arenyautes
Previous
Següent
-
Un futur amb valors
L'entrevista del diari ARA a la Maria Anglada, jugadora d'hoquei sobre patins del CP Voltregà, m'ha recordat uns anys que em desplaçava des de Vic a Sant Hipòlit de Voltregà, en bicicleta, per assistir als partits d'hoquei. El Vic jugava en categories inferiors, com passa ara, però el Voltregà passava pels millors moments de la seva història, amb grans figures d'aquest esport.
Certament, el cas del CP Voltregà és ben curiós. No és habitual que poblacions petites tinguin equips potents, fins i tot en esports tan nostrats com és l'hoquei sobre patins. L'explicació la trobaves en l'interès del seu mecenes i protector. El Club Patí Voltregà va néixer l'1 de novembre de 1955 per obra de Victoriano Oliveras de la Riva. La seva família tenia una fàbrica de filatura a la Gleva.
El senyor Oliveras era un amant de l'esport i es va obsessionar a crear un equip d'hoquei sobre patins a la població on es va vincular, Sant Hipòlit de Voltregà. Els anys setanta del segle passat varen ser els reeixits, aconseguint molts títols. L'època que jo em vaig afeccionar a l'hoquei i que m'hi desplaçava amb la bicicleta, una eina que també vaig estimar durant molts anys.
En aquells moments els equips en gairebé tots els esports eren masculins. Desconec si les noies, en aquella època a què em refereixo, ja practicaven aquest esport. Anys més tard el Vic va pujar de categoria i, sense assolir els èxits del CP Voltregà, també va donar moltes satisfaccions als seus aficionats. La seva pista era al costat del riu Mèder, al parc Balmes.
A l'entrevista, la Maria Anglada comenta l'excepcionalitat del seu municipi on es diu que la canalla aprèn abans a patinar que a caminar, o que patina amb bolquers. Una entrevista que deixa entreveure un seguit de valors que avui trobem a faltar. La responsabilitat, l'esforç, l'honestedat... Deixa de practicar l'esport com a professional perquè no pot rendir al cent per cent, prioritzant els seus estudis de medecina.
És bo aturar-se en detalls com aquesta entrevista per adonar-nos que no està tot perdut. Que les males arts es fan notar molt, però que encara hi ha joves amb molts valors. Tenim futur!
-
Naps i cols, i poesia
Arriba la nit de naps i cols i el jovent es prepara per celebrar la tradició d'Arenys, a la nit màgica dels reis d'Orient. Mentre els Reis Mags reparteixen regals a les famílies, els joves es dediquen a penjar naps als balcons de les noies, i aquestes cols als nois, acompanyats de poemes picants. Bé, això és el que marca la tradició, i que s'acompanya amb la penjada de pancartes per la vila, amb to satíric, normalment contra el govern de torn.
L'endemà al matí sempre hi ha sorpreses, però també algun disgust, ja que no sempre tothom es comporta de manera civilitzada i hi ha algú que confon les sàtires amb el vandalisme. De fet, no és gaire més diferent del que passa a la vida diària a les nostres poblacions, on hi ha qui sap conviure respectant els altres i qui no ha après com comportar-se en societat.
M'agradaria que aquesta tradició, que no cal perdre, anés acompanyada de l'enginy i la creativitat. És bo que ens esforcem a ser positius i creatius. A veure qui és més enginyós, a l'hora d'escriure els poemes, redactar les pancartes i ornamentar els carrers i places, sense haver de malmetre res ni ofendre a ningú. Es tracta de tenir bon gust, sense necessitat de molestar, més enllà d'aquelles bromes que potser a algú li pot costar d'acceptar, però que quan tens un càrrec públic saps que un dia o altre cauran.
Des de fa vint-i-cinc anys, els joves es troben per sopar plegats abans de començar la gresca, perquè és la millor manera de mantenir de manera conjunta la tradició, marcant les regles i gaudint-ne. Sobretot, gaudint-ne.
Avui potser passaran una mica de fred i caldrà que vagin ben abrigats. Sabrem com s'ho han fet per proveir-se dels naps i les cols, sense que els nostres pagesos en rebin les conseqüències. Arrancar naps amb temperatures properes als zero graus no és el més confortable.
Que passeu una bona nit de Reis, i que aquests us portin molts regals. I si cau algun nap o col, que el poema sigui ben original!
-
Un dia gris, esperant la neu
Aquests darrers dies hem vist a les xarxes socials, referides a Arenys de Mar, fotografies de la nevada del 1962 que va deixar imatges de postal. Posteriorment, hi ha hagut alguna altra nevada, si no recordo malament a primers d'any del 1984, però no de l'espectacularitat del 1962.
Els serveis meteorològics anuncien nevades per aquesta matinada de dilluns i demà, dia de la cavalcada dels reis. Encara recordo l'arribada dels reis, a Vic, l'any 1985, retransmès per TV3, tot nevant. Va ser emocionant, i era la primera retransmissió del canal català. Enguany, doncs, algunes poblacions poden reviure una situació semblant.
A Arenys de Mar és molt difícil que hi nevi, i quan això passa queda anotat a la memòria de tots els vilatans. Sembla que demà tampoc hi nevarà, sinó a cotes una mica més altes i més al centre del país. Tot i això, hi ha gent que no perd l'esperança, sobretot perquè no es tractaria d'una gran nevada, amb tot el que això pot significar, sinó d'una emblanquinada.
El dia d'avui, però, ha estat gris. No hem vist el sol i la temperatura s'ha mantingut força baixa, encara que ens avisen que arribarà el fred. I el primer que penses és en la gent que no té llar o, si en té, no reuneix les condicions mínimes de confort. Penso en Badalona, i com que han sortit altres notícies, ja no sabem si els desallotjats per l'alcalde Albiol continuen sota el pont o bé el govern català ha trobat una solució.
És sorprenent que en el món passin coses com aquestes i ningú assumeixi responsabilitats ni rebi cap mena de sanció. És cert que la jutgessa va avalar el desnonament, però deixava clar que l'alcalde havia de donar una alternativa. Què ha passat? L'alcalde no ha complert la sentència i tots pensem que aquí no haurà passat res. A Veneçuela un exèrcit estranger ha segrestat el seu president i se l'ha endut. Algú assumirà alguna responsabilitat contra aquest atac al dret internacional?
No és estrany que davant d'aquestes actuacions la gent perdi la sensibilitat i la confiança, i que cadascú vagi a la seva sense preocupar-se pels altres. Així la convivència no és sostenible i tots en rebrem les conseqüències.
-
EUA ataca Veneçuela
No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.
Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?
No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites.
Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.
Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.
-
Comentaris que ofenen
Avui he llegit un comentari a les xarxes socials que m'ha dolgut. El reprodueixo: "no conozco nadie que de forma altruista se presente para político". Si el comentari me l'hagués fet a mi, de paraula o en privat, li hauria rebatut, però a les xarxes socials no ho faig. Estan plenes de comentaris i afirmacions sense cap mena d'argument. Molta gent parla per parlar, i així va el món.
La frase formava part d'un intercanvi d'opinions contràries a la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa porta a porta a tot el municipi d'Arenys de Mar. Com ja he dit moltes vegades, podem estar o no d'acord amb el sistema, però no podem oblidar que hi ha gent que no es comporta cívicament i facis el que facis, ho continuaran fent malament. Aquesta manca de compromís ens provoca tants problemes i disgustos.
Hi ha polítics corruptes, com també hi ha ciutadans corruptes. Hi ha, però moltes persones que assumeixen responsabilitats polítiques, de bona fe, amb esperit de servei i ganes de fer avançar la ciutat, el país i el món. Si tothom pensés com el personatge que s'ha expressat d'aquesta manera a les xarxes socials, el món encara aniria pitjor.
M'agradaria tenir l'oportunitat de parlar tranquil·lament amb aquesta persona i que m'expliqués quants polítics coneix. Potser es tracta d'una persona que no es relaciona amb ningú de bona fe. Potser el seu ambient és tan desgraciat que se l'ha de compadir. O potser només parla per parlar sense cap mica de coneixement de res. I em sap greu perquè a continuació, a la xarxa, apareixen més comentaris de persones que no tenen la dignitat de posar en dubte el que acaba d'expressar el meu personatge escollit.
A Arenys de Mar, a Catalunya, a Espanya i al món hi ha moltes persones que han decidit dedicar bona part del seu temps als altres. Sigui en el camp de la política o de les entitats del tercer sector, en la medicina o en el desenvolupament de la seva professió i formació. A aquestes persones els hem d'agrair la seva predisposició, i deixar d'escoltar segons quins comentaris d'altres personatges que no es mereixen la nostra atenció.
-
Qüestió de gustos
Diuen que contra gustos no hi ha res escrit. Doncs, no ens discutirem sobre gust o mal gust, però sí que el tema dona per a molts comentaris. La celebració del Cap d'Any arreu del món té com a protagonista els focs d'artifici, amb la incorporació, els darrers anys, dels drons. Te n'adones tot fent una repassada a tot el que celebren els diferents països a mesura que van arribant a les dotze de la nit. L'endemà també són notícia els accidents provocats pel foc. Unes tragèdies, com la de Suïssa, que es podrien evitar si la gent es comportés correctament i les autoritats governamentals fessin la seva feina.
Desconec què passa a altres països, però pel que fa a Espanya, a través dels diferents canals televisius, la celebració resulta molt llastimosa. M'imagino que no tothom pensa com jo i que hi ha una gran majoria de persones que gaudeixen dels espectacles i comentaris, per no parlar de les indumentàries, dels presentadors i conductors de les campanades. Estic molt d'acord amb qui, en cas de trobar-se entre amics, improvisen un toc de campanes amb la televisió apagada, o aprofiten per sortir a la plaça, si el seu ajuntament organitza la festa.
M'agradaria que algú m'expliqués què ha canviat en els darrers vint anys, per posar una xifra, la celebració televisiva de les campanades de Cap d'Any. O encara millor, si no creieu que cada vegada és més deplorable i de mal gust. Deixant de banda aquells canals privats que mai han tingut present el concepte de qualitat, tampoc els canals públics han millorat el panorama.
Tot plegat, doncs, t'anima a mantenir tancada la televisió i organitzar-te la vida al teu aire. Pot ser que sigui qüestió de gust, o directament de manca de respecte a un mateix. Contemplar segons què i facilitar que any rere any es repeteixi l'espectacle és una demostració clara del nivell de qualitat de la nostra societat. Llavors ens queixem de tot, però som els primers d'acontentar-nos amb qualsevol cosa i riure les gracietes de gent sense un mínim de decòrum.
Espero i desitjo que a partir de demà sapiguem fer millor les coses i gaudim d'un any nou més interessant i beneficiós per a tothom. Si hi parem a pensar, segur que sabrem rectificar. I a veure si treballem una mica més la inventiva i la creativitat.
-
Bon any 2026!
Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.
En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.
Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.
Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.
Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses.
Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies.
-
Més sobre la balisa V16
El dia 4 de desembre escrivia un post parlant de la nova balisa que serà obligatori portar al cotxe a partir del dia 1 de gener del nou any. Comentava aquell dia que la decisió em semblava improvisada i destacava el fet que només serà obligatori al nostre país, per als nostres cotxes, però si sortim a l'estranger haurem de continuar col·locant els triangles.
Llegia un dia d'aquests que probablement també al nostre país haurem de continuar utilitzant els triangles perquè sembla que la balisa no fa prou llum i pot ocasionar accidents. No sé si aquestes declaracions són contrastades per experts, i desconec si els impulsors de l'ús del nou aparell en són conscients i hi estan d'acord.
Em queixo sovint que a Espanya no es legisla bé. Es redacten i aproven lleis que grinyolen i que de seguida s'han de portar a modificar. Decisions com aquesta d'obligar a tots els conductors a comprar una balisa que potser no acaba de fer el servei que es pretén, no és només un bunyol, sinó que a més és un despropòsit que probablement hauria d'acabar amb una indemnització i potser també dimissions.
M'agradaria equivocar-me i que quedés demostrat que l'eina és efectiva i que evitarà accidents i facilitarà la informació sobre vehicles aturats a la vorera. Permeteu-me que em situï al lloc dels dubtosos, reconeixent que no tinc ni prou coneixement al respecte, ni tampoc cap evidència que pugui ser un error a esmenar ben aviat. Simplement són impressions.
Sigui com sigui, durant els darrers mesos, el tema de la balisa ha estat present a moltes tertúlies, a les xarxes socials i diaris. És cert que els humans, i potser en aquest país de manera especial, som molt propensos a criticar allò que els governants decideixen, però no és menys cert que moltes vegades hi ha motius per malfiar-se de decisions preses, probablement massa a la lleugera. I no dic res sobre possibles interessos comercials, errors a l'hora d'homologar i controlar la seva venda, o poca sensibilitat vers els administrats. Tant de bo que m'equivoqui, i que l'eina, que ja tinc al meu cotxe, si mai l'haig de fer servir, que Déu no ho vulgui, em sigui d'utilitat.
-
Opinar sense insultar
Hi ha una pregunta que em faig sovint i és de si els articulistes dels diaris digitals llegeixen els comentaris que escriuen els lectors. M'ho pregunto perquè la majoria dels comentaris no són exactament opinions o crítiques, sinó més aviat insults. Ja he comentat en altres ocasions que caldria un moderador que censurés els insults gratuïts, la majoria dels quals s'amaguen sota l'anonimat. És interessant llegir què pensa la gent, però haver de llegir tants insults seguits t'afarta i et lleva les ganes de continuar llegint.
En algun cas ja tinc la resposta, perquè l'articulista acostuma a respondre opinions de lectors, com és el cas de Miquel Puig, a l'ARA, però això no és el més habitual. Probablement no tenen gaires ganes d'aguantar segons què, insults sense sentit, a vegades perquè no accepten opinions diferents, però sovint perquè hi ha persones que només saben insultar, segurament perquè no tenen arguments a defensar.
I així anem en aquest país on molta gent es pensa que tenen raó en tot i no són capaços d'escoltar i acceptar que potser els altres els poden ensenyar alguna cosa, encara que no els acabi d'agradar. Tot escrivint això penso que no és tan difícil d'entendre, però...
M'ho pregunto sovint, perquè personalment he passat per aquesta experiència, i perquè des de fa més de vint anys escrit diàriament i ho publico i m'arrisco força. Em consola pensar que no acostumo a pontificar i sempre parteixo de la base, i ho dic, que allò que escric són opinions personals que poden ser errònies. A algú, però, això no li pot semblar suficient.
Entenc que no es pot ser molt crític amb tot el que et trobes a les xarxes socials si no tens en compte què es diuen entre ells polítics de diferents partits. Ells, que haurien de donar exemple, perquè tenen responsabilitats i representen a ciutadans que els han donat el vot, són els primers de caure en la baixesa que representa el món de l'insult.
Tot i el to negatiu d'aquest escrit, em mantinc en l'ànim de continuar buscant opinions on sigui, intentant aparcar tot allò que és tan desagradable i aprofitar el que m'enriqueix.
-
Una bona llevantada
Acabem de patir una bona llevantada que feia temps no vivíem, si més no els records que en tenim són de fa uns quants anys, encara que a vegades la nostra memòria ens traeix. Ens hem passat un parell o tres de dies observant si les finestres i les portes ajustaven bé, si no hi havia cap gotera sorpresa i si els desaigües que havíem condicionat absorbien bé la intensitat de la pluja en alguns moments. Malgrat tot, érem conscients de la importància de l'aigua, i les ganes que ens plogués més sovint, sense fer mal.
Sembla que això ja s'ha acabat i que ens n'hem sortit prou bé. Potser no tothom podrà dir el mateix, però en línies generals no he sentit a dir que hi hagués cap desgràcia. Algun edifici danyat, algun fanal caigut a terra, i alguna inundació dels baixos, però poca cosa més. Les imatges que hem vist de llocs com el Collsacabra, eren realment espectaculars, amb aigua abundant.
En aquestes hores de pluja continuada, quan ja en portàvem una bona quantitat, et venia al cap la gent que viu al nord d'Europa i que acostumen, els que poden, a venir a prendre el sol a les nostres platges. Entens que els agradi tant, fins i tot a mi que me n'allunyo tant com puc. El sol, quan no el tens, el trobes a faltar. Sigui per la llum, l'escalfor... d'alguna manera t'anima i et treu els neguits.
I també t'adones que no sempre sabem valorar allò que tenim. És cert que el nostre país pateix èpoques de sequera preocupant i que tenim molta feina per aconseguir no dependre tant de la pluja i poder sadollar la set. És important que plogui de tant en tant, però quan ens ho fa seguit ens n'afartem i enyorem el sol i el cel blau i lluminós.
He fet cas dels avisos del servei de Protecció Civil, i no m'he acostat ni a la platja ni a l'espigó del port. Ara caldrà anar-hi per veure com ha quedat tot. Ens queda platja? Recordo ocasions en què la platja del Cavaió gairebé va desaparèixer. La darrera no fa pas tants anys. La natura, però, actua lliurement i les platges es recuperen, sempre que l'home no hi posi entrebancs. Parlem de zones inundables on s'hi ha edificat, i barreres arquitectòniques que barren el pas a lliure circulació de l'aigua. Encara no n'hem après, i les desgràcies les provoquem nosaltres.
-
El concepte de finestreta única
Llegint al diari ARA la notícia sobre el desplegament previst d'oficines d'atenció ciutadana arreu del territori, que impulsa el govern català, m'ha sorgit el dubte sobre quin concepte de finestreta única té aquest projecte. De si només es tracta de finestreta única per a tots els tràmits de competència autonòmica o també inclou aquells tràmits que són de competència municipal, supramunicipal i estatal i, per què no, també europea.
Sempre he defensat que l'administrat no té cap obligació de saber si aquells tràmits que necessita seguir són competència d'una administració o altra. Si la idea del govern català és tractar només aquells tràmits de la seva competència, entendré que queda curt i a mig camí.
Ja fa uns quants anys que es va començar a parlar del concepte de finestreta única, però encara ara, quan has de fer un tràmit, fins i tot en l'àmbit municipal, has d'anar d'un lloc a l'altre. Des del començament vaig impulsar que l'oficina d'atenció ciutadana de la meva responsabilitat assumís la recepció de documents dirigits a altres administracions. Era una manera de facilitar les coses a la ciutadania. Però encara s'ha d'anar més enllà.
Cal insistir en aquesta idea de la finestreta única total, al marge de qui en tingui les competències. Han de ser els responsables d'aquestes oficines d'atenció ciutadana els que han de distribuir les sol·licituds allà on calgui i fer de transmissors d'aquesta documentació entre el ciutadà i l'administració a qui correspongui.
No és tan difícil, i és una manera clara de facilitar els tràmits i la vida al ciutadà. Perquè hi ha moltes gestions que no es fan a voluntat de les persones, sinó que aquestes s'hi veuen obligades. Per més motiu, doncs, no podem complicar-nos la vida i hem d'ajudar que tot tingui un recorregut planer i senzill.
Temo que la idea d'aquestes oficines de la Generalitat no van pel camí adequat. Probablement seria més senzill donar suport a les oficines d'atenció ciutadana municipals, que ja existeixen, i que fossin aquestes les encarregades de gestionar el concepte de finestreta única. El desplegament d'oficines mòbils ho podria complementar.
-
El meu poema de Nadal
Nadal a casa
Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.
El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit.
Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.
Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.
Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.
El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.
En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.
Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!
-
Bon Nadal
Reconec que no tinc gaire el costum d'enviar felicitacions de Nadal i probablement és un error que hauria d'esmenar. Aquests dies són moltes les felicitacions que arriben, algunes de ben originals, a través de les xarxes socials, ben poques per correu postal. Això era abans, precisament quan n'acostumava a enviar.
Aquest bombardeig de felicitacions em provoca una mica el dubte de la sinceritat d'aquestes. Segurament que hi ha moltes persones que ho desitgen realment i que tenen la voluntat de fer-t'ho arribar, però també crec que hi ha una mica de teatre i això fa que no segueixi la veta.
Quan t'adones de tot el que està passant al món, i no tan lluny de casa, entreveus una mica d'hipocresia, sobretot en els discursos de polítics i reis. Tots els desitjos de pau, amor i alegria no es poden concentrar en un sol dia, per més singular que sigui. Aquestes ganes de sembrar la pau i la joia al món haurien de ser per a tots els dies de l'any, i a tots els racons del món.
El papa, que s'estrena en les festes de Nadal, després de molt d'esforç per eixamplar l'abast de la pau s'ha hagut d'acontentar a demanar una treva per aquesta data assenyalada. No n'hi ha prou. Agraïm la seva feina, però hem d'exigir més.
Sigui com sigui, és bo que la gent es desitgi un bon Nadal, i molt millor que unes simples festes. Perquè el missatge de Nadal és prou important, també per a les persones no-creients. Enguany he vist més frases referents al Nadal que no pas a les festes i me n'he alegrat. No sé si ha estat un fet inconscient, una moda, un repetir allò que veiem, però en tot cas és bo reflexionar-hi i pensar que Nadal hauria de ser present tots els dies de l'any. La pobresa no és un delicte, sinó una realitat per a moltes persones que la nostra societat no ha estat capaç d'erradicar i que cada vegada agrupa a més famílies, també aquelles que tenen la sort de treballar, i això no vol dir res més que no ho estem fent.
Us desitjo un bon Nadal, i que la pau no sigui una utopia en aquest món que entre tots estem construint.
-
El respecte a les persones i a les opinions
Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.
Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar.
L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament.
Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.
Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament.
-
Més sobre el senglar
La setmana passada arribava a Arenys, passades les onze de la nit i sortint del giratori del polígon industrial em vaig trobar amb la sorpresa d'un senglar travessant la carretera. Sortosament, només el vaig veure i no vàrem topar. Vaig pensar que eren un perill per a la circulació i, de fet, hem llegit en més d'una ocasió accidents de trànsit per culpa d'ells.
El senglar, com els conills o els cabirols, en funció del territori, han estat els grans depredadors dels camps dels nostres pagesos. N'he parlat en aquest blog i potser em repeteixo. Ha estat ara, arran de la infecció d'alguns exemplars prop de Collserola, que s'han disparat totes les alarmes. El perill de la pesta porcina no és menor i les conseqüències per als pagesos que tenen porcs a les seves granges poden ser desastroses. Més elements per col·locar al sac dels perjudicis que reben.
Alguna cosa s'ha de fer des de l'administració per tal d'erradicar aquesta plaga. No poden deixar els pagesos de banda i només preocupar-se quan el mal es generalitza i pot donar la imatge d'un país deixat de la mà de Déu.
He llegit que encara estan pendents dels darrers resultats per conèixer l'origen de la infecció dels senglars, amb la vista fixada a un laboratori, que de moment sembla que estan fent bé les coses. En tot cas es podria tractar d'un accident fortuït i no una pràctica errònia i perillosa.
Avui el diari ARA publicava les xifres del mapa europeu dels senglars que determina que a Catalunya i a l'Estat la seva densitat és extrema, amb més de 200.000 exemplars a Catalunya i més de 2,4 milions a tot l'Estat. Com deia abans, alguna cosa s'ha de fer. No només per evitar la propagació de la pesta porcina, sinó també per protegir els nostres pagesos.
Caldrà veure si les conclusions sobre l'extrema densitat de la població del senglar a casa nostra serveixen per a alguna cosa, si més no per prendre consciència de la necessitat d'actuar per evitar que continuï creixent i arruïni la nostra pagesia.
-
La salut en primer lloc
Avui és el dia de la salut, com a consolació per no haver guanyat la grossa de Nadal. Tothom acaba agraint tenir salut, ja que la sort no ens ha acompanyat. Som prou conscients de la importància de la salut? A vegades penso que no ho valorem fins que tenim els primers símptomes. Quan nosaltres o algun familiar o amic proper pateix problemes que li impedeixen actuar normalment.
No cal esperar el dia 22 de desembre per adonar-nos de la importància de tenir bona salut, i tampoc del fet que sigui un servei universal, no només per aquells que tenen recursos per pagar-se una mútua o una clínica privada. En això, molts països ens han d'envejar. No tothom ho té plantejat de la mateixa manera.
És important, doncs, assegurar que aquesta universalitat de la medicina estigui emparada per un bon servei, uns especialistes preparats i empàtics que t'atenen les vint-i-quatre hores del dia, durant tot l'any, sigui un dia feiner o festiu. I això vol dir destinar-hi recursos i no escatimar esforços. Vol dir disposar d'una plantilla de metges i metgesses ben remunerades i amb uns horaris que els permetin atendre correctament tots els pacients.
I aquesta universalitat abraça totes les persones independentment dels seus orígens, cultura, raça i creences. Aquí rau la importància de considerar tothom de la mateixa manera, i no deixar-se portar per aquestes veus xenòfobes i racistes que cada dia són més presents a la nostra societat.
Aquests dies que estem veient tot el que està passant a Badalona, ho hauríem de tenir molt clar. Sap greu la reacció d'uns veïns que no tenen cap mena d'escrúpol de defensar que uns éssers humans hagin de passar el fred i la pluja al carrer. Tots ells etiquetats com a delinqüents i violents.
Els nostres polítics han de legislar bé per no permetre que unes persones estiguin sense feina ni permís de residència només pel fet d'haver nascut lluny del país. Cal que tothom respecti les normes de convivència, però també tothom ha de tenir els mateixos drets de viure amb dignitat.
-
L'insult és massa present
Aquesta tarda he fet un recorregut per les xarxes socials i us haig de dir que he quedat decebut. No us diré que vingués de nou el to amb el qual la gent s'expressa, més aviat diria que m'ha entristit.
Si no m'ha vingut de nou no és perquè trobi correctes o lògics els comentaris, sinó perquè no és la primera vegada que llegeixo tot allò que la gent expressa, la majoria sota els paraigües de l'anonimat. Un fet que jo sempre he denunciat, sobretot si emparant-se amb ell s'insulta qui opina i pensa diferent.
Pretendre que tothom parli amb correcció davant d'opinions contràries, i fins i tot ofensives, és una utopia. Vivim uns moments amb molta crispació arreu, i això s'encomana. A part, tenim el costum de creure que només nosaltres tenim la raó i que són els altres els que s'equivoquen.
Moltes vegades, quan llegeixo un article, dubto si a continuació em poso a llegir els comentaris que en fan els altres lectors o bé m'ho estalvio. D'entrada penso que és bo recollir totes les opinions, i no només de l'articulista o de qui ha fet la primera aportació, encara que sigui expert en la matèria. També és bo saber què en pensen persones com jo, que no en som experts, però que tenim la nostra opinió al respecte. Massa sovint, però, em penedeixo d'haver optat per llegir-ho tot, bàsicament per la manca de respecte i els insults que hi trobo, no pas de tothom, però sí d'alguns, la majoria dels quals tenen el costum de reincidir.
Trobo a faltar-hi el moderador, que no censurador, per eliminar de manera preventiva aquelles aportacions que només fereixen, sense elements positius a tenir en compte. Recordo la meva època de regidor, que vaig mantenir el meu blog i que vaig haver d'eliminar l'entrada directa d'opinions pel to que tenien. Sempre vaig acceptar la crítica i les opinions contràries, però no em donava la gana que en el meu blog hi figuressin insults sense cap més justificació que les ganes d'ofendre.
Sortosament, ara que no tinc responsabilitats polítiques el to de les opinions que rebo és molt diferent, i és d'agrair. Vaig titular el blog com a tertúlia, per intentar que fos el caire d'aquest espai i no pas un sac on emmagatzemar insults sense cap sentit ni profit.
-
Estimar el país
La millor manera d'aconseguir que et respectin és fer-te estimar. Si volem que la gent respecti el país, l'espai públic, el municipi d'acollida, hem de procurar que s'ho sentin seu, que els agradi, que ho sàpiguen valorar, que se sentin protagonistes. I tot això no és tan difícil si ens ho proposem. Malauradament, no sempre li donem la importància que té, i per això passa el que passa.
És més fàcil que hi hagi actes incívics quan les persones no s'hi troben bé. No consideren que allò també els pertany i que necessiten respectar-ho encara que només sigui per interès propi. També és cert que el lloc que has vist sempre, el teu lloc de naixement i infantesa resulta més senzill d'estimar i respectar, i avui, que hi ha més mobilitat, més persones han canviat de residència. Tot i això, no hi ha cap garantia que els primers siguin més respectuosos que els segons. És qüestió d'educació, i la família hi juga un paper molt important.
Sempre he pensat que l'ajuntament d'una població té una ocasió única d'obrir-se als nouvinguts, sigui quina sigui la seva procedència. Donar la benvinguda, explicant com és la vila on han anat a raure. Quins són els costums, les tradicions, però també els serveis que poden rebre i els deures que han de respectar.
És per això que alguns ajuntaments varen elaborar uns documents explicatius que es lliuraven en el moment d'empadronar-se, i que facilitaven la integració dels nouvinguts al municipi. Alguns d'aquests ajuntaments continuen amb aquesta pràctica, però d'altres no ho han continuat. Crec que seria bo recomanar la recuperació d'aquest hàbit, en bé de tots, no només de les persones que acaben d'arribar sinó també d'aquelles que no se n'han mogut mai, o fa molt temps que varen escollir-ho com a lloc de residència.
Conviure és exercir drets i deures, respectant els teus veïns, ajudant-los en el que faci falta, sabent que mai ens deixaran de banda si els necessitem. Si ho fem fàcil, estimarem el nostre entorn, i el respectarem.
-
Vacances d'estiu per a tothom!
Llegeixo que la junta del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) ha acordat que aquest 2026 serà el darrer any que les proves de repesca de les PAU se celebraran en el mes de setembre. Diu la notícia de l'ARA que Catalunya era l'única comunitat autònoma que ho feia així, i que la resta ho programen el mes de juliol, com passarà a partir del 2027.
Recordo els meus anys d'estudiant que el repte del mes de juny era aprovar totes les assignatures per poder gaudir d'unes vacances d'estiu sense tenir l'amenaça dels exàmens de recuperació del mes de setembre. Suspendre una o més assignatures el juny volia dir estudiar durant els mesos de juliol i agost, per poder passar al nou curs sense res pendent. Estudiar durant l'estiu i, per alguns, deixar de gaudir de les vacances tan anhelades.
Els meus estius van ser molt plàcids, però recordo que de molt jovenet, a Cantonigròs, dedicàvem els matins a estudiar, no pas per recuperar cap assignatura suspesa, sinó per no perdre l'hàbit de l'estudi i no tenir tantes hores d'esbarjo. De bon matí, arribava des de l'Esquirol un estudiant de capellà que ens reunia al menjador de casa, amb els quaderns d'estiu.
Desconec què passa avui dia. Els meus fills ja no es troben en edat escolar i tot ha canviat molt. No sé si la mesura presa és correcta. Si amb un mes de diferència, de juny a juliol, els alumnes suspesos poden preparar-se les matèries suspeses, o es tracta simplement de donar una segona oportunitat, pensant que en l'examen de juny han estat de pega.
Vull pensar que és una mesura presa tenint en compte elements pedagògics i no només organitzatius. Llegint la notícia fa l'efecte que els motius del canvi estarien a permetre que tots els alumnes comencin el curs universitari el mateix dia. No sé si aquest és motiu suficient i lògic per prendre la decisió. Ho deixo perquè els que hi entenen donin la seva opinió.
-
Desnonar alegrament
Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial.
Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència.
Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna.
I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga.
Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer.
El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.
-
El Regne Unit rectifica
Arran de l'acord adoptat perquè el Regne Unit torni al programa europeu Erasmus, avui la premsa parlava de la decisió de sortir d'Europa, el Brexit, després d'una votació que va generar molts dubtes. En primer lloc, perquè la campanya per defensar la sortida no era ni clara ni sincera, i probablement també perquè els seus defensors no ho havien analitzat prou bé, sobretot les conseqüències que se'n derivarien. Crec que poc després de la sortida ja se'n penedien.
La Unió Europea no viu els millors moments de la seva història, des de fa ja uns quants anys. Hi ha altres estats que potser també es plantejarien la sortida, llevat que en treguin algun benefici econòmic, i probablement frenats pel fracàs britànic. La solució demana reformar la Unió, des de dins, corregint aquells errors que són evidents.
El creixement de la Unió no ha anat acompanyat de les reformes necessàries per fer-la més governable. No és el mateix ajuntar-te uns pocs estats més o menys semblants, que obrir les portes a una gran quantitat d'estats, amb característiques molt diverses i també interessos diferenciats.
Podem posar molts exemples, però potser els més evidents, i no voldria equivocar-me, serien l'eliminació de la unanimitat dels principals acords a adoptar, i incorporar-hi el sistema de majoria qualificada, i la política fiscal unitària, que no es pot adoptar fàcilment i encara menys de manera sobtada.
L'auge de l'extrema dreta, d'un fals patriotisme que exaspera, no afavoreix l'avenç cap a una Unió més forta, sinó que més aviat potencia el distanciament dels estats membres, amb l'únic interès per aprofitar-se dels beneficis. Acceptar tots els drets, però negar o dificultar el compliment dels deures.
El conflicte entre Rússia i Ucraïna tampoc hi ajuda, i les amenaces de Putin, que culpa Europa de tots els mals, no facilitaran aquest caminar plegats que tant necessitem. Seria bo que ens aturéssim a reflexionar-hi i assumir el repte de desencallar una situació de paràlisi que fa massa temps que dura.
Previous
Següent
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
14 comentaris -
-
-
-
-
-
