CONFESSAR-ME AMB LA FAMÍLIA

Deixeu-me que us ho expliqui. Aquesta Setmana Santa vam anar a celebrar el dia del Ram a l’església de Santa Maria del Mar, que és tan bonica. Van anunciar que el dimecres celebrarien el sagrament de la penitència, i jo, que soc creient, vaig decidir que baixaria, perquè feia anys que no em confessava.

 

Vaig començar a preparar-ho una mica fent examen de consciència. I vaig tenir dificultats per fer una llista mental. No perquè no tingui defectes, sinó perquè no em semblaven dignes de confessió. Tots tenim moltes coses que fem malament, però a mi em semblava que per ser un pecat hi havia d’haver voluntat de fer-ho malament, una certa mala intenció d’ofendre l’altre, i això pensant-hi amb calma no és tan comú, segons el meu criteri. Sovint hi ha errors i ignorància, però no ganes de fer el mal.

 

Aleshores, vaig pensar que els qui em coneixien millor eren les persones de la meva família –marit i fill– amb les quals convisc i que segurament em podrien ajudar a veure millor en què fallava. I així ho vaig fer. Els vaig exposar el meu defecte més important i que podia tenir una certa repercussió. I van assentir, però en parlar d’altres van estar d’acord amb mi que no eren dignes de confessió. Vaig trobar que era fàcil obrir-te amb els que estimes i que et poden ajudar a millorar el teu comportament.

 

Així doncs, vaig arribar a la conclusió que la humanitat en general està constituïda per bones persones. No hi ha tanta maldat com ens volen fer creure. Sí que hi ha, per part de les persones que tenen el poder, disbarats importants, en segons quins indrets i segons quins moments, que causen conflictes, esclavitud, guerres i calamitats. Mirant les notícies quedes amb el cor encongit, perquè ens expliquen els desastres mundials. Però després prenc consciència de la majoria de persones que poblem aquest planeta, i hi descobreixo molta solidaritat, bondat, molt d’amor repartit sobretot per les mares del món i bona feina per tirar endavant plegats, malgrat l’egoisme que sovint fa de les seves, perquè no en sabem més.

 

Sí que hi ha assassinats, tot i que la majoria de vegades són provocats per persones amb trastorns mentals i fanatismes. Però torno a insistir que el comú dels mortals volem el bé i procurem practicar-lo. Hem de vigilar amb els que escampen la cultura de la por i no deixar-nos envair.

 

Vaig recordar les meves confessions d’infantesa en el col·legi de monges. Ens feien confessar cada setmana, i la feina que teníem per confegir una llista i no repetir cada setmana el mateix. Recordo que un dia vaig dir que m’havia tirat un “petarret” (va ser el que vaig dir) a l’església, i això em va semblar una falta de respecte. Crec que ens produïa malestar de consciència el fet d’insistir tant en aquest tema de la confessió. Era poc sa des d’un punt de vista psicològic. Ara és al revés, tot és molt lax.

 

El millor va ser el sermonet del meu fill: “Si no hi ha voluntat d’esmena de poc serveix la confessió.” I la dificultat precisament rau en el fet d’esmenar-te. Així sia!

 

Mª Teresa Quintana i Riera

Afegeix un comentari nou