arenyautes
Previous
Següent
-
Ciberatac als congeladors
Llegia la notícia del ciberatac que ha afectat diferents supermercats europeus i he pensat que cada vegada és més fàcil fer mal des de la distància i, per tant, ens hem de preparar per combatre enemics que no sabem qui són ni des d'on actuen. En el meu cas, que els meus coneixements tecnològics és reduït, se'm fa difícil entendre com s'aconsegueixen actes com el de la notícia d'avui, i encara menys imaginar-me com es poden afrontar.
La notícia, per qui no l'hagi llegit, parla d'un ciberatac que ha fet que congeladors de supermercats d'una cadena important, s'esclafessin fins a arribar a la temperatura de cinquanta graus i, per tant, fent malbé tots els aliments. I és aquí on em pregunto: quina era la finalitat? Simplement, perjudicar la cadena per algun motiu de competència o purament fer mal per fer mal?
Sempre he dit que, sense justificar-ho de cap manera, entenia més un robatori que una destrossa. Si no en pots treure profit, per què actues d'aquesta manera? Hi ha actuacions que són inconscients, per manca de respecte i educació. D'altres són intencionades per diversos motius. Això, a escala particular. Quan es tracta de grans empreses o institucions públiques al darrere hi ha intencionalitat descarada.
I arribem a les interferències estrangeres en eleccions generals, o el que s'ha rumorejat sobre els disturbis a diferents capitals europees, també a Barcelona fa vuit dies. Joves incitats a delinquir simplement per diversió i aprofitar-se dels objectes. Sense cap mena d'ideologia o voluntat política. Fer mal per fer mal.
Em preocupa aquesta manera de ser, pensar i actuar. Ja sé que no podem ser innocents i creure que això abans no passava. El problema d'ara és que amb les grans millores tecnològiques cada vegada resulta més fàcil intervenir sobre els altres, i més complicat estudiar la manera de protegir-te. Directament, no ens afecten, però de manera indirecta sí que en rebem les conseqüències, encara que només sigui per la inseguretat que creen i la por de no ser una víctima d'un sistema cada vegada més descontrolat.
-
Que ningú es despengi!
Aprofitant que Arenys de Mar celebra el mes de la gent gran, amb un gran assortit d'actes culturals, lúdics i gastronòmics, i també que aquest diumenge he estat entrevistat al programa Retalls, de Ràdio Arenys, que condueixen membres de la junta de l'Esplai de la Gent Gran, m'agradaria comentar un tema que em preocupa, o si més no fa que li doni voltes sovint. Es tracta de l'encaix de la gent gran a la societat actual.
Les persones ens fem grans i no sabria on col·locar el llistó per diferenciar uns i altres. Entenc que no tothom evoluciona de la mateixa manera i, per tant, no tots tenim les mateixes necessitats, limitacions i servituds. En tot cas, però, la societat avança i sovint ho fa més de pressa que les persones, produint un desequilibri, que en terminologia de les eines tecnològiques parlem de bretxa digital.
És bo el reconeixement que les institucions fan a les persones que ja tenen una edat i que a poc a poc es van distanciant de la primera línia, sigui professional o lúdica. Són molts els actes que s'organitzen, però a vegades ens oblidem que no tothom segueix el ritme que es planteja. No tothom està en condicions de sortir de casa a celebrar la festa, i per això cal tenir en compte aquelles persones que necessiten una atenció diferent, i no precisament assistencial.
Tenim maneres de saber quantes persones d'una certa edat viuen soles, algunes sense cap mena de suport familiar, sigui perquè no han tingut fills o perquè aquests viuen lluny. Les institucions, siguin públiques o privades, poden fer molt per tenir-los present i, com a mínim, tenir activada l'antena que detecta si segueixen o no.
Tenim la sort de comptar amb entitats, i persones al capdavant, que es dediquen a preparar activitats de tota mena pensades per a la gent gran, i els hem de felicitar i encoratjar a continuar endavant. Ens cal, però trobar les eines necessàries per no desatendre aquelles persones que potser no s'apuntaran al viatge del mes, al berenar festiu o les sessions formatives d'informàtica o salut. Hem de procurar que ningú quedi marginat d'una societat que acostuma a avançar sense tenir gaire en compte si tothom segueix.
-
Avui he xalat!
No acostumo a emprar el verb xalar, però avui, quan em disposava a escriure el post del dia he pensat que era el més escaient per allò que volia comentar. Sincerament, avui al matí he recuperat una peça musical que vaig tenir la sort d'interpretar fa una colla d'anys i que no me n'he oblidat mai més.
Era la primera vegada que sortia del país per uns quants dies i per participar en una trobada que vaig repetir en més ocasions. Es tractava de l'Europa Cantat. Una trobada de cantaires d'arreu en una ciutat europea. En aquesta ocasió era Autun, a França, i la peça a treballar i cantar era el Magnificat de J.S. Bach. El director va ser Michel Corboz. Era l'estiu del 1973.
Avui he escoltat l'obra musical interpretada per La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, sota la direcció del gran mestre català, Jordi Savall. I com no es pot dir d'altra manera, voreja la perfecció, i em fa pensar en la idea que ja he comentat més d'una vegada en aquest blog, d'excel·lència. Tant de bo ens esforcéssim tots plegats per intentar excel·lir en la nostra feina, les nostres dèries i aficions. Un altre gall cantaria!
Per poc que us agradi la música clàssica, o simplement la bona música, us animo a escoltar el Magnificat de Bach. És una peça exquisida. A mi em posa la pell de gallina. Una mica pel record que en tinc. Haig de dir que després d'Autun l'he interpretat alguna altra vegada. Però també perquè gaudeixo d'escoltar-la per la seva bellesa.
Durant el dia fas moltes coses, algunes que et venen de gust i d'altres que no tens més remei que fer-les, però poder trobar un moment per gaudir de la bona música és un regal que hem d'agrair i n'hem d'estar satisfets. No sempre tens l'oportunitat, però has de mirar de trobar el teu moment de glòria, perquè... malgrat tot, la vida és bella. Sobretot si la sabem aprofitar i lluitem per fer-la més justa i agradable al nostre entorn, en allò que tenim competències i possibilitats.
-
El manteniment, el gran oblidat
Té lògica que quaranta-vuit hores després del tràgic accident de l'AVE en terres castellanes continuï sent tema de conversa. És un fet massa gros i terrible perquè ens n'oblidem fàcilment. El dolor de les famílies afectades trigarà molt més a desaparèixer. La vida està plena d'esdeveniments, alguns de gran transcendència, però quan no ens afecten directament acostumen a oblidar-se al cap de poc temps.
Hi ha, però unes persones que no ho haurien d'oblidar, sinó que els fets haurien de servir de lliçó i fer canviar la manera d'actuar. Em refereixo als responsables polítics que està a les seves mans treballar perquè no es repeteixin situacions semblants. Responsables que no se'ls pot acusar directament de la mort de gairebé setanta persones, però que si no canvien la dinàmica sí que se'ls haurà d'exigir responsabilitat.
Les investigacions en marxa ens diran quina ha estat la causa inicial de l'incident, però de moment tenim clar que hi ha una manca de manteniment de les infraestructures ferroviàries que, sigui aquesta vegada o una altra, poden ocasionar descarrilaments amb el resultat de mort.
No és la primera vegada que denuncio la manca de manteniment i la necessitat que quan es decideix invertir en infraestructures s'ha de tenir en compte que aquestes s'han de mantenir. No ens podem limitar a analitzar si tenim prou diners per invertir en la seva construcció, sinó que cal sumar-hi totes les despeses anuals que caldrà reservar des del primer moment. I això no es té prou en compte.
Ens passa a escala privada, a la nostra llar, però també passa a escala pública quan un ajuntament o govern autonòmic o estatal decideix invertir. La càrrega de despesa ordinària que arrossega no es pot menystenir. Descuidar el manteniment et pot provocar greus problemes. Les coses no duren per sempre i encara menys si no tens la cura necessària perquè tot rutlli. Quan per allà hi circula una bèstia a dos-cents quilòmetres per hora, no et pots distreure.
-
Si no guanyem és perquè han fet trampa
Cada vegada és més usual culpar de corrupció quan es perden unes eleccions. Ho va fer Trump quan va perdre davant de Biden, i es manté ferm en les afirmacions. Li varen robar la presidència. Fa pocs dies ha estat Bolsonaro qui ha afirmat que ell és el veritable president del Brasil i que, de fet, hi ha hagut un cop d'estat. I aquest dimarts és a Israel on es culpa els partits àrabs d'haver robat les eleccions.
Tot plegat és molt trist, i encara més si recordem què hi ha al darrere de presidents o candidats a la presidència. A Trump li varen estalviar un judici, perquè té prou influència i poder. Bolsonaro ha corregut als EUA, perquè no el jutgin per corrupció. Netanyahu es manté al govern, en part per evitar la presó. Aquest és el panorama.
Si els dirigents polítics donen l'exemple que donen, què podem esperar de la societat? L'altre dia ens queixàvem dels fets vandàlics de Barcelona. Jo ho deia en aquest blog. Sense que serveixi de justificació ni excusa, pots pensar que els joves actuen d'aquesta manera observant el comportament dels líders governamentals.
No hi ha ni un pam de net!, diríem col·loquialment. Encara que continuo pensant que la gran majoria de les persones que fan un pas a la política són honestes, en tenim una bona colla que la desprestigien. Quants judicis no hi ha pendents per deixar en evidència polítics amb responsabilitat de govern? I com que la justícia és tan lenta, que ja no recordem l'origen dels fets, anem complicant el panorama de manera que els bons, els que actuen correctament, queden eclipsats pels quatre desgraciats que només pensen en ells.
Estem a un mes de les eleccions generals i no vull pensar que diran els dirigents polítics espanyols si els resultats no satisfan les seves expectatives. Segur que hi ha forats negres i gent que juga brut, però si hem de desconfiar de tot i tothom, ja podem plegar!
-
Dol al país
Avui estem de dol pel tràgic accident ferroviari en el trajecte de l'AVE entre Madrid i Sevilla. Una fallada del sistema i, segons sembla, una decisió equivocada posterior, han fet que dos trens xoquessin amb el resultat provisional de seixanta-quatre víctimes mortals.
Davant de fets com aquest el primer que penses és en els familiars de qui ha perdut la vida de manera sobtada, i també dels ferits, alguns dels quals podran arrossegar-ho la resta de la seva vida.
Ara és el moment d'analitzar a fons les causes de l'accident. Si es tracta d'un error humà davant la fallada del sistema. No es tracta de culpar ningú, però sí que cal investigar si hi ha alguna mena de responsabilitat. És molt important que no perdem la confiança en el transport públic, molt precari, però necessari.
M'agradaria que ningú utilitzés les víctimes de l'accident per interessos partidistes, ara que estem en precampanya electoral. No podem permetre discursos oportunistes ni menysprear el dolor de les famílies que hauran perdut un ser estimat. Estem massa escarmentats que en política tot s'hi val, i no és així. L'ètica ha de prevaldre i ser present en tot moment. Demanar el vot és totalment lícit, aprofitar-se del dolor dels altres és una ignomínia, una perversitat que no hem d'aguantar.
Des del meu blog vull expressar el meu condol a totes les famílies afectades, animant-les a superar la situació que viuran avui i molts dies de la seva vida. Aquest cap de setmana vàrem conèixer l'accident del Montseny, que sortosament no va provocar cap víctima mortal. Avui, l'accident en terres castellanes ha estat exageradament cruel i ens ha colpit enormement.
-
Torna la normalitat, tornen les vagues
Després del parèntesi d'estiu torna l'amenaça de vagues. Metges, mestres i treballadors de Rodalies ens anuncien la convocatòria de vagues. El dret de vaga és totalment legítim i, en principi, és l'últim recurs davant del silenci de l'Administració a les reivindicacions laborals, sigui per temes econòmics o de recursos i suport.
Vàrem poder observar les manifestacions dels mestres abans de vacances, reivindicant millores salarials, però també de condicions de treball. Aules massa concorregudes, necessitat de suport per a temes inclusius, sortides extraescolars no prou remunerades, són alguns dels aspectes a discutir i intentar consensuar.
Quant als metges, la queixa principal és la durada de les hores de guàrdia. Vint-i-quatre hores seguides, si no tinc mal entès, no és la millor manera de cuidar els metges, ni tampoc la garantia d'un bon servei i atenció als pacients.
I els maquinistes de Rodalies també es queixen de les condicions en què han de treballar. Els successos ocorreguts arran de les pluges i esllavissades, amb alguna víctima mortal, fan que vulguin treballar amb seguretat. La poca inversió i manca de manteniment és una de les causes de com es troba la xarxa ferroviària. A això cal afegir-hi el robatori de coure o els atropellaments.
Els usuaris dels centres hospitalaris, de les escoles i instituts, i del transport amb tren, haurem d'agafar-nos-ho amb tranquil·litat i paciència, però hem d'exigir serietat en les negociacions i decisions que es prenen. Uns i altres, treballadors i govern, han de ser conscients de les repercussions d'una mala gestió. Nosaltres acceptarem estoicament les conseqüències, però que ells no juguin amb nosaltres.
-
No em surten els números
Vaig llegir la notícia de l'accident de l'autobús a Fogars de Montclús i no la vaig acabar d'entendre. L'autobús es va estimbar després de xocar amb un altre vehicle i es va precipitar en un desnivell d'uns vint metres. El resultat, segons les primeres notícies, era de vuitanta-tres ferits, alguns de gravetat.
Com podia ser que hi hagués vuitanta-tres persones ferides només de l'autocar? Quants seients tenia aquest bus? Era un bus extrallarg circulant pel Montseny?
Avui han continuat apareixent informacions de l'accident i en alguna t'especificava que l'autobús era de seixanta places. Què hi feien les altres vint-i-tres dins del vehicle? Com anaven assegudes? O potser dretes? I això comptant que totes les persones del bus varen resultar ferides. Que no n'hi havia més, algunes de les quals en varen sortir il·leses! O n'hi havia més de vuitanta-tres?
Tots tenim molt assumit que quan viatgem amb cotxe ens hem de cordar el cinturó de seguretat i que no hi podem portar més gent de la permesa. És que els autobusos poden circular amb persones assegudes a terra o viatjant dretes? Quin reglament els empara?
No es tractaria d'un cas aïllat perquè tots sabem què passa amb els autobusos que circulen de Mataró fins a Barcelona. En hores punta, si més no, ja surten de Mataró amb persones sense seient. És normal això? Qui ho permet, l'empresa concessionària, el Departament de Transport Públic de la Generalitat, o els Mossos d'Esquadra encarregats del trànsit?
En primer lloc, ens haurem de preocupar de les persones ferides i desitjar-los que es recuperin aviat, sense gaires seqüeles. Després hauríem d'exigir responsabilitats o aclariments sobre l'excés de viatgers dins de l'autocar. Si és permès, que m'expliquin per què m'he de cordar el cinturó i ells van drets. Si no està permès, que em diguin qui es farà responsable dels fets i quina solució pensen trobar per als viatgers del Maresme que es desplacen cap a Barcelona en bus, tips dels problemes de Rodalies. Aquí hi ha alguna cosa que falla!
-
De qui és la culpa?
Avui ens hem llevat amb la notícia dels actes vandàlics d'ahir a la vesprada a Barcelona i ens hem posat les mans al cap. De qui és la culpa? De les xarxes socials? Els pobres nois estan manipulats? Són víctimes innocents?
Hi ha comentaris que no agraden i intentem evitar-los perquè no sigui dit que fem llenya de l'arbre caigut, però ens hauríem d'acostumar a dir les coses pel seu nom. Els nois d'ahir, molts d'ells menors d'edat, són víctimes del sistema i els hem de compadir? Tenen dos dits de front per saber valorar què és lícit i què és delicte? Són tan febles que es deixen entabanar per les xarxes socials?
Em preocupa que ens limitem a culpar la manipulació de les xarxes socials, que reconec que hi ha coses detestables que s'haurien de regular i prohibir, però no ens adonem que les famílies tenen unes obligacions que neixen en el moment que comencen a procrear. No hi ha una responsabilitat dels pares i mares d'aquests menors?
L'educació de les persones comença a la família. És cert que hi ha famílies desestructurades que resulta molt complicat esperar-ne una bona educació, però que ningú em vulgui fer creure que els joves delinqüents i vàndals d'ahir a Barcelona són tots fills de famílies desestructurades. Segur que hi ha una responsabilitat dels seus tutors que caldrà fer sortir i sancionar.
No podem ser permissius. Tothom té el dret de manifestar-se públicament, criticant allò que considera que no s'està fent bé. Ningú no té el dret ni el permís d'actuar vandàlicament saquejant comerços i destruint mobiliari urbà. Què resol això?
És més fàcil callar i no fer comentaris pel que puguin dir els que pensen diferent de tu, però jo, davant d'actuacions delictives sense sentit, no callo, sinó que ho deploro i demano sancions que serveixin de lliçó pedagògica per aquells que no han estat oportuns a l'hora d'educar els fills.
-
Fer-ne un bon ús
Les màquines, els instruments, les eines no les podem qualificar de bones o dolentes, al marge de si funcionen o no, sinó que ens hem de fixar en l'ús que en fem. Si en fem un mal ús direm que aquella màquina o aquella eina no és bona, però ens equivocarem perquè probablement té unes utilitats positives si en fem un bon ús.
De què ve tot això? És una reflexió que faig a partir d'una conversa d'aquesta setmana sobre la intel·ligència artificial. He sentit molts comentaris negatius i pessimistes, com si amb l'arribada de la IA el món s'encaminés al desastre. Reconec que la força i les capacitats de la IA, si s'empra malament, de manera intencionada, pot esdevenir un perill, però hem de buscar-li la part positiva.
La revolució del món amb l'arribada de la IA, que no és d'ara, sinó que ve de fa temps, però que en aquests moments està agafant una empenta considerable, no ha de ser necessàriament perjudicial per a la nostra existència. Tampoc per als menys influents i amb menys recursos a l'hora de prendre decisions. Tampoc ho va ser la revolució industrial, malgrat tenir molts adversaris i sorgir declaracions alarmistes.
Curiosament, l'endemà ens parlaven de la Thermomix, com una eina revolucionària per a la cuina, que té molts admiradors, però també detractors. Ens carreguem la cuina tradicional? I la resposta no podia ser cap altra. Hem de dominar la màquina i que no sigui ella la que ens domini. Hem de conèixer el seu funcionament i demanar-li que faci allò que nosaltres volem. No ens pot desgraciar el menjar de sempre, sinó que ens ha d'ajudar a potenciar-ne el sabor.
I amb la intel·ligència artificial hem de fer el mateix. Segur que caldrà regular-ne l'ús i defensar la confidencialitat de les dades, però nosaltres hi hem d'entrar i aprofitar-nos dels avantatges del seu desenvolupament. Si en fem un bon ús, millorarem el nostre coneixement i serem molt més ràpids a resoldre els temes que tenim entre mans. Les màquines no són bones o dolentes per si mateixes. És l'ús que se'n fa el que determina la bondat o maldat de la seva existència.
-
Conviure amb un mateix objectiu
Aquesta setmana he compartit un parell de dies amb uns amics que ens uneix un mateix objectiu: ajudar els altres en la defensa dels seus drets. La convivència, quan tens clar que et motiva actuar d'una manera determinada i dedicar bona part del teu temps per facilitar les coses als altres, resulta més que interessant.
No es tracta de fer gairebé res més que procurar que qui et necessita el puguis ajudar en allò que saps o pots trobar la manera de saber. De fet, aquest hauria de ser l'objectiu de tothom, cadascú d'acord amb les seves possibilitats i capacitats. No se'ns demana fer l'impossible. No es tracta de ser un superhome, sinó d'aprofitar el coneixement, el temps i la recerca, perquè aquell a qui se li han tancat les portes, pugui trobar la sortida.
A Igualada s'ha celebrat la primera escola de tardor dels síndics locals de Catalunya, amb representants de Menorca i el País Basc. El nostre país és exemple en la matèria. Portem molts anys d'avantatge, amb moltes persones que han dedicat moltes hores per obrir portes.
Tornes amb molts deures, precisament perquè t'han obert els ulls en temes que no acabaves de veure clar. Deures que has de dosificar, per no atabalar-te més del compte i deixar de ser efectiu, però sense pausa. Tot té el seu temps. La precipitació no és bona, però l'estancament o la lentitud exagerada en la resolució dels temes, no ajuda a una bona convivència. Quan es tracta de la relació amb l'Administració pública, el perill de perdre la confiança i el temps, ens aclapara.
Ha estat una bona experiència i segur que servirà per millorar el treball de futur.
-
Jugar net
Llegia l’altre dia unes declaracions de l’actual entrenador del PSG, el senyor Luís Enrique, parlant del Barça, amb qui aquest dimarts s’enfrontaven en competició europea, i em quedo en la lloança cap a un equip que estima, pel joc net. Deia que ambdós equips practicaven un joc similar, però feia notar la netedat. Que no tiraven coces!
No acostumo a veure gaires partits de futbol tret que els retransmetin en obert, però encara que no vulguis t’assabentes què ha passat, i és cert que hi ha equips de futbol que practiquen l’engany i el joc brut. Segur que el Barça i el PSG cometen faltes i intenten enganyar l’àrbitre, però no són especialment bruts.
Podríem aplicar el símil a la política i seria d’agrair que els partits polítics juguessin net. Que no ens enganyessin. Que quan fan discursos i declaracions d’intencions fossin sincers i honestos. Estem una mica farts de falses mentides i enganys.
Tots estem temptats al joc brut, però hi ha uns principis i uns valors que encara, a algunes persones, els frenen i conviden a respectar. Si tots hi poséssim el nostre gra de sorra, la convivència seria més agradable i l’espectacle, en el cas del futbol, més il·lusionant.
-
Tot va massa lent
Avui llegia l'avís que han fet un grapat de científics preocupats pels efectes que pugui provocar el súper-Niño els pròxims mesos a Catalunya i València. Demanen als respectius governs que prenguin les mesures necessàries per evitar els pitjors desastres. No he sabut veure quines poden ser aquestes mesures i no sé si els governs al·ludits en tenen gaire idea. Recalquen que Catalunya té un percentatge molt elevat de superfície urbanitzada en zones inundables. Què s'hi pot fer?
Em preocupa especialment perquè l'experiència ens demostra que, fins i tot quan es tenen les idees clares en algun assumpte, la resposta és exageradament lenta. No s'arriba mai a temps.
Aquesta setmana, per exemple, hi ha hagut un vessament d'aigües fecals a la riera que ve des d'Arenys de Munt, i la pregunta que et fas és què passa amb l'estació de bombeig planificada a la zona de Can Jalpí? Quants anys fa que se'n parla i que sembla que està tot a punt, i el més calent és a l'aigüera?
Puc entendre que qualsevol decisió necessita el seu temps d'estudi, planificació, preparació i execució, però no podem permetre que tot s'eternitzi. Que les actuacions arribin anys més tard. I quan es tracta de temes importants que poden afectar la salut pública, encara raó de més que s'han d'agilitzar.
Quan veig aquesta lentitud en la presa de decisions i, sobretot, en la materialització de les inversions i construccions aprovades, em desespero i el primer que faig és autoanalitzar-me per veure si jo també soc tan lent a l'hora de posar en marxa allò que he decidit i planificat.
El problema que acostuma a passar en l'obra pública és que els responsables d'executar les obres viuen lluny i al marge dels problemes ocasionats per la indefinició i la paràlisi. En això Arenys de Mar, que tenim un fotimer d'institucions supramunicipals amb competències sobre el territori que trepitgem, els dirigents de les quals ni tan sols han tret mai el cap a la vila, en tenim el cul pelat. Això, que pot semblar una bajanada, explica moltes coses d'aquesta desídia de l'administració pública a l'hora de resoldre amb fluïdesa i sensibilitat els temes que porten encallats durant dècades.
-
Creure en les institucions
Ens ho posen difícil, però hem d'intentar no perdre la fe. La fe en les institucions que ens hem creat per avançar democràticament en una societat cada vegada més incrèdula. Més escèptica. Una societat que rep bufetades per totes bandes, però, així i tot, lluita per defensar els drets recuperats després de molts anys de dictadura i repressió.
Avui llegia la notícia de com el jutge Llarena endarrereix l'arxivament de la causa contra el president Puigdemont i la resta de polítics catalans. Li sap greu haver d'acceptar que no pot evitar l'aplicació de l'amnistia, i això que han estat molt bel·ligerants contra una llei aprovada pel Poder legislatiu. I llavors et preguntes si pots confiar en la Justícia i la seva aplicació al nostre país.
Si marquem unes regles de joc les hem de complir, tant si ens agraden com no. En tot cas hem de ser prou llestos per canviar-les. En democràcia això es fa a partir de les majories absolutes, siguin d'un o més partits en conxorxa. L'amnistia no la volien pas els socialistes, però necessitaven els vots dels partits catalans per mantenir-se al govern de l'Estat. Ara sembla que l'hagin defensat tota la vida. Recordeu què deia l'actual president català?
Ja les veiem ja les coses, però, tot i això, encara ens fan passar bou per bèstia grossa. Tenim poca memòria i perdonem fàcilment els nostres repressors. Recordeu aquelles manifestacions contra els catalans, el nostre país, la nostra llengua? No només hi havia la dreta i l'extrema dreta. Personatges importants dels actuals defensors de l'amnistia, la cultura catalana, el català... també hi eren. No ho podem oblidar.
Què vull dir amb tot això? Som lliures de pensar i dir el que volem, però cal no viure enganyats. No ens poden confondre. Potser haurem d'escollir el mal menor, però si més no, cal ser-ne conscients i no oblidar que només nosaltres ens defensarem contra qui ens ataca o se n'aprofita descaradament.
Hem de creure en les institucions, perquè són les que, al cap i a la fi, ens hauran d'ajudar, però ens ho posen tan difícil!
-
El perill de les rieres
Una vegada més hem de lamentar la mort d'una persona empesa per la força de l'aigua. Diuen que el foc té aturador, però l'aigua no. I és ben cert, i no ens ho acabem de creure. Ara no és hora de recriminar res, sinó de manifestar el nostre dolor per la mort d'una dona de només quaranta anys, víctima de la mala sort.
No podem parlar d'imprudència, perquè no es correspon exactament als fets, però sí que hauríem d'intentar explicar a tothom del perill que suposa travessar una riera els dies de pluja. Perquè el cabal que baixa ens pot semblar insignificant, una ridiculesa, però de sobte arriba el més fort, i la força que té l'aigua quan baixa riera avall és increïble. Ho sabem la gent que vivim en un rial, però encara hi ha massa persones que no ho tenen prou entès.
Hi ha perills que les nostres institucions haurien de poder evitar. Penso en les línies de tren, que a vegades són massa accessibles i causen desgràcies, però n'hi ha d'altres que són impossibles. Només les senyalitzacions del perill que representen les baixades sobtades d'aigua a zones inundables i les recomanacions de no acostar-s'hi i encara menys travessar-les poden ajudar a conscienciar del perill real.
Les campanyes d'alerta són importants, sempre que siguin mesurades i creïbles. A vegades les trobem exagerades i innecessàries, però quan succeeixen fets lamentables com el d'ahir a Cabrera de Mar, t'adones que mai està de més d'insistir i insistir, encara que resultin esgotadors.
La ratxa d'aquestes darreres setmanes al Maresme i Vallès Oriental és molt negativa. Massa famílies han perdut un ser estimat, i això ens ha de fer pensar en la millor manera de promoure campanyes efectives on quedi palès el perill que significa una riera o la costa, quan plou desmesuradament. Nosaltres, coneixedors del perill, hem de col·laborar a difondre quina és la realitat de la nostra comarca, pensant que els fenòmens extrems del canvi climàtic cada vegada són més presents i evidents.
-
Homenatge a Fèlix Cucurull
Avui, Arenys de Mar recorda la figura de Fèlix Cucurull i Tey en el trentè aniversari de la seva mort. Cucurull, historiador, poeta, escriptor i polític, va deixar empremta i és bo recordar-ho. És bo recordar aquelles persones que han aportat coneixement, saviesa i energia a la societat, en positiu. Estem massa acostumats a recordar aquelles persones que ens han maltractat o desgraciat l'existència i poc aquelles que han contribuït a fer més culte i ric el nostre país.
Puc entendre que una persona que s'ha significat políticament pugui generar cert rebuig a contraris ideològicament, però quan una persona és tan completa i abasta tants àmbits, no només els polítics, crec que tothom ha de fer un esforç per valorar la seva tasca. No podem quedar-nos només amb aquells que pensen com nosaltres. Hem de ser més intel·ligents i reconèixer els valors, també dels que pensen diferent.
Arenys de Mar se sent molt orgullosa de prohoms que han nascut o viscut a la vila i han contribuït a fer-nos sortir de l'anonimat, de la rutina, i fins i tot de la mediocritat. Sempre he admirat aquelles persones que han deixat empremta en clau positiva. Sap greu que la vida d'una persona passi desapercebuda, sense cap mena de contribució a la societat. Algunes persones no tenen cap més remei que lluitar per la subsistència, per viure amb dignitat, però n'hi ha moltes que podrien sobresortir per la seva col·laboració a fer més justa i feliç la societat on conviuen. És bo esforçar-se per no ser una persona anònima.
Aquest matí s'ha descobert una placa, al rial de Sa Clavella, a la façana de la casa on va viure. A la tarda hi ha programat un acte d'homenatge a l'intel·lectual Fèlix Cucurull, organitzat per la secció local de l'ANC, amb la participació del Molt Honorable president del Parlament, Josep Rull; l'exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, el senyor Josep-Lluís Carod-Rovira; l'escriptora Núria Cadenes, i el periodista Vicent Partal. Un acte amenitzat amb música i una projecció de vídeo. Un Teatre Principal que ben segur s'omplirà de gom a gom per recordar el nostre convilatà, que va lluitar en anys difícils per a la llibertat del nostre poble.
-
Picar ferro fred
Fa molt temps que insisteixo, en els meus escrits, en les dificultats que l'administració pública posa a la tramitació administrativa, dificultant l'accés als ajuts a les persones més vulnerables. Alguna vegada he parlat d'insensibilitat, altres de menysteniment. No sé quins adjectius posar-ne més. Sento ràbia quan escolto els nostres representants governamentals que s'omplen la boca de proclames a favor de les persones mentre estan dificultant cada vegada més l'accés dels ciutadans a l'administració. Què més podem fer?
Si us plau, llegiu l'article de l'ARA que parla de les dificultats de les persones en pobresa extrema per accedir a les ajudes socials. Podeu aprofundir més en el tema per tenir més consciència de la realitat, i també pregunteu a totes les persones que treballen atenent la ciutadania que necessita accedir a l'administració pública.
És molt trist que als problemes existents motivats per mil causes, la majoria de les quals no hi podem fer res, hàgim d'afegir dificultats administratives per una manca de sensibilitat dels nostres dirigents.
A l'article que us enllaço, amb relació a la bretxa digital diu: "les entitats [Taula del Tercer Sector] consideren contraproduent la intenció d'agilitzar els processos informàticament, ja que es deixa fora moltes persones sense accés a aquestes eines."
Fa mesos que em barallo per fer entendre a la Generalitat que estan seguint un camí equivocat, que en lloc de millorar les prestacions estan perjudicant un sector de la població molt gran, però no m'en surto. Ni em responen! Falten recursos econòmics i personals, però també falta visió de la realitat, empatia, generositat. No es pot anar trepitjant la gent amb l'excusa de ser més àgils. És cert que hem de deixar enrere un fet lamentable, com és el període de 18 mesos per poder tenir reconeguda la incapacitat, però això no es pot fer incrementant la bretxa digital i fent fora del circuit cada vegada a més persones.
Hem de protestar amb veu alta i exigir més moralitat i servei a les persones, als nostres governants.
-
Sobren líders polítics?
Ara no recordo on he llegit un comentari sobre si el problema no estava en un excés de líders polítics. No m'he entretingut a llegir el contingut, i ara em sap greu. Els titulars no sempre ens ho aclareixen bé del tot. En tot cas, però, he pensat que potser es referia a les negociacions que aquests dies hi ha per aconseguir unir les forces a l'esquerra dels socialistes.
No sé si ens sobren polítics o si amb menys faríem, però en tot cas hauríem de tenir clar quines són les necessitats del nostre sistema polític i partir de la base que la persona que opta a liderar un projecte polític ha de tenir esperit de servei. Si el que vol és simplement fer una carrera política, agafar protagonisme i salvar els mobles, no anirem bé. Quan una persona decideix liderar un partit polític ha de ser amb ganes de ser útil a la societat, defensant la seva ideologia, però pensant en els altres.
Segurament penso d'aquesta manera perquè no crec gaire en la professionalitat dels polítics. Més aviat ho veig com un parèntesi de la teva vida per dedicar temps i esforços a millorar la societat, i després tornar a la teva professió, família i rutina. Probablement, hi haurà qui em dirà que calen polítics professionals. Que es dediquin tota la seva vida laboral a la política. Cadascú ho veu a la seva manera, jo ho veig més com una contribució a la cosa pública, sigui en un ajuntament o en un parlament, durant un temps.
I potser el que falta són idees i visió de futur. I ara em desperto i obro els ulls, i em pregunto: i els interessos de classe? Llavors tota la meva teoria se'n va enlaire. És quan t'adones que hi ha uns fils a l'esquena dels polítics que algú s'encarrega de bellugar. Que hi ha unes forces més o menys ocultes que mouen aquests fils per aconseguir perpetuar-se en el poder. Doncs, si és així, quina és la satisfacció del polític de torn? D'aquell que manipulen perquè actuï com els altres volen? Trist, oi?
No serà, doncs, que el problema no està en si hi ha més o menys líders polítics, sinó en la seva consciència, voluntat i capacitat de liderar un projecte pensant en els altres? A vegades penso que anem massa amb el lliri a la mà!
-
Modificar la Constitució
Hem passat molts anys demanant la modificació de la Constitució perquè, com tot, hi ha temes que queden obsolets i s'han d'actualitzar, i ja queda poca gent que la vàrem votar, a favor o en contra. Ara, però, la por que tenim és que es pugui modificar. Per què?
La voluntat de molts era de millorar drets i llibertats, i això es pot fer si la majoria és progressista. Quan les coses canvien i la tendència és d'un creixement de l'extrema dreta tems el pitjor. Ara, que tenim convocades les eleccions generals i que tot fa preveure que el pacte de la dreta i l'extrema dreta aconseguirà la majoria absoluta, la por és que la majoria qualificada necessària per poder consensuar la modificació de la Constitució arribi a ser una realitat.
El repte, doncs, de la nostra societat serà aguantar tot el que podem en defensa dels drets socials, sobretot d'aquelles persones més vulnerables. Evitar que les diferències entre les persones vagin augmentant, amb un gruix de persones amb problemes de subsistència i un petit nombre de persones amb un gran poder econòmic i polític.
El perill és que la dreta moderada, si encara existeix, sucumbeixi sota la força de l'extrema dreta a qui se li ha adobat el terreny i que tots els vents li són favorables. Aconseguir, doncs, que la suma de qui pot fer-nos recular anys de millores no aconsegueixi el poder per fer canviar les regles de joc, la Constitució, perquè segur que no serà favorable als interessos d'un sistema democràtic just i equitatiu.
-
Que no ens enredin!
Som poques setmanes abans d'una nova campanya electoral, però de fet estem sempre en campanya i això vol dir que hem d'aguantar discursos i promeses que se les emporta el vent. Em fa ràbia sentir segons quines afirmacions perquè ni són certes ni tenen futur.
Aquests dies els diferents partits polítics estan ultimant els detalls del seu discurs i dels seus representants. Aquelles persones que ens hauran de convèncer que els escollim com els nostres representants. Seria desitjable que no ens prometessin coses que saben que no ens donaran, encara que obtinguessin una majoria absoluta que ningú els pogués frenar la iniciativa.
La precampanya, perquè aquest és el nom que li hem de donar, ha sorgit arran de la decisió del president del govern espanyol de dissoldre el Congrés de Diputats, davant la incapacitat per aprovar aquells decrets que defensaven i veien positius per a la col·lectivitat. És el joc de la democràcia. No es tracta de tenir més vots, sinó de sumar-ne més.
El problema de l'habitatge, que haurà estat la gota d'aigua que ha fet vessar el got, no se soluciona a base de decrets, sinó d'unes lleis ben escrites, amb sentit comú i voluntat de defensar-les, i de mantenir-les en el temps, beneficiant els més vulnerables per contrarestar una dinàmica agressiva i sense gaires escrúpols que enforteix els poderosos i desempara els febles.
Potser sí que ara calen pedaços per tot el que no s'ha fet, però és necessari planificar bé el futur, amb mesures i lleis que, respectant la llibertat de moviments de les persones i organitzacions, assegurin el respecte i la defensa d'uns drets, com el de l'habitatge, que no hauria hagut d'estar mai en perill.
No m'agrada escoltar discursos on els que han governat fins ara no reconeixen els errors i mancances del seu mandat, ni els d'aquells que opten a substituir-los i no recorden què no varen fer quan ells governaven. La hipocresia està massa present i la gent ja no hi confia.
-
Més tolerància
He llegit l'entrevista que l'ARA li fa al campaner i antropòleg Francesc Llop i també els comentaris que han penjat un grapat de lectors. Parlar de campanes i a tots ens venen al cap un bon grapat de discussions i polèmiques.
Passa de tant en tant, que algú escriu a les xarxes socials, si no va directament a trobar el rector, que les campanes li provoquen insomni. És com una guspira que encén una gran flamerada. Tothom hi diu la seva i es fa difícil posicionar-te. Som o no som un país laic? Cal que les campanes sonin a la nit? No tenim tots un rellotge i un mòbil a la mà que ens marca l'hora?
Si alguna vegada he visitat un país de confessió musulmana m'han sorprès els càntics des dels minarets, cridant a l'oració. Passa durant el dia, però també en hores nocturnes. És clar que es tracta de països on la religió té un pes significatiu. Nosaltres vivim en un país laic, però d'una llarga tradició religiosa.
A vegades la discussió va més enllà del so de la nit i també es qüestiona el repic que t'anuncia un enterrament o la missa de diumenge. I llavors sorgeixen comentaris, com també apunta l'entrevistat, sobre el soroll dels actes festius, de la festa major i altres. No tothom ho veu bé i aquí rau la importància de ser conscients que vivim en una societat, amb interessos i maneres de funcionar diverses i que cal conviure acceptant l'altre. Fins on?
Em preocupa el grau d'intolerància que predomina avui a la nostra societat. Hem de ser respectuosos amb els veïns i procurar no molestar-los. La fressa, que diem els osonencs, és molesta si es fa en unes hores intempestives, però també a plena llum del dia. Llavors, què podem fer i què no podem fer?
La resposta no us la donaré pas jo, però sí que insisteixo en la tolerància. Saber que tot té un límit i no podem pretendre viure en un silenci absolut, per no perjudicar l'oïda dels altres. A mi m'agrada el so de les campanes i no em lleva la son. Des de casa les escolto i m'hi he ben acostumat. Jo no seré qui anirà a demanar que les silenciïn i m'agradaria que l'ofici de campaner no es perdés i que no estigués tot mecanitzat. Però això és un altre tema.
Previous
Següent
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
14 comentaris -
-
-
-
-
-
