DAVANT DEL MIRALL

Aquest títol pot fer pensar en algun exercici d’autoajuda, que alguns llibres aconsellen i consisteix a posar-se literalment davant d’un mirall. Però no és aquest el meu pensament, sinó que a la vida passes èpoques en què es plantegen unes situacions que són com si et posessis davant d’un mirall i et veiessis per fora i per dintre i avancessis en l’autoconeixement.

Passar els estius al meu poble, que he de dir que m’agrada molt, em fa recuperar persones i escenaris del passat, malgrat que jo no sóc persona de recrear-me  en la vida anterior, i això pot provocar que es remoguin una sèrie de vivències no sempre agradables, però sí potents per fer-te caminar endavant. Els records afloren en el teu cervell i et passa la pel·lícula de la teva vida. Hi ha sorpreses agradables de persones que no havien empatitzat amb tu, o que fins i tot t’havien provocat dolor en alguns moments de la seva infantesa i adolescència, edats no fàcils, i que actualment amb el pas dels anys i el creixement de la persona s’han tornat agradables de reveure i parlar-hi. Però el pensament et fa la traveta i et fa patir recuperant records plens d’angoixa, que desapareixen en el moment de la realitat i la trobada.

També és veritat que en un poble la majoria de persones es coneixen i saben vida i miracles dels seus habitants. Reconec que si trobo algú que em vol explicar moltes coses dels altres em posa en una situació incòmoda, perquè he de dir que no m’interessa tant la vida dels altres. Aquests trobo que són inconvenients de viure en petites comunitats. Tanmateix, té els seus avantatges, perquè, com que es coneixen, s’ajuden els uns als altres quan és necessari.

En un poble no passen desapercebudes les simpaties, antipaties i enveges cap a l’altre. Hi ha salutacions molt cordials i n’hi ha de fredes o absents, procurant evitar la persona que s’apropa si no és del teu gust. Les relacions humanes són sovint molt difícils i queden més paleses en comunitats petites. Tu voldries agradar i ser estimat per tothom, i això és impossible.

Així, doncs, passant els anys i els records, trobar-te davant del mirall de tu mateix fa que facis passes endavant per avançar i no quedar-te ancorat en passats que ja no existeixen i que no hem de permetre que ens facin mal a través del pensament que et fa anar enrere i recrear situacions no reals actualment. És una bona lliçó a aprendre, i el mirall ens ha de proporcionar la possibilitat d’anar dintre teu i no fora, on hi ha molta fressa i poca endreça. Per això m’agrada trobar espais, moments de silenci i recolliment personal, com, per exemple, quan vaig a la platja a les 9 del matí, on no trobo pràcticament ningú, puc estar sola amb mi mateixa i fer silenci una estona, sense perdre energia fent servir les paraules sense parar. Puc fer contemplació del mar; escoltar les ones, que relaxen; fer meditació i pregària davant de la immensitat del mar, que sempre em commou, i finalment portar alguna lectura del meu grat que em faci reposar i reflexionar amb suavitat. És un exercici que recomano per començar bé el dia. Evidentment, un dia pots anar acompanyat d’amics, però jo gaudeixo més del moment si vaig sola. Tinc la vessant garlaire i de relacions socials, i tinc la vessant solitària, de quietud i de silenci.

Malgrat tot, quan arriba l’estiu i el moment d’anar a Arenys, d’instal·lar-nos a la casa, de retrobar els meus antics amics, de gaudir de la platja i de les múltiples activitats que s’organitzen en el poble, és un moment emocionant i trencador de la rutina de durant l’any.

                                              Mª Teresa Quintana i Riera