LA NATURA: QUIN BÉ DE DÉU, QUE DIEM

Acabo de baixar de Collserola i arribo pletòrica de felicitat. Hem anat amb el meu fill i les gossetes a Vil·la Joana i a passejar pel bosc. La primavera després d’uns dies de pluja deixa la natura exuberant. Tot és verd, color que relaxa molt, i matolls de colors pels marges, plens de flors; la ginesta comença a florir, i sempre ens acompanya el cant de la meva amiga estimada, la merla.

Davant d’aquest espectacle, la meva ment s’aquieta i només gaudeixo d’aquest present tan meravellós que em porta un gran benestar interior. És la pura contemplació i la connexió amb la Divinitat, de la qual penso que depèn, com tot, aquesta natura creada per al gaudi de l’humà. La meva espiritualitat creix davant aquest espectacle, sento aquesta joia dintre meu, i no la destorba cap soroll ni cap distracció o preocupació. És una bona teràpia per als cors adolorits, i l’estat d’ànim queda renovellat. L’aconsello amb una condició: aquietar el mental i deixar-se embolcallar per l’entorn.

Si fa bon temps, continuarem les nostres immersions a la natura a diferents indrets, per deixar-nos envair d’aquests entorns i aquesta música del cant dels ocells, que purifiquen el nostre interior i sanegen el nostre cor, per tornar als nostres ambients amb força nova, que millora les relacions humanes i, per tant, la convivència, tan important per respectar la diversitat humana, que dèiem fa uns dies.

Sempre m’ha meravellat la força interior de la natura, perquè tu la pots arrasar i ella torna a brotar. Penso ara en la guerra del Vietnam, que després del napalm que hi van llançar va quedar com un desert, però que ara torna a estar esplèndida, pel que m’explica la gent que hi ha anat aquests darrers anys.

És clar que en els deserts el seu naixement és molt difícil, perquè tot és erm, ja que no hi ha aigua, condició imprescindible perquè pugui brotar. Però, com que hi ha aigües subàlvies, hi ha racons on emergeix, com els oasis i alguns raconets on trobes una floreta que ha tingut la capacitat de viure. Vaig tenir ocasió de conèixer el desert i també em va impressionar molt. Vaig comprendre que aquella quietud havia donat fruit a alguns místics com els Pares i les Mares del Desert a l’entorn de la mar Roja en el segle I.

A mi, personalment, m’inspira més espiritualitat la natura ufana que el desert, que comporta una mística molt austera i on practiquen l’ascètica. Cadascú el que necessita. Jo penso que la natura que ens envolta, sigui mar o muntanya –tot em fascina actualment–, la tenim per al nostre gaudi i la nostra felicitat, i és un disbarat no aprofitar-la.

Per això, trobo tan important educar les criatures en l’amor i el respecte a la natura des de ben petits, i així els proporcionem un tros de felicitat.

I acabo aquest cant amb unes cites:

“La naturalesa sempre porta els colors de l’esperit.” Ralph Waldo Emerson (filòsof nord-americà, 1803-1882)

I del mateix autor: “Adopta el ritme de la natura; el seu secret és la paciència.”

“La naturalesa és l’art de Déu.” Dante Alighieri (poeta italià, 1265-1321)

“La naturalesa es complau en la simplicitat.” Isaac Newton (físic, matemàtic i filòsof anglès, 1643-1727)

“Si realment estimes la natura, trobaràs la bellesa a tot arreu.” Vincent Van Gogh (pintor impressionista holandès, 1853-1890)

                                       Mª Teresa Quintana Riera