Truco a casa per dir que tot va bé i que el viatge és magnífic. Pregunto per la Lluna, la gata que m’ha fet companyia durant uns 15 anys. La mare m’explica que ha mort. M’entristeixo. Sento pena. No puc, ni vull fer-hi més.

La Lluna era la meva gata, vivia amb els meus pares però sempre me’n vaig fer càrrec, així ho vaig voler i ho vaig intentar. Per la Lluna tres eren multitud, la xerinola només pels moments de joc (sempre amb una pilota feta de paper d’alumini), la tranquil·litat sempre necessària per un caràcter un xic dur...

Avui en parlo perquè en tinc ganes i perquè vull. Perquè vull deixar clar que em va fer companyia en moments difícils, però també en moments fàcils. I perquè em sap greu que hagi marxat sense dir-me res, sense fer ni un sol gest. Ha marxat a la seva manera, sense dir res perquè ningú l’atabali i s’ha instal·lat en un cove per veure-les venir.
Jo vaig fent, sense presses, sense Lluna i sense cove.