EL CORONAVIRUS, UNA LLIÇÓ D'HUMINILITAT I AUSTERITAT

Qui ens ho havia de dir no fa gaire temps, que viuríem una situació de confinament tota una generació que no havíem viscut cap guerra? Perquè això sembla una mica una situació de guerra.

Bé, sóc a casa confinada, com tots vosaltres, per evitar una infecció. I, a més, jo estic en situació de risc perquè tinc 75 anys i sóc una diabètica insulinodependent.

A mi, que m’agrada estar sola sovint i alguns dies sortir poc, perquè tinc coses per fer, ara la sensació d’obligatorietat de no poder sortir em té una mica desorientada. He de dir que no m’avorreixo gens, perquè hi han moltes coses per fer: llegir, escriure, escoltar música, endreçar armaris i calaixos, netejar la casa, cuinar coses diferents –per als qui els agrada cuinar, que no és el meu cas–, mirar pel·lícules, jugar per als qui els agrada...  I tantes altres, barrejant feines intel·lectuals i manuals. M’oblidava de la televisió perquè no és el meu hobby, i menys ara que podem quedar intoxicats amb les notícies constants del coronavirus; per tant, un parell de vegades al dia i no gaire estona. En el meu cas m’agrada i em va molt bé meditar i pregar. He de dir que si visqués sola se’m faria més feixuc, però tenint el meu marit al costat se’m fa més lleuger. També és veritat que per a la gent que no conviuen gaire bé i que estan acostumats a passar moltes hores fora de casa pot ser una experiència molt dura. Ves que no hi hagi separacions quan acabi el confinament!

També penso, de tant en tant, que no hi hagi persones a qui el confinament els produeixi baixades psicològiques, és a dir, depressions i altres trastorns mentals per la situació de tancament.

De tota manera, tots hem passat situacions de confinament al llarg de la nostra vida per alguna malaltia. I ara us volia explicar la que vaig passar jo quan tenia 8 anys. Vaig agafar l’escarlatina i el metge d’Arenys, el Dr. Solà –per cert, molt bon metge, però aplicant la medicina del moment–, va dir a la meva mare que havia d’estar al llit aïllada i a les fosques durant 41 dies, ja que jo tenia 4 germanets més petits al darrere i havíem d’evitar el contagi. I els pares no podien venir-me a veure gaire perquè tenien feina amb tota la quitxalla. Us imagineu una nena de 8 anys ajaguda al llit a les fosques sense fer res en tot el dia? Era bona nena, però no sé ni com ho vaig aguantar! Devia tenir un angelet al costat que vetllava per mi.

I ara passo a les reflexions que m’estic fent. En un món tan tecnificat com el nostre –parlo de l’occidental– i tan globalitzat, on pensem que dominem tant, perquè ens considerem una raça superior i potent, arriba un nanovirus (no sé ben bé com es diu) molt més petit que un microbi i ens tomba. Això ens ha de fer reflexionar i prendre consciència de la nostra fragilitat, i sobretot no perdre de vista la nostra finitud, com tot el que ens envolta. I aquí entra una gran humilitat i entendre que no hem d’estar tan lligats a la matèria, que se’ns fon a les mans, i que no hem estat creats per a aquest consumisme constant que ens porta aquest capitalisme ferotge que ens fa pensar que comprant ho resolem tot.

I aquí entra l’austeritat, que en aquesta època no la coneixem gaire, tret de les persones que estan en condicions de pobresa. I ara descobrim que podem viure amb menys i entendre que hi ha d’haver un repartiment més igualitari. Aquest planeta que hem oblidat i maltractat, abusant d’ell, també ens obre els ulls amb catàstrofes mundials del canvi climàtic. És molt trist aprendre amb el dolor i les dificultats, però la majoria de vegades és així!

Tinc la sensació que la solidaritat està augmentant i que anem obrint una mica la consciència, que és el gran pas que hem de fer per créixer i evolucionar. Tot mal porta incorporada la part positiva. Confio que en sortim enfortits i millorats de cara als vivents i de cara a tot el planeta.

Mª Teresa Quintana i Riera