VIATGE A TENERIFE

Gairebé sense adonar-nos-en ens vam trobar inscrits en aquest petit viatge, bo i barat, que no havíem previst fer, i com la majoria de sorpreses agradables va resultar molt engrescador.

Vuit dies de temperatures molt bones. Ens movíem entre 22 i 26 graus. Cel blau i un bon sol, tret de l’últim dia, que es va despertar ennuvolat i vam tenir plugim bona part del dia. Però ja marxàvem i no ens va molestar gaire. Comentaven els locals que aquell mal temps, per ells, duraria poc, com és habitual. Entenem que sigui una illa molt plena d’alemanys i altres habitants d’Europa, ja que és una mena de paradís pel bon temps i pels seus paratges. Vam conèixer una parella bastant jove, ell italià i ella del Brasil, que vivien a Milà, on portaven el seu negoci, i que en descobrir aquesta illa en un viatge van decidir instal·lar-s’hi i anar de tant en tant a Milà, on regenten el negoci. Suposo que altres persones deuen haver seguit aquest camí, perquè l’illa enamora. Fa dies que ja hem tornat i la meva ment vola encara allà recordant moments molt idíl·lics.

Estàvem en un hotel de tres estrelles, molt correcte, en una habitació amb una petita terrassa que tenia una vista fantàstica sobre el mar i les piscines fetes per César Manrique, que, com tot el que ell feia, tenen molt d’encant. L’oceà Atlàntic era brau i hi havia unes onades considerables, dignes de contemplar. El que em va agradar menys és que les platges fossin negres, perquè, com sabeu, són de terra volcànica i, malgrat la netedat –vaig trobar tota l’illa molt pulcra i cuidada, sense ni un paper a terra–, la sorra negra em causava un cert malestar fins que m’hi vaig habituar.

Us vull parlar un moment dels orígens de les illes Canàries. Ens remuntem a 20 milions d’anys. Emergeixen de l’activitat volcànica a dins l’oceà, quan el magma procedent de l’interior de la Terra va pujant a través de fractures en l’escorça oceànica. Les illes encara tenen activitat volcànica. Al Timanfaya, a Lanzarote, hi va haver erupcions entre el 1730 i el 1736. L’última va ser en el volcà Teneguía, a l’illa de La Palma, el 1971. Una de més recent va ser una erupció submarina a l’illa de Hierro, el 10 d’octubre de 2011.

Pel que fa al Teide, el rei de Tenerife, com l’anomenen, fa 1.000 anys que hi va haver l’última erupció. Els vulcanòlegs que controlen el volcà cada dia en preveuen una altra, però no poden concretar el temps. Poden passar molts anys o no tants. L’excursió al Teide va ser de les que em va encisar més. La pujada pel Parc Nacional del Teide va ser preciosa, travessant boscos ufanosos de pi canari. Fa molt goig de veure, i et preguntes com han crescut tant en un lloc de tan poca pluja. Ens van explicar que els vents alisis, que bufen sovint, són portadors de núvols baixos que no produeixen pluja, però sí que humitegen de manera horitzontal tota la vegetació. Al pic del Teide no permeten arribar-hi, vam trepitjar els peus del volcà, on ja ha desaparegut la vegetació i contemples el gran cràter, que impacta molt, i totes les escultures, en vull dir jo, de pedra volcànica, produïdes per la lava i erosionades a través de tants anys. És un espectacle magnífic que queda gravat a la ment, d’on no s’esborrarà.

I ara breument, per no cansar-vos, us diré alguns dels llocs que vam visitar. Nosaltres vivíem a Puerto de la Cruz, zona molt turística, però cada dia sortíem per fer tombs per l’illa. Ens va agradar molt La Orotava, amb molts balcons de fusta de pi canari, característics de l’illa, amb la seva vall plena de cultius de plàtans, en què per cert vam visitar una de les finques, i va ser molt interessant veure com conreen i comercialitzen el plàtan canari, que és tan bo de gust i que té moltes virtuts per a una bona salut. Surten 145 milions de plàtans l’any.

Vam anar a La Laguna, antiga capital, plena de racons històrics. I després, a Santa Cruz, capital actual, molt moderna. No podem oblidar la gran planta del drago, que no es considera ni arbust ni arbre, senzillament una planta. És mil·lenari i està situat al nord de l’illa, a Icod de los Vinos. És el més gran del món i fa 18 metres. Va ser declarat monument nacional el 1917.

Garachico és un municipi amb encant que pertany a la província de Santa Cruz. El nom, que és guanxe –els guanxes són els antics pobladors de l’illa–, li ve de l’illot que està situat davant del municipi. Hi pots veure també les colades volcàniques històriques, que baixen fins al mar.

I per concloure, vull dir-vos que els autòctons, els “canarios”, són molt acollidors i afectuosos. La frase que tenen a la boca sempre és “mi vida”, “mi amor”. Em feia molta gràcia! Si s’escau, m’agradaria tornar-hi. Deixem la porta oberta.

Mª Teresa Quintana i Riera