SEGONA PART DEL CORONAVIRUS

Vull compartir amb vosaltres els sentiments que tinc estant confinada a causa d’aquest virus. En els meus 75 anys de vida no havia vist res semblant. Hi ha vegades que penso que estic vivint una al·lucinació. Sé que en altres moments de la història humana s’han viscut infeccions potents que han matat molta població, com les pestes de l’edat mitjana o la grip espanyola a principis del segle XX. Però, com que les generacions que vivim ara, tret de les persones molt velles, que ja en queden poques, no hem passat mai una guerra i això d’ara sembla una situació de guerra, resulten molt xocants les circumstàncies actuals. I també trobo molt difícil allò a què ens obliga aquest virus si no ens volem encomanar: prescindir de qualsevol mostra d’afecte i d’amor exterior, és a dir, no fer-nos petons ni abraçades amb les persones que estimem i que podrien ajudar molt a alleugerir temors i inquietuds. Quina mala passada, per no dir una altra cosa!

Sovint tinc la sensació d’estar asseguda en la butaca d’un cinema on passen una pel·lícula de ciència-ficció. Em costa d’acceptar que un nanobitxo hagi provocat no el confinament d’un poble, d’una ciutat o d’un país, sinó el confinament de tot el nostre planeta Terra. Però, què és aquesta potència quan nosaltres ens consideràvem els reis de la creació!

He de dir que uns temps de quietud no em semblen dolents, si no fos perquè aquest bitxo està escampant la malaltia i la mort. El planeta comença a respirar tranquil sense la mà depredadora de l’humà. La contaminació ambiental ha disminuït molt i els accidents de trànsit també. Ara plou i la natura està exuberant, la poca que puc veure des de casa. Però hi ha una contrapartida perillosa: l’economia mundial està entrant en col·lapse, perquè gairebé tot s’està aturant. Temo que serà difícil la recuperació. Tanmateix, penso que hem de recuperar-nos anant per camins diferents dels que seguíem, que estaven perjudicant tant el planeta i les nostres ments. Hem de fer un viratge important per combatre el canvi climàtic, que segurament faria igualment perquè deu ser l’època que li toca fer-lo, però hauríem de mirar de no posar llenya al foc, per viure en un planeta que torni a recuperar la calma i la salut i no vegi com hi ha una espècie que se l’està cruspint viu i el fa emmalaltir a una velocitat ferotge en aquests darrers anys.

I tot això em porta a augmentar l’espiritualitat, perquè al món material, com vaig comprovant, tot s’ensorra i no hi ha res de llarga durada. Ens hem aferrat a la matèria pensant que hem estat creats per gaudir-ne d’una manera desaforada, i ja veiem la falsedat d’això. Hauríem d’estar atents als grans mestres místics que hem tingut al llarg de la història i com amb l’aprenentatge de la meditació traspassaven aquesta dimensió i entraven en èxtasi per gaudir del més-enllà, que els donava un estat de beatitud i benaurança que no ens podien transmetre, només en petites dosis. No tots podem entrar en èxtasi, però sí estar més atents a l’espiritualitat –ja no parlo de la religió– per trobar un sentit profund al nostre pas per la Terra.

I ara alguna frase de la mística Santa Teresa de Jesús, patrona meva (Àvila, 1515 - Alba de Tormes, 1582):

“Vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero que muero porque no muero.”

“Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa. Dios no se muda, la paciencia todo lo alcanza. Quien a Dios tiene nada le falta: solo Dios basta”

“La verdad padece, pero no perece.”

                Mª Teresa Quintana i Riera