arenyautes
Previous
Següent
-
Xalant amb Edvard Grieg!
Ahir vaig passar una estona molt agradable a l'Ateneu Arenyenc. Era la tercera sessió d'aquest curs de les conferències musicalitzades a càrrec d'en Rafael Esteve Alemany. El compositor d'ahir era Edvard Grieg, amb l'obra Peer Gynt, obra literària de Henrik Ibsen.
Haig de confessar que soc un enamorat de Grieg i em conec força bé l'obra Peer Gynt. Vaig tenir la sort de navegar pels fiords noruecs amb la seva música i visitar la casa museu de Troldhaugen, molt a prop de Bergen, ciutat on va néixer l'any 1843.
És per això que, d'entrada, tenia tots els números per gaudir de les explicacions del conferenciant, una persona que els arenyencs coneixem molt bé, atès que ja fa una colla d'anys que ens ve a l'Ateneu. L'obra d'ahir també ho posava fàcil, la qual cosa no li lleva mèrits. Tal com li vaig dir a l'acabament de la sessió, va estar brillant.
En Rafael ens va explicar l'obra Peer Gynt i va intercalar fragments de les dues suites, que coneixem molt bé, amb fragments de l'obra de teatre, alguns dels quals no figura en aquestes suites, i ho va fer, com és costum en ell, d'una manera molt pedagògica i fàcil d'entendre. Estic convençut que tots vàrem sortir de la conferència amb moltes ganes d'escoltar l'obra sencera.
Vull agrair a la Junta de l'Ateneu l'oportunitat que ens dona d'assistir en aquestes conferències que han esdevingut tradició, i animar-los a no defallir. Ahir no érem gaires, probablement perquè Arenys bull d'activitats els caps de setmana i no tenim el do de la ubiqüitat.
I una recomanació: si teniu l'oportunitat d'escoltar la peça, no us ho perdeu! Encara que no sigueu grans amants de la música clàssica, estic segur que us delectarà. Que passeu una bona estona!
-
Metges sobrecarregats
Que els professionals de l'ensenyament o la medicina es manifestin no és un fet gratuït, sinó que ens fa veure que alguna cosa no funciona i que cal estudiar-ho a fons. El govern de la Generalitat no pot mirar cap a una altra banda ni creure's o fer-nos creure que es tracta d'unes persones que només pensen en elles. Al darrere hi ha els nostres joves, els catalans del futur, i també hi som la gent més gran, que tenim més possibilitats d'haver d'acudir als centres mèdics.
Podem discutir si les maneres de manifestar-se són les apropiades, però hem d'entendre que quan les coses no s'arreglen tranquil·lament, arriba un moment que exploten i això és el que veiem aquests dies a les nostres principals carreteres, o davant dels centres mèdics.
Mentre el govern està tancat negociant amb els sindicats de mestres i professors, potser amb molt poca mà esquerra i forçant al màxim, els nostres metges ens diuen que a partir de dilluns deixaran de fer hores extres. Que se senten explotats i pressionats i que la Conselleria de Sanitat no escolta les seves reivindicacions, i diuen prou.
El nostre sistema sanitari ha estat modèlic i ho hem pogut experimentar quan l'hem necessitat. Tenim molts exemples de preparació, professionalitat i mitjans quirúrgics de referència, però ara descobrim que tot això ha estat possible en bona part pel sacrifici dels professionals de la medicina, que han fet més hores que un rellotge.
Hem perdut pistonada quant a dies d'espera per ser diagnosticats o operats, i això és preocupant. Sempre ens han dit que val més prevenir que curar, però si el diagnòstic arriba tard, potser ja no hi ha remei. Ens han explicat que els professionals traumatòlegs dels hospitals públics són els millors, però hem d'esperar molts mesos per ser operats.
Un país no funciona bé quan els serveis públics no responen adequadament i tenim el perill que tot es vagi deteriorant. No pot ser que els nostres fills rebin una atenció escolar i mèdica pitjor que nosaltres. El país ha d'anar endavant i no enrere. Segons el Sindicat de Metges falten especialistes i estan mal distribuïts en el territori.
-
Millor prevenir que curar!
Avui parlàvem de l'estat en què es troba el Camí de Mar, que l'havíem batejat com el Camí d'en Vicenç, per la intervenció que va fer en Vicenç Martí quan va ser regidor de la nostra vila. L'embat de les onades del nostre mar deteriora la nostra costa i d'aquí els greus problemes de la via fèrria del Maresme i la desaparició de les nostres platges.
Encara hi ha qui nega els efectes del canvi climàtic, però el cert és que només cal fer memòria i observar els canvis que hi ha hagut a la nostra costa, per no mirar més enllà. Fa uns dies ens parlaven del Niño, aquell fenomen natural que es reprodueix periòdicament i que començava a generar-se a la costa oest del Pacífic, i que en un termini d'uns tretze mesos acabarà arribant al nostre país. Els efectes previstos són d'un extrem a l'altre, en funció dels indrets: extrema sequera, grans inundacions per pluges torrencials.
Què hem de fer amb el Camí de Mar? Ens n'oblidem i canviem de ruta, o demanem a qui té les competències per actuar-hi que ho arregli i protegeixi? És evident que el nostre Ajuntament no pot invertir-hi perquè no li correspon, però d'alguna manera ha de vetllar que ningú no prengui mal.
En Carles ho tenia molt clar: enviar des de l'Ajuntament un burofax a la institució responsable, informant de l'estat del camí i el perill que suposa per als passejants. Caldria tancar-ho? Sabem que l'Administració és lenta a l'hora de reaccionar i no sabem si, després del comunicat, vindran a fer-hi alguna cosa, ni quan. Tancar-ho, ens limita l'accés i la possibilitat de passejar-nos-hi, però pot evitar un accident.
Prendre decisions no és una cosa que resulti fàcil, però quan tens responsabilitats, saps que ho has de fer i, per norma, sempre és millor prevenir que curar!
-
Regular l'ús de la IA
En més d'una ocasió m'he queixat pel fet que a les xarxes socials sigui tan fàcil penjar-hi comentaris sense donar la cara, és a dir, sota l'empara de l'anonimat. D'aquesta manera tothom és molt valent. Sempre he valorat aquelles persones que van de cara i s'expressen amb naturalitat, sigui per criticar o per alabar, sense amagar-se.
Avui llegia la notícia que el govern espanyol avala amb una llei l'obligatorietat d'haver de comunicar quan una fotografia està feta amb intel·ligència artificial. Si no se't diu et pots creure que allò que veus és real i caure en l'engany. Ja no parlem d'aquelles persones que utilitzen la tècnica per generar imatges de caràcter sexual, manipulant cares de persones reals.
Tot s'ha de regular i després fer-ne el seguiment oportú per sancionar qui no compleixi la norma. Malauradament, sempre anem tard i ens trobem que el mal ja està fet. S'ha trigat molt a aprovar les sancions per un mal ús de la intel·ligència artificial, ara caldrà, doncs, fer-ho complir.
Vivim un temps on desconfies de tot. No et pots creure res d'entrada i cal contrastar-ho bé per assegurar-te que no t'estafen, que no et diuen una cosa per altra. Tot el que ajudi a evitar malentesos, i que hi hagi gent que manipuli els altres, serà benvingut. L'Estat ha de procurar defensar la ciutadania, contra l'especulació, l'engany i l'ofensa.
Les nostres bústies de correu electrònic, els nostres mòbils estan contínuament atacats amb el perill de caure en l'engany. Evitar-ho és pràcticament impossible, però s'han d'anar trobant maneres per fer-ho més difícil i, quan s'aconsegueixi localitzar l'origen dels atacs, ser contundents amb les sancions. No ens poden deixar indefensos. Cal estar tots ben alerta.
-
Mural participatiu
He vist la convocatòria per aquest dissabte del mural participatiu al pas subterrani del final de la Riera d'Arenys. És interessant que s'organitzin actes com aquest, sobretot tenint en compte el que acostuma a passar amb els murals improvisats, o més aviat els grafitis barroers sobre mobiliari urbà i, especialment, als trens de Rodalies.
Probablement, tots portem a dins una via creativa que necessitem fer sortir a fora, però és bo saber-se contenir, o si més no encarar-la de manera que no sigui ofensiva ni provoqui desperfectes o costos econòmics innecessaris. Hi haurà qui veurà bé observar com els trens circulen amb aquells grafitis, però a mi no em fa gens de gràcia.
Sempre he deplorat aquesta mania d'alguns d'anar guixant les parets, encara que sigui amb escrits reivindicatius defensables. Embrutar parets i mobiliari no té cap sentit i és una manera de comportar-se incívicament.
Passejar per un subterrani amb il·lustracions més o menys interessants pot suposar alegrar la vista i si al mateix temps ajudem a desenvolupar la creativitat dels joves i no tan joves, que tenen la bena artística, tot això que hi guanyarem. Potser el dia de demà es dedicaran al dibuix artístic i seran els pintors del futur.
A Arenys ja tenim alguns racons il·lustrats per vilatans actius, i formen part del nostre patrimoni. Defensar-ho i potenciar-ho és una bona cosa, i fer-ho de manera participativa no deixa de ser una pràctica positiva, perquè no es tracta d'actuar amb nocturnitat i traïdoria, sinó de manera festiva i pedagògica.
Jo no hi participaré, perquè soc un negat de la pintura, però animo a totes aquelles persones que els agradi dibuixar i pintar, que hi assisteixin i experimentin què és fer públic aquell art que portem mig amagat.
-
No ofèn qui vol, sinó qui pot
Aquesta frase sempre l'he tingut molt present, tant en el seu sentit literal com en les adaptacions que puguis fer. Per exemple, no és el mateix que et renyi o critiqui la teva actuació una persona que et mereix confiança i respecte, que qui ho faci no signifiqui res per a tu. Les mateixes paraules poden afectar-te de diferent manera depenent de qui les digui.
I això és important, no només a l'hora de rebre consells o crítiques, sinó també a l'hora d'actuar tu mateix. Si ets una persona honesta i coherent, que tens en compte els valors i els altres, tot allò que diguis o facis serà tingut en compte i ben considerat. Si només parles perquè tens boca, i el teu exemple de vida fa aigües, ja pots anar dient, que els altres no ho tindran en compte.
És per això que no tothom pot influir en els altres. Qui té personalitat, credibilitat i practica allò que predica, té tots els punts del món per ser respectat. Ho pots aplicar a la vida professional, a la política, a les activitats del lleure i a la família. No es tracta de parlar més alt ni tenir molt de poder. Tampoc és qüestió d'anar sentenciant per la vida. Ni posar-te, o pretendre-ho, per sobre dels altres. Els guanyes a partir de la senzillesa, l'honorabilitat, l'empatia, la sinceritat. La resta et pot donar satisfaccions momentànies, però a la llarga no et porta enlloc.
I ho dic en aquests moments en què l'insult i l'ego està molt crescut arreu. Les xarxes socials són un gran exemple de la banalitat de les relacions humanes poc treballades. De l'espontaneïtat irreflexiva i provocadora.
El dolor provocat per la prepotència d'alguns acostuma a ser efímer. Quan els ulls te'ls fan obrir aquells referents que no t'han fallat mai, la cosa canvia i t'obliga a reflexionar sobre què estàs fent malament.
-
Agraïment a en Joan Majó
Ahir vaig tenir la sort de participar en el lliurament de l'almorratxa a l'arenyenc de l'any 2025, en Joan Majó, pescador i restaurador de la nostra vila. L'excusa del premi va ser els cent anys de l'entitat que presideix, el Club de Mar Sport, però la valoració que jo en faig va molt més enllà.
L'Associació d'Informadors d'Arenys (AIA), editora de la revista L'Agenda, organitza cada any una votació popular per nomenar l'arenyenc o arenyenca de l'any a una persona que hagi destacat per algun fet significatiu. Que una entitat, on tens un paper protagonista, celebri els cent anys no és poca cosa, però a mi m'agrada analitzar les persones, que són les que mouen les entitats.
En Joan Majó té actualment aquesta responsabilitat, però el seu currículum és brillant i la seva personalitat admirable. Una persona que s'allunya del protagonisme, però esdevé una peça clau on es mou. Pescador des de molt jove i restaurador admirat, no només ha desenvolupat les dues professions, sinó que també ha contribuït a fer gran l'estimació de la pesca i la restauració a casa nostra, i ha participat, si no impulsat esdeveniments culinaris que han traspassat els límits del nostre municipi.
Hi ha persones que fan molt soroll i algunes d'elles obtenen bons resultats, però n'hi ha d'altres que actuen com formiguetes, sense que gairebé no te n'adonis, aconseguint èxits col·lectius que no pas personals. Persones amb qui t'hi trobes molt bé, per la seva senzillesa, amabilitat i empatia, però també amb una gran força i dinamisme. Persones amb qui aniries on fos, perquè saps que podràs confiar en elles i que et portaran a bon port.
Les paraules de felicitació que es varen deixar anar ahir a la seu del club que presideix no eren gratuïtes, sinó totalment sinceres i merescudes. Va ser una estona molt agradable, que vàrem acabar amb un esplèndid i sorprenent dinar. Gràcies, Joan per la teva personalitat, dedicació a la vila i a les teves aficions i professions. Estudiaré quins han de ser els mèrits exigits per ser nomenat fill predilecte de la nostra vila.
-
Avui va de cues
Avui us parlaré de cues, però no de les cues que es produeixen a les nostres carreteres, on s'emporta la palma l'AP7, sobretot en caps de setmana llargs com aquest, que celebrem la segona Pasqua, sinó de les cues que es produeixen per pujar l'Everest, la muntanya més alta del món i que es troba col·lapsada.
És curiós, per dir-ho d'alguna manera, veure aquella filera mig aturada amb centenars de persones intentant arribar al cim. No es tracta de la típica passejada de diumenge al migdia fins a tocar ratlla, al final del passeig, sinó de gent amb equipament de muntanya per assolir el cim més alt. Gent que haig d'entendre que està preparada contra les adversitats naturals.
L'allau de persones a l'Everest és un fet insòlit fins fa poc, però que ara resulta el més natural del món. Cada vegada hi ha més gent i disposada a escalar muntanyes d'una certa dificultat i es parla de posar límits. No sé si per protegir la muntanya o per evitar accidents provocats per l'excessiva presència d'escaladors.
Si us haig de ser franc, preferiria una embussada a l'Everest que no pas a l'autopista, però entenc que no ha de ser agradable. Quan fas muntanyisme t'agrada gaudir del paisatge i en tot cas saludar aquelles persones que t'hi trobes. Un fet que no acostumem a fer quan passegem pels nostres carrers. Si has de demanar permís per fer quatre passes, o aturar-te davant la primera dificultat del terreny, perquè hi ha massa gent, la cosa no acaba de funcionar.
No sé com acabarà tot plegat, però en tot cas és bo que la gent surti a la muntanya, encara que haguem de regular-ho i fer-ho més fàcil, evitant l'acumulació de gent.
Al començament parlava de la celebració de la segona Pasqua, tot i que estic convençut que la gran majoria dels afortunats, si els ho preguntes només et sabran dir que dilluns fan festa.
-
Transformació temporal d'una ciutat
Ahir em vaig desplaçar fins a Palafrugell i, encara que no vaig poder fer una visita com caldria, em va causar una bona impressió. Em vaig prometre que un altre dia hi aniré per passejar-me pels seus carrers i places, amb tranquil·litat.
Palafrugell és una ciutat d'uns vint-i-cinc mil habitants, una xifra que recordo que a Vic es considerava "en la mesura humana", però ara ja l'han doblat. A diferència de la capital d'Osona, que té una població constant durant tot l'any, Palafrugell veu augmentat el nombre de residents a la temporada d'estiu fins a arribar, per algunes setmanes, a quadruplicar la població.
Ens ho deia l'alcaldessa, on ens va parlar de les seves visites als barris, el contacte amb els seus habitants, la necessitat de proximitat i conèixer de primera mà quines són les seves necessitats i voluntats. Passar de vint-i-cinc mil a cent mil habitants, encara que només sigui per unes setmanes, no ha de ser gens fàcil de gestionar.
Llegia unes declaracions de l'alcalde de Vic queixant-se dels problemes que ha d'afrontar per l'augment de la població amb una manca de recursos, ja que les instal·lacions i serveis queden saturats. Imagineu, doncs, què pot passar en una ciutat on el nombre de residents es multiplica per quatre. Quins serveis s'han d'establir per poder atendre l'allau de residents de l'estiu?
Tot i que coneixem que això passa als centres turístics del nostre país, probablement no ens parem a imaginar què representa per a un govern municipal haver de gestionar aquesta transformació tan important del seu municipi, perquè tothom estigui ben servit.
Sempre he comentat que gestionar un municipi no és fàcil. És cert que no tothom se'n surt prou bé, però massa sovint caiem en l'error de simplificar la feina i creure'ns que tot és bufar i fer ampolles.
-
Empastifar gratuïtament
Avui no em refereixo als grafitis que estem acostumats a veure als trens de Rodalies i que ahir era notícia l'enduriment de les sancions als seus artistes, sinó al costum cada vegada més arrelat de denunciar els altres, sovint sense gaires arguments i encara menys proves, per intentar difamar i que en tot cas ja quedin esquitxats.
Hi ha molts exemples, la majoria dins de l'àmbit de la política, amb el concurs d'unes entitats que ja comentava l'altre dia, es bategen amb uns noms que ens porten a l'engany. Penso en el Sindicato Manos Limpias o els Abogados Cristianos. Els jutges, o una bona part d'ells, els hi fan prou cas.
Llegia avui les declaracions de membres de l'Associació Espanyola d'Àrbitres de Futbol que pensen denunciar al Real Madrid i el seu president per les constants crítiques i atacs al col·lectiu arbitral. Jo no entenc gaire de futbol i tampoc no el segueixo gaire, però penso que la tàctica del senyor Florentino Pérez consisteix a criticar els àrbitres i el Barça per justificar els mals moments que passa el seu equip de futbol.
Cada vegada, doncs, és més freqüent veure aquests atacs i denúncies, la majoria de les quals acaben en no res, però que d'entrada ja fan mal a la persona o entitat afectada. Perquè tots sabem que les denúncies surten als titulars dels diaris, però la rectificació acostuma a expressar-se en lletra menuda en un racó de les pàgines del final.
La generalització no pot ser excusa de res i caldria trobar la manera de sancionar aquells que tenen com a pràctica habitual l'insult i la denúncia sense arguments, i al mateix temps estirar les orelles als tribunals de justícia que són massa permissius amb aquesta pràctica. Cal ser seriós i honrat!
-
Què farem per dinar?
Hem anat a la botiga de la cantonada a buscar mig quilo de cigrons cuits, i a la cansaladeria hem comprat sis talls de llom que farem a la planxa. Per postres ens menjarem les nespres que vàrem trobar a la fruiteria del camí ral. Ja tenim el dinar de demà. I la setmana vinent?
No sé com planifiqueu els àpats a casa vostra. M'imagino que en alguna ocasió s'improvisen, però segur que us marqueu algun criteri, si més no el de temporada. I l'Administració de l'Estat, com s'organitza? Ja planifica amb antelació suficient?
Em queixo sovint que es va afrontant els problemes a mesura que sorgeixen. És cert que la capacitat de resoldre allò que sorgeix de manera inesperada és un punt a favor del polític de torn, però si s'oblida de planificar a mitjà i llarg termini, s'equivocarà, costarà més diners i quedaran temes sense resoldre.
La imatge que tenim actualment del país és que li ha faltat planificació. Certament, la manca de recursos i també de competències ha estat un obstacle a l'hora d'encarrilar els temes, però hem estat poc espavilats o una mica ganduls. Educació, Sanitat, Llengua, Transport públic... Massa vegades s'ha buscat maquillar el present, per enlluernar la gent, i ens hem oblidat de pensar que hi ha un futur que no es pot improvisar.
Fa mandra sentir que d'aquí a quinze anys podrem disposar d'una línia ferroviària orbital, que se'n parlava fa gairebé vint anys. Podríem deixar-ho estar i anar per resoldre altres problemes que ens ofeguen, però hem d'intentar fer les dues coses, sempre que tinguem clar quin és el país que volem dissenyar, i això no es pot fer sense planificar.
Ho he dit infinitat de vegades. A la família, a la vila, al país, al món sencer cal marcar objectius i els camins a seguir que d'imprevistos ja n'arribaran. Si no tenim les idees clares, no només ens haurem de barallar amb l'imprevisible, sinó que ens trobaran amb els pixats al ventre.
-
Respectem la presumpció d'innocència
Arran de les dues notícies del dia, de l'expresident del govern espanyol José Rodríguez Zapatero i el fill del fundador de l'empresa Mango, crec que és molt important que tinguem en compte el principi de la presumpció d'innocència. Avui, amb tants casos de corrupció, a la que un jutge ordena investigar una persona o fins i tot detenir-la ja li pengem l'etiqueta de culpable. Després, si s'arriba a la conclusió que és innocent, el mal ja està fet i no hi ha manera d'esborrar-ho de les xarxes i les converses de taverna.
Si hi ha indicis d'una actuació fraudulenta de qui va ser president del govern espanyol, s'ha d'estudiar i arribar al fons de la qüestió. Si és culpable, se li ha d'exigir responsabilitats i castigar. El mateix passa amb el fill del fundador de Mango, que des d'un començament, tot just coneixent el succés, ja es va sospitar d'ell. Quina responsabilitat té? No ho sabem i, per tant, hem d'esperar els resultats de la investigació.
Tot això ho dic perquè és molt fàcil culpar els altres. D'alguna manera hi ha molt d'interès de posar verd les altres persones, sobretot si tenen algun poder, sigui econòmic o polític. S'acostuma a criticar a la lleugera i després costa molt de tirar enrere. Hi ha persones que han estat anys tancades a la presó i fins i tot algunes d'elles han estat executades, i al final s'ha sabut que no eren culpables del delicte. Això és greu i ens hauria de servir d'escarment.
Aquesta prudència que demano se l'hauria d'aplicar tothom, però, en primer lloc, aquells dirigents polítics que s'animen molt quan s'acusa l'adversari i es fixen poc en el currículum dels seus. Al final et venen a dir que això era abans. Que ells no hi eren, però mai assumeixen que els seus no tots han estat nets de culpa i, el fet que les actuacions hagin prescrit, no els allibera de la culpa, si més no moral.
A veure, doncs, si confiem més en les persones i no avencem esdeveniments. Si hi ha culpabilitat se sabrà. Llavors podem fer els comentaris que creguem oportuns, sense oblidar allò de la palla a l'ull de l'altre.
-
Respectar els drets internacionals
Va arribar un punt en què confiàvem en les nacions a l'hora de respectar els drets internacionals dels diferents àmbits. Era una manera de jugar segur. Saber fins on podíem arribar sense que ningú s'atrevís a parar-nos els peus. Convenir una manera de funcionar i de respecte als altres.
Avui tot sembla haver canviat. Alguns polítics actuals s'han apoderat de tot i menystingut els drets. No només es donen de baixa d'institucions internacionals, que d'alguna manera avalaven aquesta defensa, sinó que ataquen a qui sigui sense tenir en compte acords presos i respectats durant molts anys.
Aquests dies Israel ha fet cas omís del dret marítim internacional i ha atacat la flotilla més enllà de l'espai que li correspon a la seva jurisdicció. No és la primera vegada i, per tant, no ens ha vingut de nou.
Si no tenim clar què podem fer i què no, després de les negociacions entre els estats del món, ens mourem en el joc del més fort. Aquell que té més poder, fa el que vol i els altres no poden fer res més que queixar-se, sabent que són clams al desert.
La inseguretat que dona la manca de respecte als drets acordats, fa que desconfiïs de tot i tothom. Que no siguis lliure de moure't d'acord amb tot allò que està pactat, però que ara ja no t'hi pots aferrar. És paper mullat i només podràs actuar si ets més fort.
Cal una anàlisi a fons de tot el que està succeint i intentar donar-li la volta. El món es pot degradar molt més del que ja està, i tots plegats n'hem de ser conscients, i exigir als estats del món un canvi de tendència per recuperar tot allò que teníem. Per recuperar el respecte als drets internacionals en tots els camps. Que tothom tingui clar què pot fer i què no.
Podem estar d'acord o no en l'objectiu de la flotilla, però no hem de tenir cap dubte que l'espai marítim internacional és inviolable i no hi ha cap Estat que el pugui envair.
-
Confiança
En els meus escrits la paraula confiança surt molt sovint i és que considero que és clau per al bon funcionament de la societat. La desconfiança no és bona aliada en les relacions humanes en cap àmbit. No ho és, i aquests dies ho hem pogut comprovar, en les relacions entre la policia i la ciutadania. Tampoc no ho és en el món judicial. No es pot ser just objectivament si es parteix de la desconfiança.
Els partits polítics han generat molta desconfiança i això ha estat el motiu que els partits tradicionals perdessin suport en benefici de l'extrema dreta populista, que utilitza l'engany i les falses promeses per guanyar vots.
I quan parlem de l'excés de burocràcia de l'Administració també hi ha una dosi important de desconfiança. La corrupció ha provocat no només l'enriquiment il·legal d'uns quants, sinó perdre la confiança a la ciutadania i partir de la base que la primera intenció és enganyar.
Per diferents motius i circumstàncies he vist de prop el funcionament de l'administració pública, i molt concretament la municipal, i he constatat que la gestió administrativa milloraria si es confiés en l'administrat. Després ja inventarem mecanismes per comprovar que tot s'ha fet correctament, que n'hi ha, però d'entrada no posem bastons a les rodes.
Avui llegia que els libanesos desconfien de Hezbollah i de l'Estat. Com voleu que hi confiïn després de tot el que pateixen. I malgrat tot, resulta sorprenent que una gran majoria de russos continuïn confiant en Putin o que molts nord-americans mantinguin el suport al seu president. Què més ha de passar perquè els caigui la bena dels ulls?
I en un cercle més reduït, a la família, també es fa necessària la confiança entre els diferents membres. Si aquesta es perd, tot trontolla. La família, tot i els canvis sociològics de la nostra societat, continua essent l'element bàsic. Si no la cuidem, tot se n'anirà en orris.
-
25 anys de la Banda de l'EMA
Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.
Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay.
I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.
La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.
La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!
-
I torna la línia orbital ferroviària
En parlava en aquest blog el juny del 2025, també el novembre del mateix any, i encara el març d'aquest 2026. És un tema recurrent que ja se'n parlava fa quinze anys, quan semblava que el govern de torn s'apuntava a fer-ho realitat. Després hem vist que el més calent és a l'aigüera.
Aquests dies n'hem tornat a sentir a parlar. ERC, que busca la manera de donar suport als pressupostos de la Generalitat sense enganxar-se els dits, i veient que el govern de Madrid no està per transferir les competències sobre la recaptació de l'IRPF, ha canviat d'objectiu i volen pactar amb el president Illa el compromís d'iniciar els tràmits per a la construcció de l'eix orbital ferroviari.
Jo hi crec en aquest projecte i penso que seria molt bo per al país. No tinc tan clar que aquesta vegada s'ho prenguin seriosament, sobretot pensant que bona part de la inversió hauria d'anar a càrrec dels pressupostos de l'Estat. Serà una altra excusa per anar fent bullir l'olla? Uns aconsegueixen aprovar el pressupost i els altres convèncer els seus que tenen més força de la que sembla.
Passem l'estona parlant de projectes que no s'acaben de realitzar mai, o d'alguns que duren anys i panys, amb llargues aturades, no sempre ben explicades. Però nosaltres anem fent anys i moltes de les coses que ens havíem imaginat no les veurem pas. Si ara el compromís fos seriós i sincera la voluntat de tirar endavant l'eix ferroviari orbital, passaran ben bé una quinzena d'anys i pels que tenim una edat, són massa.
Avui seré confiat i em creuré que no ens estan enganyant. Que tots ho veuen bé i amb ganes de treballar-hi i que, si més no, els nostres fills en puguin gaudir. Un consell per als nostres polítics, els que governen i els de l'oposició: no permeteu que la ciutadania us perdi la confiança. És un bé molt preuat!
-
És mala fe!
El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme.
És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.
Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.
Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.
L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!
-
Hem perdut bous i esquelles!
Més d'una vegada m'haureu llegit parlant de l'excel·lència. Segurament hi tinc una mica de mania, però dono molta importància a la voluntat i l'esforç que algunes persones posen per excel·lir. Per sortir de la vulgaritat o simplement de l'acontentament fàcil d'anar fent bullir l'olla sense ganes de destacar en res. Fer com els altres i subsistir.
Penso que durant uns anys a Catalunya hi havia un cert interès a voler fer bé les coses. En ser millor que els altres. En destacar per sobre de la resta, no tant per figurar com per millorar una situació estancada durant quaranta anys de dictadura opressora. Ens havien negat la cultura, la llengua, els nostres drets com a poble sobirà i singular.
Darrerament, hem deixat anar les rendes i ens acontentem a ser com els altres, o encara pitjors. Les competències assolides amb molt d'esforç i discussions, les tenim abandonades i ja no destaquen. Ja no brillen ni són motiu d'enveja de ningú. Teníem models d'ensenyament que eren un exemple a seguir. Un sistema sanitari envejable. Una policia empàtica i moderna. Què queda de tot plegat?
Aquests dies som notícia per les vagues dels mestres i professors, reivindicant unes millores que no arriben. Els metges no queden curts i també s'han manifestat perquè no es consideren ben atesos, posant en perill la bondat del sistema, l'atenció a les persones. I finalment tenim els Mossos d'Esquadra que s'infiltren en una assemblea de professors, com si es tractés de presumptes terroristes que poguessin posar en perill la pau al país.
Tot plegat és molt trist i només té una explicació: la mediocritat dels nostres polítics que no excel·leixen ni deixen que els altres ho puguin fer. Una ànsia de poder per governar per portar-nos al pedregar. Cal que hi reflexionem i canviem les maneres. Necessitem líders capaços de recuperar el temps perdut, i l'empenta necessària per poder ser capdavanters.
-
Esperant el xàfec!
Tot esperant el xàfec que ens han anunciat per aquesta tarda al Maresme, estem observant les manifestacions del dia a càrrec de mestres i professors descontents amb la resposta del govern de la Generalitat. És una llàstima que la manca de diàleg i de predisposició del nostre govern a escoltar les reivindicacions dels representants majoritaris dels professors faci que les nostres carreteres, carrers i places esdevinguin un caos.
Dijous m'haig de desplaçar a una zona amenaçada amb talls a les carreteres. Què faig? M'exposo a quedar aturat durant hores, o busco carreteres secundàries on no es preveuen moviments? És una afectació personal que em serveix per parlar d'aquells comentaris que llegeixes a les xarxes socials, o escoltes pel carrer arran de les manifestacions, ara dels mestres i professors.
El dret a manifestar-se és inqüestionable. Les manifestacions són mesures de pressió per obligar el govern de torn a dialogar per intentar resoldre els conflictes. Imaginar-te que una manifestació no té conseqüències per als vianants o conductors de vehicles és una absurditat. Molestar-te pels seus efectes és comprensiu, però pretendre que es manifestin en un parc o un racó que no molestin a ningú, no té cap sentit.
Quina ha de ser la nostra actitud? Ser comprensius amb el conflicte, procurant no sortir-ne malparat, canviant potser d'hàbits aquell dia, i creure en la bona voluntat de totes les parts. Les reivindicacions dels col·lectius mobilitzats tenen una base i uns arguments que cal analitzar. Ningú no surt al carrer, perdent una part del salari per passar l'estona i molestar els altres. Hem de creure que les persones mobilitzades tenen la seva raó per queixar-se i això sol hauria de ser motiu suficient perquè el govern de torn s'assegués a parlar.
El calendari de vagues programades fins a final de curs és prou intens i des d'aquí demanaria al govern que convoqui una reunió amb els sindicats majoritaris del sector per intentar arribar a un acord i fer més fàcil la vida de tots plegats. Ja trona!, arriba el temporal!
-
Eufòria per un grup d'amics!
Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.
A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.
Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.
En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.
L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.
Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.
-
Es tracta de bocamolls, provocadors, ignorants?
Aquests dies les xarxes socials van plenes de comentaris sobre la visita de la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid a Mèxic. Com ja he dit moltes vegades, sense deixar de llegir el què s'hi diu, en faig poc cas, sobretot perquè desconec la veracitat de moltes de les coses que es comenten. Davant del dubte, faig cas omís i, en tot cas, espero a llegir-ho a mitjans periodístics que encara em generen confiança.
De totes maneres, sí que voldria insistir en el fet que els nostres polítics es perden en declaracions, no sempre prou encertades, i es dediquen massa poc a solucionar els veritables problemes amb què ens hem d'enfrontar la ciutadania. Hi ha molta feina pendent i caldria no distreure's i anar per allò que importa i ens afecta.
Aquests dies també ha estat notícia la infecció, per un virus, dels passatgers d'un creuer que aquesta matinada arribava a Tenerife, i que ha provocat picabaralles entre el govern de l'Estat i el president de les Canàries. Ningú vol exposar la seva gent davant la possibilitat de propagació del virus, encara que hem de suposar que s'estan fent bé les coses i no hi haurà d'haver cap mena de perill.
Però m'he fixat en una altra notícia que segurament se'n parlarà, i que caldria tenir-la en compte per encarar els seus efectes. Em refereixo al fenomen natural anomenat super-Niño, i que s'estaria formant a la part occidental del Pacífic, amb repercussions arreu del món. A casa nostra arribaria en 13 o 16 mesos, no sé si amb prou temps per preparar-nos per no patir més del compte.
Els fenòmens naturals cada vegada són més extrems, provocant sequeres serioses i episodis de fortes pluges que arriben a ser torrencials, devastant tot allò que es troben pel camí. A casa nostra ho hem patit i sabem que estem a exposats a desastres naturals que caldria preveure i intentar mitigar. Els nostres governants ho haurien de tenir molt present i prendre les mesures necessàries per evitar grans mals. En això sí que cal dedicar temps i recursos. En les declaracions gratuïtes no hi haurien de dedicar ni cinc minuts.
Previous
Següent
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
14 comentaris -
-
-
-
-
-
