan diu: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi. A casa del meu Pare hi ha lloc per a molts; si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos-hi estada?” (Jn 14, 1-2).

Mª Teresa Quintana