ANEM MORINT A POC A POC

Amb el pas dels anys se’m fan cada cop més realitat les paraules amb les quals encapçalo aquest escrit. I llegint un article que m’ha caigut a les mans de F. Javier González Martín, “La ciencia de la longevidad”, descobreixo dades científiques interessants que desconeixia. Diu que l’envelliment real comença en l’adolescència i joventut. Cap part del cos no té més de 10 anys, perquè les cèl·lules estan en constant renovació: moren les velles i neixen les noves. És a dir, que el cos humà té un sistema de recuperació i manteniment constant. Això confirma el que he comentat alguna vegada: que el planeta amb tot el que inclou i tot l’univers estan en moviment continu.

Explica altres dades interessants, com ara que els glòbuls vermells després d’un viatge de 1.600 quilòmetres pel laberint del sistema circulatori només viuen una mitjana de 120 dies; que un fetge humà adult té un temps de renovació d’entre 300 i 500 dies, i que tot l’esquelet humà es renova cada 10 anys en l’adult. Així podríem anar explicant cada part del cos, però no és la meva feina. He volgut només posar alguns exemples d’un científic per demostrar que la ciència ha explorat molt el cos humà i té el moviment similar al que té tot el que ha estat creat viu i inanimat, que en diem erròniament.

Per tant, ja no em xoca tant la manera anglesa d’expressar-se quan parlen de l’edat. En anglès preguntes pels mesos que té un bebè i dius: “How old is the baby?” Traduït literalment dius: “Com és de vell aquest bebè?” I et poden dir: “He is a month old”, és a dir, és un mes vell. Volen expressar que des del naixement fem camí cap a la vellesa i, com diuen alguns, ja es comença el procés d’envelliment així que entres a la vida, perquè es moren cèl·lules que seran substituïdes per les noves. I això forma part del procés vital d’entrar en aquest planeta per viure i anar morint a trossos en tot el període que dura el recorregut de la nostra vida.

Una vegada entès això, acceptes més que el cos es va deteriorant i que és del tot normal que ara et faci mal una part del cos i després una altra, i que ens hem de cuidar. Tanmateix, jo no sóc de les que busca el remei del metge constantment, pensant que en sap més que nosaltres, ja que tampoc no té les eines per resoldre-ho tot. I hi ha dolors que, si no són molt forts, sóc del parer d’anar-los aguantant i que un bon dia pot ser que se’n vagin. Tinc la família plena de metges i bons, però reconec que no hi sóc gaire devota, llevat de si veig que una cosa pot ser seriosa i l’he de cuidar. Amb el pas dels anys he après a relativitzar-ho més, perquè ja veiem que el vehicle-cos envelleix i que hem de tenir una mica de paciència i no queixar-nos tot el dia dels nostres dolors, ja que es fa molt feixuc per als que t’envolten.

Tots sabem que a poc a poc anem perdent capacitats i hem de renunciar a activitats que fèiem de més joves. I millor acceptar-ho de bon grat per no amargar-te ni amargar l’entorn.

També hem d’aprendre a tractar el cos i donar-li el que li va bé, sigui exercici físic o espiritual, controlant les emocions i sobretot alimentant-lo amb cura i sense excessos, amb aliments com més naturals millor, però sense obsessionar-nos per l’alimentació ecològica constant, no acceptant altra cosa. Això no vol dir que no respecti els vegetarians i vegans, però sóc del parer que cal tenir una alimentació més completa i no tan limitada. He de dir que, en avançar en edat, no em sento tan atreta per la carn, però tampoc vol dir que l’hagi abandonada totalment.

Uns bons horaris d’àpats ajuden a una bona salut. Penso en els fundadors d’ordes monacals, que tant antigament com actualment manen uns bons horaris que proporcionen salut física i mental. I és preferible l’horari europeu, que és l’horari solar, i, per tant, aquell a què el cos s’adapta millor, que no el del nostre país, que pot ser un desori. He de confessar que jo encara ho estic aprenent i tinc una certa dificultat amb la qüestió temps.

Cadascú sap el que el seu cos necessita. Entenc que la natura és sàvia i cada època de l’any dóna el que li va bé al cos i, per tant, puc dir que menjo pocs aliments importats d’altres racons del planeta, que són molt més cars i no són els propis nostres. També entenc el que vol dir consumir productes del temps, de proximitat i sostenibilitat.

Bé, fins aquí una mica de reflexió personal sobre un tema que ens preocupa a tots i sobretot en anar envellint. Només he volgut posar per escrit pensaments que em van i vénen i que són probablement els que us vénen a la vostra ment també.

                                         Mª Teresa Quintana i Riera