UN SALT A ITÀLIA

Ja sabeu la majoria dels meus lectors que estic estudiant italià. Ara he començat el segon curs a l’Istituto Italiano di Cultura di Barcellona. Veurem si no em desanimo, perquè això va pujant de nivell i jo ja tinc una edat. Malgrat conèixer les gramàtiques de les llengües que sé i haver estat professora d’anglès durant quaranta anys, la memòria no és la mateixa. El més difícil és fer exàmens i haver-los d’aprovar amb un 7 com a mínim si vols tirar endavant. La gramàtica d’aquest idioma és difícil, perquè està plena d’irregularitats, com a bona llengua romànica que és.

Bé, un dia, una de les amigues que m’he fet a la classe va tenir la idea de fer un petit viatge a Itàlia les tres amigues que parlem sempre (elles són una mica més joves que jo) per fer pràctiques d’italià al país. I dit i fet! Vam deixar els marits i vam marxar totes tres. No sabíem on anar, perquè totes tres ho coneixíem força, i en Paolo, el professor, ens va recomanar l’Umbria (amb accent oral a la primera síl·laba; aquí ho pronunciem malament, ja que accentuem la segona).

Vull explicar que vam volar amb Vueling, i no ho recomano. Vam tenir una hora de retard a l’anada i una altra a la tornada. No compleixen horaris, no sé per quina raó. Suposo que per falta d’organització. I crec que a l’estiu els endarreriments són més importants.

Tornant al tema, vull dir que, quan fas coses en grup, la primera qüestió que toca aprendre és la lliçó de la convivència. Ens entenem bé totes tres, però cadascú arriba amb les seves virtuts i mancances i s’han de tolerar tan bé com es pugui. Jo tinc les meves mancances físiques per l’edat i perquè soc insulinodependent. La diabetis comporta una certa servitud, que elles van acceptar bé. He de dir que va haver-hi estones que vam riure molt, ja que fèiem les nostres bromes i tenim sentit de l’humor. Quant a la llengua, ens vam espavilar per practicar força l’italià. Qualsevol ocasió era bona per expressar-nos en la llengua del país i alguns moments, fins i tot, entre nosaltres. Per tant, des d’aquest punt de vista, molt bé. Els italians són molt amables, garlaires, que ens anava molt bé, i acollidors.

Itàlia, com sabeu, és un país molt bonic i farcit de monuments per visitar. A l’Umbria la natura és preciosa i plena de turons, cosa que ens obligava a pujar i baixar en cotxe o a peu, que a mi ja em resultava una mica més fatigós. Perugia, capital de l’Umbria, i on teníem l’hotelet, està situada en un promontori, i això va provocar alguna dificultat per arribar el primer dia a l’hotel al vespre i fosc amb el cotxe que havíem llogat. Ja vam entendre que havíem de deixar el cotxe en un aparcament en un desnivell inferior i pujar les maletes per les escales mecàniques que hi havia al turó. Quan eres a dalt era molt bonic i l’hotelet de tres estrelles molt bufó, regentat per una família en la seva tercera generació. Molt simpàtics i servicials.

No podré explicar tot el que vam visitar, perquè ompliria massa espai i la memòria em pot trair. Vam començar per Firenze, que és una ciutat plena d’art i que ja coneixíem una mica. Per tant, de moment som a la Toscana, d’una gran bellesa. Vam ser-hi només un dia partit per la nit. Al que vam dedicar més temps va ser al museu dels Uffizi, on vam entrar sense fer gaire cua perquè teníem les entrades comprades prèviament online, i no l’acabes per la quantitat immensa d’obres exposades, com tots els grans museus d’altres capitals del món. Després de dues hores i mitja i haver-nos delectat amb molta pintura del Renaixement italià, vam sortir, perquè el cervell arriba un moment que ja no pot absorbir més. Feina feta! Vam passejar per molts llocs, entre d’altres el Ponte Vecchio, i vam entrar a l’església de la Santa Croce, on hi havia les tombes de grans artistes italians, entre ells Michelangelo. Vam contemplar la còpia del seu David a la Piazza della Signoria, perquè a la Galleria dell’Accademia, on està exposat, hi havia molta cua.

Després vam fer via cap a Perugia, com ja us he explicat abans, ciutat més petita, d’uns 180.000 habitants, amb espais molt bonics. A tot arreu visitàvem el duomo (la catedral) i alguna galeria d’art per continuar deixant-nos envair per l’art italià. El duomo que ens va impressionar molt per la seva bellesa va ser el d’Orvieto, localitat de 21.000 habitants que recomanem. També vam visitar, al nord d’Umbria, Assisi, on va néixer i viure Sant Francesc d’Assís. Ja ho coneixia, però em va agradar tornar-hi per l’admiració que sento cap a aquest sant tan amant de la natura i els animals. Sempre hi trobes molts pelegrins.

Vam arribar-nos al llac Trasimeno, gran i espectacular. Abans de baixar-hi vam fer una parada a Castiglione del Lago, amb tombes etrusques. Hi trobem el castell i la muralla medieval del Palau Ducal. I un altre dia ens vam dirigir a Gubbio, localitat de 35.000 habitants. Va ser l’únic dia que ens va ploure, però amb el trenet que fa la volta ens vam fer una idea d’aquella població, que gaudia d’unes vistes magnífiques, i encara vam entrar a alguna galeria per contemplar Gubbio al tempo de Giotto.

M’he oblidat de dir-vos que tant la Toscana com l’Umbria són zones molt ventoses i que vam passar una mica de fred tot i ser el setembre. I el menjar, com us imagineu, molta pasta, però molt bona. Vam menjar bé!

A grans trets us he explicat el salt que vam fer a aquest país veí durant 8 dies, que no acabes de visitar-lo mai a fons, perquè la quantitat de visites que pots fer és immensa. Per tant, és un país per anar descobrint lentament i per anar-hi una i una altra vegada. Vam aconseguir l’objectiu, que era parlar força italià i conèixer indrets nous d’una gran bellesa.

                                                                       Mª Teresa Quintana i Riera