LA DIVERSITAT HUMANA

Vull fer una petita reflexió sobre aquest tema, perquè és la causa de grans conflictes i d’una gran riquesa ensems. Ja veiem que, tot i tenir trets comuns, tots els éssers humans som força diferents els uns dels altres, i aquí pot raure la riquesa de la diferència, ja que ens pot proporcionar un gran aprenentatge estar amb persones tan diverses. Ara bé, si no has fet el camí d’acceptar l’alteritat i respectar-la, que això suposa un procés de maduració no fàcil, aquesta diferència pot ser font de conflictes que no paren.

Anem a diferents àmbits i vegem què passa. Comencem per la família, nucli vertebrador de la societat humana. Actualment, més que mai les desavinences entre les parelles provoquen separacions i divorcis. Moltes criatures en aquest moment tenen els pares separats i s’han d’acostumar a viure en dos entorns diferents. Sembla que cada vegada ho assumeixen millor i amb més naturalitat, tret de casos que necessiten ajuda psicològica. Continuant amb la família, les desavinences també es presenten entre pares i fills, sobretot a l’edat tan difícil de l’adolescència, on el rol dels pares es complica i no sempre l’encertem. La diferència entre germans també pot ser font de conflictes, fins al punt que hi ha famílies molt trencades i renyides per sempre. És trist, però és així.

En l’àmbit de les amistats, és un espai delicat. Com en totes les relacions on intervé l’amor, que és potent i fràgil alhora, s’ha de cuidar molt. Com que som éssers relacionals i sociables ens necessitem els uns als altres. Això no vol dir que hi hagi els solitaris empedreïts, força allunyats del que els envolta. Hi ha amistats profundes que duren tota la vida, n’hi ha que amb el pas del temps se separen, perquè van per camins divergents i la diversitat és massa exagerada. N’hi ha que es queden a mig camí, no són molt profundes, però pots comptar-hi, més propi de l’adultesa que de l’adolescència, que necessiten lligams molt potents, segons la meva experiència. Sóc molt independent i m’agrada tenir estones de solitud amb mi mateixa i no el brogit constant de les paraules. Tot és possible! I, si entres en un grup nou, aviat t’adones dels moviments d’empaties i distàncies que es creen, sempre subjectes a la diversitat de les persones.

I ara entrem en la diversitat dins els països i entre països. Dins el mateix país acostumen a haver-hi diversitats que a vegades es toleren bé i, en canvi, altres són font de conflictes, com s’ha pogut produir en pobles primitius –tots n’hem estat i encara ho som a estones–, on les tribus han lluitat entre elles per salvar la seva identitat i no acceptar la diferència. És veritat que sovint conviuen bé, però hi poden entrar persones que el que volen és desestabilitzar els seus habitants amb intencions de guerra i conflicte per alguna finalitat, i com que tot és tan fràgil la bona convivència desapareix. En coneixem, de principis de guerres que s’han iniciat així. És indignant i penós! I aleshores comencen a créixer els odis i les venjances. Quina tristesa!

I les relacions entre països poden ser delicades per motius de diferències prou importants. Es fan esforços per unir i crear col·laboracions, però malauradament també hi ha hagut i hi ha guerres entre països, amb la destrucció que això comporta. Jo vaig repetint que construir és lent i és al llarg dels segles que ens arriben i podem assaborir les meravelles que s’han creat a cada país, però quan arriba el conflicte destruir és qüestió de poc temps, i monuments com les catedrals, que es van construint a poc a poc, al llarg dels anys, poden quedar molt malmeses amb uns quants bombardejos.

Així doncs, vull acabar amb un cant d’esperança per aquesta humanitat tan rica i interessant en valors, perquè pugui fer l’aprenentatge d’acceptar les diferències, que han de ser font d’enriquiment i no de conflictes.

                     Mª Teresa Quintana i Riera