| arenyautes.cat

Missatge d'error

Deprecated function: implode(): Passing glue string after array is deprecated. Swap the parameters a drupal_get_feeds() (línia 394 de /var/www/arenyautes.cat/includes/common.inc).
Deprecated function: The each() function is deprecated. This message will be suppressed on further calls a menu_set_active_trail() (línia 2404 de /var/www/arenyautes.cat/includes/menu.inc).

+ vist avui

Previous

xfebrer
Cinquanta anys després

Cinquanta anys després
Avui hem celebrat la Diada Nacional de Catalunya recordant Sant Boi de Llobregat ara fa cinquanta anys. Era la primera vegada que es podia celebrar després del franquisme i la il·lusió de molts catalans es reflectia a la cara. Han passat aquests anys i és bo analitzar en què hem avançat i què ens falta per recórrer. No tothom pensa el mateix i trobarem persones que se sentiran frustrades perquè les expectatives eren massa optimistes i som allà on som, i d'altres pensaran que tot plegat són ganes d'embolicar la troca i que ens hauríem de concentrar en els "veritables" problemes de la nostra societat. Una societat que està anant enrere en molts aspectes, malgrat l'avenç que ningú no ens pot negar. És trist que el discurs generalitzat continuï sent la defensa de la llengua catalana, reivindicant el dret a utilitzar-la i defensar-la davant de les traves que encara es posen. Com pot ser que després de cinquanta anys encara ens estiguem discutint per la llengua? Per una cosa tan important com és la llengua pròpia d'una nació? A vosaltres no ho sé, però a mi m'entristeix. És una lluita constant on t'has de sentir dir segons quines coses, si defenses el teu dret a utilitzar la teva llengua, i t'has d'esforçar i lluitar perquè el català estigui respectat com a llengua pròpia del meu país. Permeteu-me que recordi que, al marge d'institucions pròpies o foranes, que posen bastons a les rodes, tenim unes lleis que no sempre som capaços de fer complir. La normalitat de la llengua passa, en primer lloc, per utilitzar-la i no canviar-la quan algú se'ns dirigeix en una altra llengua o ens fa l'efecte que no ens pot entendre. Però també demana controlar que tots els establiments de casa nostra utilitzin, com a mínim el català per anunciar-se. Això és ben visible, i no hi ha excuses a l'hora de fer complir la llei. Com he dit mil vegades, morirem lluitant per la defensa del català. Cal tenir-ho clar, i admetre que és una feina feixuga que no podem defallir, però que n'estem fins al monyo!

60 visites
xfebrer
Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Aprendre a mesurar les paraules i opinions
Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions. Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera? Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant. Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte. Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

16 visites
xfebrer
Nou model de finançament

Nou model de finançament
Avui, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) ha avalat un nou model de finançament pactat pel govern espanyol i ERC, que només ha rebut el suport de l'Estat i les comunitats de Canàries i Catalunya. Totes les comunitats governades pel PP o el PSOE hi han votat en contra. Per què? Per què els perjudica? No! Simplement perquè el govern espanyol ho ha pactat amb els independentistes. Llegint la notícia sona bé. Caldria que m'ho mirés bé per opinar. Sembla que Junts no hi està d'acord, bàsicament perquè voldria que Catalunya gestionés la recaptació de l'IRPF, tal com ERC havia exigit per pactar el govern del president Illa, però que sembla que ha cedit. Què passarà? El següent pas és que el Consell de Ministres ho aprovi i després es discuteixi al Congrés de Diputats, que ho ha d'aprovar, s'entén que amb l'ajuda de tots els grups parlamentaris que donen suport al govern, entre els quals hi ha Junts. Què passarà? El tema del finançament forma part d'aquells elements de la cançó de l'enfadós. Quants anys fa que se'n parla? Per què no s'arriba a cap acord? Semblaria que ara, amb la cessió d'una part important de diners de l'Estat a les comunitats autònomes hauria de tenir l'aval d'elles, però... què carai passa? Sabeu aquella anècdota de qui, després de prometre-li tot el que demani, amb la condició que al seu adversari li donarà el doble, acaba decidint que li tregui un ull? Doncs una mica la cosa va per aquí. Si amb el pacte hi surt guanyant Catalunya, no interessa. Encara que sigui beneficiós per als altres. Així estem. Recordeu allò de "A por ellos!"?, o de les garrotades al menor que portava l'estelada al voltant del camp de l'Elx? Doncs tot va del mateix costat. No ens estimen, però no ens deixaran marxar!

16 visites
xfebrer
Pendents de Saxònia-Anhalt

Pendents de Saxònia-Anhalt
Aquest cap de setmana hem estat pendents de les eleccions al land alemany de Saxònia-Anhalt. I ho hem seguit no pas perquè ens interessi especial aquesta part del territori i la seva gent, sinó pel fet que tots els pronòstics preveien una gran victòria de l'extrema dreta que representa el partit polític AfD, amb tot el que pot significar per al futur d'Europa i concretament d'Espanya. Perquè l'any vinent, a tot tardar, hi haurà eleccions estatals i coneixem molt bé els pronòstics i sabem que no fallaran. La dreta i l'extrema dreta ho tenen tot de cara. Sigui perquè bufen els aires favorables arreu, o bé perquè l'esquerra i els partits tradicionals i moderats, no han fet bé la feina. Ara tot són lamentacions. Ara que ja no hi podem fer gairebé res per evitar-ho. Perquè la dreta espanyola és una dreta nostàlgica del passat i venjativa, i no una dreta civilitzada que defensi els seus per la via democràtica i participativa. I aquí hi ha el problema. L'alternança entre dreta i esquerra no seria cap drama si estiguéssim parlant de partits polítics demòcrates i dialogants. Això no passa, i per això ens fixem tant en els altres països on, la dreta, tot i comportar-se amb uns paràmetres més democràtics, està rebent batzegades per part de l'extrema dreta. Europa veurà augmentar el pes de l'extrema dreta, no només d'aquest land alemany, sinó de la resta de lands, de França i d'altres països menys significats, però que van sumant. Espanya és l'excepció europea, però això s'acaba i no volem ni imaginar-nos com podem acabar. Els fets de Ceuta, molt mal portats pel govern de torn, han estat una excusa per l'extrema dreta per desestabilitzar el govern socialista. El PP, sense cap mena de sentit d'Estat, s'hi ha posat d'esquena i això es paga. És una llàstima que per resoldre el futur s'hagi de passar per períodes negres que s'allarguen en el temps.

14 visites
xfebrer
El Teatre Principal a vessar!

El Teatre Principal a vessar!
Aquest dissabte el Teatre Principal es va omplir de gom a gom per escoltar i gaudir de la música de dos grans professionals arenyencs, la Mireia Fornells Roselló i en Joan Miquel Hernández Sagrera. Feia, realment goig veure aquella sala tan plena, però sobretot observar la cara del públic xalant amb un concert de primera. El Nexus Piano Duo ja no ens sorprenen per la seva professionalitat i sensibilitat musical, però en tot cas cada vegada ens presenten un programa nou, escollit amb molt de gust i executat amb una gran perfecció. Per poc que t'agradi la música clàssica, et fan aixecar de la butaca, com va passar al final del concert. És d'agrair les explicacions que ambdós pianistes fan de cada obra, tant pel que fa a la seva contextualització, com els detalls que incorporen les peces, i les sensacions que desperten. Aquest fet és ara més normal que no pas abans, quan anaves a un concert i no hi havia cap mena de comunicació entre el públic i els intèrprets, tret de la música, que no és poc! Abans de l'estiu vaig comentar que a Arenys teníem unes joves promeses musicals, que ens varen oferir bonics concerts, amb interpretacions de qualitat. Avui haig de parlar de dos grans professionals, que estimen i et fan estimar la música, que és la seva vida. El programa, que portava per títol "Un sol piano, mil veus", et demostrava el poder del piano i la seva capacitat per convertir-se en tota una orquestra. Estava format per peces de Ravel, Mozart, Rakhmàninov, Narcís Bonet, Granados, Albéniz i Brahms, amb un bis d'un fragment de la rapsòdia hongaresa número 2 de Liszt. Si bé aquest concert havia d'inaugurar el 19è festival de música a la gruta, que organitza l'Escola de Música de la nostra vila, va acabar sent la gran cloenda que premiava el treball i esforç dels actuals responsables de l'escola, que ens permeten gaudir de la bona música sense haver de desplaçar-nos de la vila. Moltes gràcies a tots i totes, i com no, moltes felicitats a la Mireia i a en Joan Miquel!

10 visites
xfebrer
Qui molt parla, molt erra

Qui molt parla, molt erra
La frase del titular o bé, "Per la boca ens perdem", serien les equivalents del castellà "Por la boca muere el pez". Ho expressem en català o en castellà són unes idees molt clares i evidents que no sempre tenim en compte, sobretot ara que és tan fàcil parlar o escriure a través de les xarxes socials. D'alguna manera, quan expressem les nostres idees o fem declaracions i comentaris públics, quedem retratats i a partir d'aquí la gent pot intuir com som i com pensem, i treure'n conclusions. No tots tenim el mateix protagonisme i, per tant, les conseqüències d'allò que diem tenen més o menys repercussió i efectes. No és el mateix si qui ho xerra és un polític amb responsabilitats de govern, el president de la nostra escala, o el veí de l'àtic que no surt mai de casa. Els efectes són diferents, però la persona, sigui quin sigui el paper a la societat que ens toca viure, queda en evidència. Quan cada dia em plantejo el tema a comentar en el meu blog soc conscient que em descobreixo davant de qui em segueix o llegeix. Em converteixo en una persona transparent i procuro ser coherent, dient allò que penso, intentant no ofendre a ningú, però fent crítica constructiva d'allò que considero que cal deixar-ne constància. És bo que siguem clars i no ens quedem les coses a dins. Potser dient el que diem podem contribuir a millorar les coses, encara que puguin ser força insignificants. Si és així, tens una satisfacció que no té preu. Llavors em pregunto: aquells que només obren la boca per insultar o criticar sense arguments ni propostes alternatives, quin regust no els queda? Estic convençut que en moltes ocasions, algú voldria tirar enrere i no repetir l'error. No us ha passat mai que voldríeu rebobinar i començar de nou? Repasseu una mica les notícies i us adonareu que cada vegada hi ha més persones públiques que queden retratades per tot allò que diuen. Després s'estranyen que la gent no els tingui confiança. De bocamolls en tenim uns quants, algun amb massa poder i influència!

10 visites
xfebrer
Comentaris que ofenen

Comentaris que ofenen
Avui he llegit un comentari a les xarxes socials que m'ha dolgut. El reprodueixo: "no conozco nadie que de forma altruista se presente para político". Si el comentari me l'hagués fet a mi, de paraula o en privat, li hauria rebatut, però a les xarxes socials no ho faig. Estan plenes de comentaris i afirmacions sense cap mena d'argument. Molta gent parla per parlar, i així va el món. La frase formava part d'un intercanvi d'opinions contràries a la posada en marxa del sistema de recollida de la brossa porta a porta a tot el municipi d'Arenys de Mar. Com ja he dit moltes vegades, podem estar o no d'acord amb el sistema, però no podem oblidar que hi ha gent que no es comporta cívicament i facis el que facis, ho continuaran fent malament. Aquesta manca de compromís ens provoca tants problemes i disgustos. Hi ha polítics corruptes, com també hi ha ciutadans corruptes. Hi ha, però moltes persones que assumeixen responsabilitats polítiques, de bona fe, amb esperit de servei i ganes de fer avançar la ciutat, el país i el món. Si tothom pensés com el personatge que s'ha expressat d'aquesta manera a les xarxes socials, el món encara aniria pitjor. M'agradaria tenir l'oportunitat de parlar tranquil·lament amb aquesta persona i que m'expliqués quants polítics coneix. Potser es tracta d'una persona que no es relaciona amb ningú de bona fe. Potser el seu ambient és tan desgraciat que se l'ha de compadir. O potser només parla per parlar sense cap mica de coneixement de res. I em sap greu perquè a continuació, a la xarxa, apareixen més comentaris de persones que no tenen la dignitat de posar en dubte el que acaba d'expressar el meu personatge escollit. A Arenys de Mar, a Catalunya, a Espanya i al món hi ha moltes persones que han decidit dedicar bona part del seu temps als altres. Sigui en el camp de la política o de les entitats del tercer sector, en la medicina o en el desenvolupament de la seva professió i formació. A aquestes persones els hem d'agrair la seva predisposició, i deixar d'escoltar segons quins comentaris d'altres personatges que no es mereixen la nostra atenció.

10 visites
xfebrer
Avui, les mares de Déu trobades

Avui, les mares de Déu trobades
El 8 de setembre nosaltres encara vivíem a Cantonigròs, perquè el curs escolar no començava fins a l'octubre. D'això ja fa una pila d'anys. I aquest dia anàvem a felicitar la Núria Puigdevall, perquè avui és el sant de les mares de Déu trobades. Núria, Meritxell, Queralt, Vinyet, Gleva, Tura, Bellmunt... i me'n deixo una colla. La Núria és la patrona de la muntanya que porta el seu nom, a sobre de Ribes de Freser, junt amb sant Gil, que se celebra el dia 1 de setembre. Meritxell, la trobem a Andorra, i a la plana de Vic també hi trobem el santuari de Bellmunt, o el de la Gleva. I cada comarca té les seves, les Vinyet, les Queralt, les Tura. Ja sé que tot això dels sants és més cosa de la gent de la meva generació que no pas la d'ara. Avui celebren molt més l'aniversari del naixement que no pas el sant, i també cada vegada hi ha més famílies i posen el nom dels seus fills que no té res a veure amb un sant o una santa. La tradició s'ha de conèixer, però no imposar, i contra gustos no hi ha res escrit. I avui ha estat el primer dia de l'escola per a molts estudiants, que demà es quedaran a casa. Concretament, els que viuen al Garraf, al Vallès Occidental, al Baix Llobregat i a l'Alt i Baix Penedès, perquè la Generalitat ha decidit suspendre-hi les classes pel risc de pluges importants en aquella zona. Hem passat un estiu gairebé sense ni una gota d'aigua, amb alguna rara excepció, i ara ens caurà tota a sobre. Confiem que ens respecti i no faci mal. Cal tenir les taules netes, les canals desembussades i els embornals dels carrers també. Confio que al final de la Riera la sorra no ho tapi tot, perquè aquests de l'ACA viuen molt lluny de casa nostra i no saben el perill que això comporta. Des d'aquí la meva felicitació a totes les persones que porten el nom d'una de les verges trobades i que tinguin el costum de celebrar-ho. Ens hem d'agafar de la part positiva, que les desgràcies ja arriben soles.

10 visites
xfebrer
Islàndia ha dit no, i ho entenc

Islàndia ha dit no, i ho entenc
L'estiu passat vaig tenir la sort de viatjar fins a Islàndia i fer un llarg recorregut per tota l'illa. Em va encantar! És un país europeu que no té res a veure amb el continent. Hi ha vida sota la terra i es fa visible en tot moment i a qualsevol lloc. El temps ens va acompanyar i no ens va fer la guitza, i ens va brindar unes temperatures excepcionals. Islàndia, pel que tinc entès, té un tracte preferencial per part de la Unió Europea, i ara, els seus habitants, tenien l'oportunitat de decidir si començaven a tramitar la seva adhesió o es quedaven a fora, i el resultat ha estat que no volen integrar-se. Que ja estan bé com estan. Per què? Els experts en relacions internacionals ja ens ho explicaran i és a ells a qui heu de fer cas, però la meva opinió és força clara: què carai s'hi ha perdut a la Unió Europea? Veient com van les coses, a qui li pot interessar? Sí, interessa als països que rebran diners i subvencions, però no a aquells que hi aportaran capital i riquesa. La pesca té un pes important a Islàndia i, per tant, demaneu als nostres pescadors si estan contents amb la política pesquera que es decideix a Brussel·les. O als pagesos... Entenc, perfectament que els islandesos, una vegada superada la por per les amenaces de Trump, no es vulguin integrar i continuïn independents, amb molt bones relacions amb la resta d'Europa, que no els deixarà mai de costat. La Unió Europea hauria de canviar molt si vol interessar a països rics, i si només hi entren països receptors, amb la política de votacions per unanimitat, ho té complicat per avançar econòmicament. Espanya somiava entrar a Europa, castigada per la dictadura franquista. Avui, m'agradaria conèixer l'opinió general. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

9 visites
xfebrer
Guerra híbrida

Guerra híbrida
No em fa vergonya reconèixer que he hagut de buscar què s'entenia per guerra híbrida i des de quan s'utilitzava aquesta terminologia. Si no m'han enganyat, s'entén per guerra híbrida aquella que combina instruments militars i no militars. Perquè jo ho entengui, és la combinació entre la guerra convencional de tropes, míssils, avions... i operacions encobertes de forces especials o sense identificar, ciberatacs, ingerència política... Qui parla avui de guerra híbrida? Doncs surt cada dia a Alemanya i a la Unió Europea en general. Qui ataca Alemanya? Sembla que totes les mirades, perquè se n'ha trobat proves, es dirigeixen cap a Rússia, però sense la part convencional, és a dir, sense tropes ni invasió militar, sinó només la part més discreta d'ingerència al dia a dia del país. A diferència del govern espanyol, que ha conclòs molt aviat que Rússia i Israel estaven al darrere de la invasió de Ceuta per part de milers de marroquins, Alemanya han estat molt prudents abans no han afirmat que Rússia estava al darrere dels atacs més o menys fallits, en territori alemany. Al final, però, ho han dit i Putin els demana proves. Provar que un exèrcit enemic t'ha atacat és molt fàcil. Per contra, tenir proves de qui és el causant dels ciberatacs, ja no ho és tant, i d'això es val el president rus. L'opinió que en pugui tenir jo no serveix de gairebé res, però si voleu que us digui el que penso és que ni em fio del president rus, ni del primer ministre israelià, ni del rei del Marroc. M'ho crec tot. Sigui com sigui, però, l'estabilitat europea està ferida, no sé si de mort, però en tot cas caldrà treballar molt per restablir la normalitat. Personalment, no veig el final del túnel. Espero i desito que tot plegat no vagi gaire més enllà, però estic convençut que trigarem molt temps a recuperar la tranquil·litat que necessitem.

9 visites
xfebrer
Parèntesi musical

Parèntesi musical
Avui estava escoltant la Missa Solemnis en Re major de Ludwig van Beethoven i pensava com som d’afortunats de poder gaudir d’una obra musical com aquesta. A la vida cal aprofitar totes les oportunitats que se'ns presenten per passar bons moments i trencar aquest malefici que sembla que ens té acorralats. I ho hem de dir encara que puguem pensar que moltes persones no podran aturar-s’hi, però potser animarem a d’altres que, podent, no ho saben aprofitar. La versió que he seguit està interpretada per Le Concert des Nations i La Capella Nacional de Catalunya sota la direcció del mestre Jordi Savall. Un músic incansable d’una gran sensibilitat que engresca els més escèptics. Us la recomano. I ha estat aquesta tarda després de seguir les notícies que cadascuna era més dramàtica que l’anterior. He pensat que sense desentendre’m de tot el que passa al món i que som capaços de conèixer, només per salut i resistència emocional em calia aquest magnífic parèntesi. Us proposo uns moments diaris per alimentar positivament la vostra ment que us ha de permetre afrontar tot allò que ens ve de cara i que no sempre podem evitar.

9 visites
xfebrer
Raïm de casa!

Raïm de casa!
Aquests dies estic menjant raïm d'una parra molt esplèndida. Un raïm que l'acabem de collir i, és clar, el gust és insuperable. Quan els productes han de venir de l'altra punta del món, havent passat per diferents cambres frigorífiques, no poden tenir el mateix sabor. El mateix passava amb les maduixes del meu sogre, que les menjaves poques hores després que les hagués trencat. Res a veure amb les que venien de Huelva. Avui, intentàvem comprar espàrrecs i, com és costum, hem mirat la procedència. Venien del Perú! No n'hi ha més a prop? No tinc res contra els peruans. És un país que enamora i que en guardo un gran record. La muntanya dels set colors, per exemple, és una excursió que no et pots perdre. Però una cosa és el país i la seva gent, i l'altra comprar productes que han travessat l'Atlàntic. Abans, els nostres pares i avis, només menjaven allò que collien. Es menjava el que donava la temporada i tothom tan feliç. Ara et pots permetre el luxe de menjar allò que a casa no hi ha, però a quin preu? I no em refereixo únicament al cost econòmic, sinó també al gustatiu. No pretenc fer propaganda dels productes quilòmetre zero, però crec que seria bo que, sense exageracions ni fanatismes, ens dediquéssim a adquirir aquells productes nostrats, que en coneixem la procedència i que són de temporada. Segur que no passarem fam i podrem trobar prou varietat i, al mateix temps, ajudarem als nostres pagesos, que tenen prou maldecaps per tirar endavant la feina, a poder-se guanyar la vida amb el seu treball i no haver de dependre de subvencions ni grans sacrificis. Avui, per postres, tornaré a menjar raïm. Una parra que produirà el que produirà, amb vida molt efímera, però que l'any que ve hi tornarà.

8 visites
xfebrer
Decebuts d'allò que és públic

Decebuts d'allò que és públic
Avui llegia l'article de la Montserrat Tura al diari ARA, i també els comentaris dels lectors, i he pensat que fer públic els teus pensaments comporta un risc que probablement no valorem prou bé. La crítica fàcil, amb arguments que no s'aguanten per enlloc, o fins i tot sense arguments, poden tirar per terra un escrit que, sense que l'hagis de subscriure del tot, segur que hi ha algun pensament o idea que et fa reflexionar. Entenc que una persona que ha tingut càrrecs públics serà sempre criticada per una part de la població, perquè no sempre encertes en les decisions, i sempre hi ha qui pensa diferent i t'ho rebat, amb més o menys gràcia. Valoro, doncs, la seva valentia i em quedo amb una frase del començament del darrer paràgraf: "La principal tasca dels que volen guanyar l'extrema dreta és recuperar el prestigi del que és públic...". Ara no se'n parla tant, però tots hem sentit a dir allò del cordó sanitari, és a dir, bloquejar qualsevol mena d'acord amb partits d'extrema dreta, partits antisistema, partits que prediquen un discurs populista que queda molt bé, però que no aporten cap garantia que, arribats al poder, puguin resoldre els nostres problemes. No en parlem tant, però cada dia llegeixes comentaris i notícies referides a partits d'extrema dreta que van entrant al cap de més gent, i això espanta, si més no a aquelles persones que hem conegut la dictadura franquista, encara que fos a les acaballes. Realment, la gent decebuda amb el funcionament de la cosa pública és la primera que s'apunta al discurs populista que promet solucions gratuïtes, com si tot fos bufar i fer ampolles. Segurament, els partits tradicionals no han fet prou per evitar situacions com les que vivim ara, amb greus problemes d'accés a l'habitatge, un servei de Rodalies molt deficient i greus problemes a l'ensenyament o la sanitat, per posar alguns exemples. Si no som capaços de recuperar la confiança dels ciutadans, els partits polítics d'extrema dreta tenen les de guanyar, però hem de tenir molt clar que ells no ens resoldran res. Aquí, cadascú ha d'aprendre la lliçó i actuar amb conseqüència. Potser encara hi som a temps, però no s'hi val a badar!

8 visites
xfebrer
La guerra entre partits polítics

La guerra entre partits polítics
Resulta molt fatigós i, perquè no, fastigós, haver d'aguantar la guerra entre els partits polítics aprofitant qualsevol excusa per tirar-se els trastos pel cap. Ja no ens ve de nou que l'endemà de les eleccions els partits polítics perdedors demanin la dimissió del guanyador. I això dura quatre anys. El conflicte de Ceuta és important, no tant per la repercussió política, que també, com per la situació en què malviuen unes persones. Podem estar buscant culpables i responsables, però que els polítics de torn es dediquin a criticar els altres, no pas perquè els preocupi la situació de les persones que vagaregen pels carrers de la ciutat i la platja, sinó perquè creuen que és la manera de desgastar el partit en el govern, és llastimós. Llavors es queixen que la gent no està motivada, que passa de la política i no vota o, si ho fa, escull aquells partits que prometen molt sense oferir cap garantia de res, amb uns discursos populistes i engrescadors que no s'aguanten per enlloc. Em poso a la pell dels ciutadans de Ceuta, que no és cosa fàcil, però que puc entendre i imaginar-me, sobretot si a casa ens queixem per l'ocupació de la vila de tres o quatre persones. La situació no és fàcil ni per les persones que han travessat la frontera i s'han d'espavilar com poden per subsistir, com pels habitants de la ciutat que veuen duplicada la seva població sense els mínims serveis ni condicions de vida digna. El govern és lent a l'hora de prendre les decisions. No ho té fàcil i la llei vigent sobre estrangeria i entrada il·legal de persones adultes i menors, tampoc no els hi ajuda, però cal accelerar el ritme i trobar la manera d'evitar més desgràcies de les que ja ens expliquen. En situacions com aquesta tindria tot el sentit comú que totes les forces polítiques, pensin el que pensin, treballessin plegades per resoldre el conflicte. Això, però, és demanar peres a l'om. S'ha vist sempre i no canviarà. És una veritable llàstima!

8 visites
xfebrer
Fora plàstics!

Fora plàstics!
Si heu viatjat una mica segur que haureu vist imatges de camps propers a grans ciutats farcits de plàstics. Em venen a la memòria imatges de Turquia i també d'Egipte i el Marroc. El vent s'emportava tota mena de plàstics que cobrien gairebé la superfície de terreny que voltava les principals ciutats. Però, i a casa nostra? El plàstic és el gran protagonista de la nostra brossa diària. Ni les empreses són curoses a l'hora d'embolicar els productes ni nosaltres a l'hora de comprar-los. Potser no veiem aquelles imatges que us comentava, però només cal que fem una passejada pels nostres carrers i places i ens adonarem de la quantitat de plàstic que hi trobarem. Avui ha entrat en vigor una normativa europea que intentarà reduir, de manera progressiva i massa lenta al meu gust, la quantitat de plàstic a la nostra vida diària. L'èxit de la mesura vindrà condicionada per la voluntat de la indústria, dels consumidors i les autoritats encarregades per vetllar el seu compliment, sancionant si cal. La norma regula, entre altres, l'ús dels envasos monodosi i el reciclatge dels envasos de plàstic i les ampolles de begudes d'un sol ús. Ja fa molts anys que hi ha països, com Noruega, que es bonifica el retorn de les ampolles. L'estímul de recuperar uns diners, fa que no te'n trobis a cada cantonada, sigui perquè el consumidor s'encarrega de retornar l'envàs, o perquè hi ha persones que els recullen per poder tenir uns guanys fàcils. De sistemes n'hi ha i no cal ser extremadament enginyós. El que acostuma a faltar és la voluntat de fer bé les coses i pensar-hi una mica. Potser amb l'entrada en vigor d'aquesta norma veurem alguns resultats, i ens estalviarem de veure segons quines imatges dels nostres carrers. El procés serà lent, i caldrà que els nostres dirigents vetllin perquè tothom compleixi de la seva part. Estem massa acostumats a aprovar normes i reglaments i molt poc a fer-les complir.

7 visites
xfebrer
Límit d'edat per a la conducció

Límit d'edat per a la conducció
Avui, segurament perquè em toca de prop, m'he fixat en un article que parla de prohibir la conducció a les persones a partir d'una certa edat, i el primer que m'ha vingut al cap és que un país com el nostre, que s'elaboren lleis sense pensar-hi gaire, és molt fàcil que s'aprovi una llei que ens digui que ja no podem conduir. Que som massa grans, sense tenir en compte les nostres capacitats i possibilitats. Les generalitzacions no han estat mai bones. És una manera de simplificar les coses que a la llarga es veu que no és correcte. Sovint quan ja és massa tard. Puc entendre que s'analitzin dades estadístiques a l'hora de tenir en compte què passa i què es pot fer per millorar-ho. El que no entenc és que es vulguin posar límits d'edat de manera generalitzada sense tenir en compte les persones. Oi que cada vegada que s'ha de renovar el carnet cal passar unes proves mèdiques i de reflexos? Probablement, aquestes proves estan mal dissenyades i fan poc cas. No seria millor reformar el sistema de la renovació del carnet per tal que només ho superin aquells que realment estan en condicions de conduir? Estic convençut que si es canviessin les proves i s'analitzés bé aquells elements i capacitats que poden provocar accidents, hi hauria persones d'edat avançada que no les superaria, però també n'hi hauria que sense cap problema obtindria bons resultats. I no creieu que no hi podria haver joves que tampoc no ho superarien? Per què l'edat no ho és tot. Accepto que a mesura que et fas gran els teus reflexos i les teves capacitats van minvant, i que per això s'ha de tenir en compte, sigui fent revisions més sovint o canviant la mena de proves a superar, però fixar-ho tot a l'edat i aplicat a tothom, crec que és un error. Ho aniré seguint, perquè, tal com deia al començament, a mi em pot afectar, i accepto que em facin fer les proves que considerin més adients i que potser arribarà un dia que no les superaré, però, si us plau, que no ho decideixin simplement per l'edat.

7 visites
xfebrer
Desnonar alegrament

Desnonar alegrament
Em sembla greu el que ha passat a Badalona, amb el desnonament de les persones que vivien a l'institut abandonat, on, segons sembla, hi han viscut fins a quatre-centes persones, algunes de les quals en varen marxar quan van conèixer la decisió de la jutgessa que ha portat el cas. Em sap greu per com s'ha tractat a persones humanes, i per les declaracions del seu alcalde justificant l'actuació policial. Deixar al carrer a aquestes persones, al marge dels problemes de convivència que poguessin provocar, és un fet molt greu, si no s'ofereix una alternativa digna. Estem parlant de persones, molt vulnerables, amb una situació d'incertesa constant, bàsicament perquè la llei d'estrangeria permet que una persona visqui al nostre país sense poder treballar ni obtenir el permís de residència. Analitzo els fets de Badalona intentant ser molt imparcial. Puc entendre els motius que els veïns puguin tenir per avalar la decisió de l'alcalde, però ells també han d'entendre que són persones que tenen moltes dificultats per sobreviure, i que se'ls ha d'oferir una alternativa clara i digna. I em desagraden les declaracions de l'alcalde perquè menysté unes persones que no hi tenen cap culpa. M'imagino que si són aquí entre nosaltres és perquè al seu país de procedència hi ha guerra o fam. Tenen dificultats per viure i busquen un món millor. La nostra feina és facilitar-los la vida i no treure'ns-els del damunt com si fossin una plaga. Reconec que es tracta de situacions complexes, però fa massa anys que tot segueix igual, i no hem estat capaços de legislar per evitar moments i realitats com aquesta. Els nostres polítics tenen l'obligació, fins i tot moral, de trobar solucions humanes per aquestes persones, i nosaltres n'hem de ser conscients i valorar què representa que et facin fora de casa teva i et deixin al carrer. El risc de carregar totes les culpes als més vulnerables és fruit del discurs de l'extrema dreta i, malauradament, hi ha massa gent que s'hi agafa. Hem de ser justos i saber entendre quina és la realitat dels que tenim a prop. No són ells els culpables, sinó les víctimes. No totes aquestes persones es comporten correctament. El mateix podem dir dels autòctons que ens creiem la flor i nata i els únics que tenim drets.

7 visites
xfebrer
Entitats sense ànim de lucre

Entitats sense ànim de lucre
En aquest blog he parlat sovint de la tasca desinteressada que fan les entitats de la vila a l'hora de programar activitats de tota mena, col·laborant en les festes locals, però també amb el reguitzell d'actes que arriben a organitzar-se al llarg de l'any. Aquestes entitats tenen unes persones al capdavant que dediquen moltes hores sense obtenir-ne cap benefici, només la satisfacció d'haver col·laborat en fer més agradable la vida. L'altre dia em comentaven que no sempre queda clara la línia que separa una entitat sense lucre d'aquella que els promotors en treuen beneficis. Això és interessant, sobretot a l'hora de concedir i rebre subvencions públiques per les seves activitats. Potser sí que hi haurà alguna entitat que s'hauria de mirar amb lupa si estem parlant de lucre o no, però la majoria poden quedar clarament definides si tenim un concepte ben clar: una entitat és sense ànim de lucre quan no hi ha repartiment dels possibles beneficis que es puguin obtenir, sinó que aquests es reverteixen en la mateixa entitat per a la finalitat que ve definida en els seus estatuts. Organitzar tallers i cursos que tenen un preu per als inscrits, no necessàriament s'ha de considerar que hi ha lucre al darrere. Totes les entitats han de portar una comptabilitat i allà es veurà que els ingressos dels inscrits serveixen per pagar les diferents despeses que s'originen, entre elles les nòmines dels professors o talleristes. Ser soci d'una entitat sense ànim de lucre sempre et comportarà despesa, encara que només sigui la quota anual. Si tens uns ingressos perquè dirigeixes alguna activitat, això es considera una retribució, però mai un benefici lucratiu. Aclarit el concepte, agrairem a totes les persones que dediquen moltes hores del seu temps lliure per preparar, organitzar i executar activitats que tots els vilatans en podem gaudir. Gràcies, novament!

6 visites

Següent

+ vist últim mes

Previous

Següent

+ vist últim any

Previous

Següent

+ vist

Previous

Següent

+ comentat

Previous

Següent