L'AMOR

M’acosto de nou a aquest tema de puntetes per la seva transcendència –en vaig parlar en un altre moment quan vaig citar Einstein i la seva descoberta científica de l’Amor– i, d’altra banda, en mans dels humans es pot banalitzar. És el tema per excel·lència de la vida, el gran tema en majúscules, i sense ell podríem dir que no hi ha vida. És la força més potent del planeta, és aquesta atracció divina que ho fa funcionar tot, és també a tot l’univers i el manté en moviment.

Hi ha moltíssima poesia que en parla des de temps immemorables, alguns poemes d’alta categoria, cançons de tots els temps, literatura de qualsevol època, i així el trobem en totes les manifestacions culturals al llarg de la història. Però sovint s’ha frivolitzat.

L’origen de la vida comença amb l’amor, no perquè sexualitat sigui igual a amor, però sí que hi pot haver molt amor en la sexualitat; no sempre, ja ho sabem, i no cal confondre’ns. No oblidem l’amor de parella, portador del do de la vida i que dóna molta felicitat quan es troba el punt d’unió o es lluita per aconseguir-lo. No hi ha cap ésser que pugui viure sense rebre amor, sobretot al principi de la seva vida, i donar-lo quan ja està preparat. Es requereix aquest intercanvi per créixer i tenir salut.

Trobo magnífic que la vida, l’existència de tot el que és creat, es basi en la força potentíssima de l’amor, que l’atrau cap a Ell, el Creador. No en som prou conscients, sobretot perquè pensem a voltes que l’amor és un privilegi de l’humà, i no. Contemplem totes les criatures creades i veurem que totes es preocupen pels animals de la seva espècie. No cal dir que l’amor matern en totes les manifestacions humanes i animals és el més semblant a l’amor diví, és el que s’allunya de l’ego per donar la vida a la criatura que naixerà i donarà la vida si cal per salvar el nadó. És d’una gran bellesa vital.

Malauradament, els serveis informatius no compten amb aquest factor primordial i abusen dels escàndols del món, que hi són, però no guanyen a la bondat i a l’amor repartit per tota la humanitat. Si no fos així, els humans i el planeta ens n’hauríem anat en orris. I el que aconsegueixen és escampar el pànic col·lectiu en l’audiència, que arriba a creure que tot el planeta està envaït pel mal.

Tenim grans mestres de l’amor, uns espirituals i altres no. Jesús en la seva curta vida i fins a la mort va ser un gran mestre, repartint bondat i curació a tothom que es creuava en el seu camí. Va dir aquestes paraules: “Estimeu-vos com jo us he estimat”, perquè aquest acte ens dóna la felicitat, que és el que ell desitja per a tots nosaltres. Sant Francesc d’Assís va fer donació de la seva vida, curta també, a tots els germans que se li acostaven. Santa Teresa de Jesús s’apropava a Crist per poder després donar amor a les seves monges i a tot el seu entorn. Sant Agustí en el segle IV deia: “Estima i fes el que vulguis.” Polítics com Lincoln als Estats Units, Mandela a Sud-àfrica i d’altres també van tenir la prioritat de millorar els seus pobles a través de l’amor. Gandhi va ser un altre gran home que el va practicar molt, i si anem pensant no pararíem de trobar personatges que es van dedicar a estendre’l. No oblidem els nostres pares, les nostres famílies, els nostres professors en la majoria de casos, els nostres amics i tantes i tantes persones que es mouen sobretot per l’amor.

Faré algunes cites, sense allargar-me gaire, perquè ompliria molts fulls:

Càntic dels Càntics, del rei Salomó d’Israel (segles XI-X aC): “Digues-me, amor de la meva ànima, / on pastures el ramat, / on el fas reposar quan és migdia, / perquè no vagi darrere els ramats dels teus companys. [...]”

Santa Teresa de Ávila (1515-1582), Vivo sin vivir en mí: “Esta divina unión, / y el amor con que yo vivo, / hace a mi Dios mi cautivo, / y libre mi corazón, / causa en mi tal pasión, / ver a mi Dios prisionero, / que muero porque no muero. [...]”

San Juan de la Cruz (1542-1591): “¡Oh llama de amor viva, / que tiernamente hieres, / de mi alma en el más profundo centro! [...]”

Shakespeare (1564-1616), “Sonet LVI”: “Amor, sigues així; ni que omplis a desdir / la fam dels ulls, avui, d’aliment que enlluerna, / mira demà de nou i no facis morir / l’esperit de l’amor amb deixadesa eterna. [...]” 

Salvat-Papasseit (1894-1924): “Dóna’m la mà que anirem per la riba, / ben a la vora del mar, / bategant, / tindrem la mida de totes les coses, / només en dir-nos que ens seguim amant. [...]”

                           Mª Teresa Quintana i Riera