Decebut (però esperançat) amb la CUP d'Arenys de Mar

Les decepcions personals són una cosa força irrellevant per als altres i en aquest sentit algú pot pensar que fer públic aquest escrit, en lloc de quedar-me'l per a mi, té ben poc interès. Tal com dic al títol entre parèntesi, però, a l'altra cara de la decepció hi ha l'esperança. I aquí sí que, modestament, crec que pot tenir algun sentit compartir això amb vosaltres. Perquè les esperances, compartides, poden tenir més força i acabar transformant la realitat. La decepció a la qual em refereixo no és res de cop calent, sinó fruit de coses que han passat els darrers anys i que podríem sintetitzar en tres fases.

En primer lloc, mentre vaig tenir la responsabilitat de presidir la secció local d'Esquerra Republicana a Arenys de Mar vaig fer una proposta que per desgràcia (des del meu punt de vista, és clar) no va prosperar. Va ser una proposta preparada amb molta il·lusió i adreçada, sobretot, a ICV i CUP, però que es va anar obrint a altres formacions que sorgien i que se situaven en l’espai polític de l’esquerra i l’independentisme. La podeu recordar a http://locals.esquerra.cat/documents/erc-am2015rc.pdf. Aquella proposta va rebre el rebuig explícit d’ICV a través d’un comunicat. De la CUP, en canvi, mai en va arribar a sortir un posicionament. Tan sols hi va haver trobades en què en vam parlar i de les quals recordo un parell d’idees.

D’una banda, se’ns va dir que allò, en aquell moment (juny de 2013), feia una mica de nosa o de mandra, que no tocava, que aleshores era moment de fer pinya amb Procés Constituent i que les coses havien de canviar massa els propers mesos per haver-nos de posar a fer una candidatura única de les esquerres independentistes. De l’altra, també recordo una afirmació sorprenent: que el govern d’Estanis Fors (aleshores CiU) ho estava fent tan malament que ni tan sols faria falta que anéssim junts, que fins i tot concorrent a les eleccions cadascú amb les seves sigles sumaríem majoria absoluta. Ara que el temps ens ha regalat prou perspectiva, veiem que Procés Constituent ha acabat força desplaçat per Podem i els seus cercles i confluències en l’àmbit del Principat. I també podem afirmar que la predicció del resultat de les eleccions va ser errònia: ERC-MÉS, ICV i CUP vam sumar 7 regidors i la majoria absoluta és a 9. Aquella va ser una primera decepció. No sabrem mai quins resultats hauria obtingut aquella candidatura que proposàvem, però crec que haurien estat millors.

En tot cas, el resultat de les eleccions ens va situar en un escenari de converses que personalment no m’esperava. La meva hipòtesi inicial era que Junts per Arenys podria repetir govern amb PP i PSC perquè sumaven, precisament, els 9 regidors que donen la majoria absoluta. Però el PSC va fer saber que aquest cop ja no voldrien governar amb Fors i allò obria l’escenari d’un possible govern alternatiu. Finalment, el mateix PSC va decidir no donar suport tampoc a un govern alternatiu encapçalat per Annabel Moreno i Fors va ser investit com a alcalde, però tot plegat va permetre que coneguéssim els arguments pels quals la CUP va decidir repartir els seus vots d’investidura, un per a David Caldeira i un per a Annabel Moreno, cosa que va ser decisiva perquè es produís l’empat a sis i Fors fos proclamat alcalde, simplement, com a cap de la llista més votada. (Podeu recuperar la intervenció dels dos regidors de la CUP a partir del minut 50 del vídeo que en va fer Ràdio Arenys: https://www.youtube.com/watch?v=kPv6SO0d-JM; l’exposició dels arguments és al minut 54. I al web de la CUP hi ha un text amb extractes: http://arenysdemar.cup.cat/sites/default/files/parlament_presa_de_possessio_electes_cup_juny_15_1.pdf )

El primer argument exposat per Gerard Termes va ser que la CUP podria treballar millor a l’oposició perquè l’alternativa seria “ser minoria dins d’un govern que ja estaria en minoria” i hi afegia que això serien “massa lligadures per a un projecte rupturista com el nostre”. En segon lloc observava, com si només en fossin espectadors i no pas persones que acabaven d’emetre dos vots que podien decantar la balança, que ni Junts per Arenys ni ERC-Més  havien aconseguit formar govern. L’argument era difícil d’entendre, perquè si David Caldeira hagués votat Annabel Moreno en lloc de votar-se a ell mateix, Moreno hauria estat alcaldessa aleshores per set vots davant dels sis que va rebre Fors. I encara va ser més difícil d’entendre que tot seguit Termes digués a Moreno “Annabel, ja saps que et preferíem a tu d’alcaldessa, per una qüestió sobretot de confiança, i que tenies el nostre suport si aconseguies aglutinar un equip per governar, però al final no ha pogut ser”. Insisteixo: “no va poder ser” perquè el sentit del vot de David Caldeira va ser aquell i no un altre. No ho entengueu com un retret, si us plau. Segurament la CUP tenia les seves raons per votar el que va votar, però allò que van exposar no era una raó o no era una raó coherent amb les preferències que estaven verbalitzant.

Aquell episodi, difícil d’entendre encara avui i sempre més, ja forma part del passat, però a mi em continua preocupant i decebent el primer dels arguments esgrimits, per les conseqüències que pot tenir de cara al futur. Sembla que la CUP no voldrà mai participar en cap govern que no formi, amb ells, una majoria absoluta. Per tant, això vol dir que si la suma d’ERC-Més + ICV + CUP de les properes municipals passa de 7 a 8, tampoc serà suficient perquè puguem comptar amb ells. Però encara és més greu, perquè també són reticents a participar en governs en què, amb majoria absoluta o sense, ells siguin minoritaris. Un cop més, costa d’entendre que d’una banda expressin la seva confiança en Annabel Moreno però de l’altra es neguin a governar amb ella com si l’única cosa que els hagués de garantir una experiència de govern positiva fos tenir la posició de força majoritària del govern. La CUP només governaria amb ERC-Més si la CUP fos la força majoritària? Quina mena de confiança és aquesta, aleshores?

En tot cas, passat gairebé un any, ara ja s’ha produït la moció de censura i un nou govern encapçalat per Annabel Moreno i format per ERC-Més, PSC, CiU i ICV ha començat a treballar. Sense la CUP, que va donar suport a la moció i hi ha votat a favor, però no ha volgut fer pinya amb el govern que n’ha sortit com a conseqüència. Ara sí que, a diferència del juny de l’any passat, i bàsicament a causa del canvi d’opinió del PSC, Annabel Moreno ha pogut formar govern. La CUP, però, tampoc hi ha volgut ser. Quins són els arguments en aquesta ocasió? Els podeu trobar tots en aquest comunicat de cinc punts: http://arenysdemar.cup.cat/sites/default/files/comunicat_cup_mocio_de_censura.pdf.

En primer lloc, tornen a sorprendre’m quan observen, fent una valoració de la situació, que “l’actual equip de govern, amb 6 dels 17 regidors del consistori, està en clara minoria”, però per afegir-hi tot seguit que “aquest fet, per sí, no hauria de ser una dificultat si hi haguessin unes línies clares d’actuació  plasmades en un Pla d’Actuació de Mandat.” Si ser un govern en minoria no és un problema en si mateix, com és que el primer argument del ple d’investidura de l’any passat va ser que el govern encapçalat per Annabel Moreno estaria en minoria? Un cop més, em costa trobar una argumentació coherent.

Però el motiu més clar que s’exposa al comunicat és que “no volem estar en un govern excessivament poblat de sigles”. Naturalment, és una posició respectable, però que novament em sorprèn. La CUP no ha tingut cap mena de problema a treballar, en el marc de la Plataforma Arenyenca per la Independència, al costat d’Unió, ICV, CDC, JNC, ERC, JERC, Procés Constituent i tants i tants altres. Allà dins hi havia una espessor de sigles que no sé si la tornarem a veure mai més, i la CUP hi va posar el coll com el qui més i gràcies a tots plegats vam aconseguir que la consulta del 9 de novembre de 2014 fos un èxit. Per tant, ara em costa d’entendre que a l’hora de treballar per Arenys la quantitat de sigles sigui un problema. D’altra banda, si aquella confiança en Annabel Moreno que Gerard Termes va verbalitzar el juny passat fos certa, entendrien que el problema no és la quantitat de sigles, sinó la manera de liderar-les. I no entengueu lideratge en un sentit autoritari, sinó ben al contrari. Per moltes sigles que hi hagi, si es tenen les aptituds adequades i els suports necessaris, tot pot anar perfectament bé. Fa l’efecte que la CUP, en el fons, no té aquella confiança que deia en Annabel Moreno. I deixa un regust una mica amarg pensar que la diversitat (perquè en el fons estem parlant d’això) els fa arrufar el nas.

De fet, allò que a vegades em plantejo és si realment la CUP voldrà governar mai el nostre municipi, perquè tot el que he recollit en aquest apunt em fa pensar que no, que la preferència de la CUP és més al carrer que no pas a l’ajuntament. I aleshores em plantejo si no els resultaria més útil (i si no seria més útil per a tot el poble) ser una mena d’Observatori Ciutadà (http://ocmarenysdemar.cat/) o qualsevol altra agrupació ciutadana amb ganes de fer política al carrer. Si fos el cas, només caldria trobar la millor fórmula per fer entrar tota aquesta activitat cívica als plens, al consistori. Potser no cal ser regidor si tens més vocació de controlar el govern que no pas de governar tu mateix.

Acabo. He intentat exposar aquesta decepció en tres fases (juny de 2013 - juny de 2015 - abril de 2016) i espero haver-vos sabut transmetre que no és una decepció de cop calent, sinó cuita a foc lent. És profunda, per tant, perquè ha estat sostinguda en el temps. Personalment continuo pensant que, pel fet de ser d’esquerres i independentista, la CUP és el soci preferent natural del meu partit. I per això no voldria acabar aquest escrit sense expressar també la meva esperança que la CUP d’Arenys de Mar reflexioni sobre tot això que exposo, perquè tenim la sort que són persones amb qui es pot enraonar i que, si convé, saben rectificar. Sé que aquest escrit no arribarà a les 787 persones que van votar la CUP a les municipals de l’any passat, però estic convençut i esperançat que a les persones més actives i compromeses d’aquest partit sí que els arribarà i que, malgrat l’extensió que finalment ha acabat tenint, el llegiran i hi reflexionaran. Si no fos així, és clar, la decepció seria més profunda encara, però continuaria sent un problema estrictament personal.