arenyautes
Previous
Següent
-
Treballadors amb permís, però sense habitatge!
M'ha interessat llegir l'article de la Mònica Bernabé, al diari ARA, i el primer que he pensat ha estat que d'una altra manera anirien les coses si la gent intentés assabentar-se del que passa arreu, abans de començar a criticar i opinar a la lleugera. Estem molt farts de sentir segons quins comentaris, normalment crítiques i insults, sense que els seus autors tinguin arguments per defensar-se.
Us recomano que ho llegiu perquè hi ha tota una informació que per alguns és coneguda, però per a la gran majoria, no. I són persones d'aquest grup les que acostumen a obrir la boca i pontificar. A elles de manera especial els demanaria que s'aturessin un moment i procuressin saber què passa realment. Potser llavors callarien una estona.
De l'article, que ens parla del treball a la indústria càrnia de la comarca d'Osona, voldria destacar alguns detalls. En primer lloc, la majoria de treballadors, sis de cada deu, són immigrants. Tenen permís de residència i treball i fan una feina que cada vegada agrada menys als autòctons. Una feina que permet que aquesta indústria i, per tant, el conjunt de la comarca progressi econòmicament.
En un altre moment destaca el paral·lelisme invers entre el creixement de la contractació de mà d'obra estrangera i la reducció de la construcció d'habitatge. Un fet que provoca un dèficit de pisos i un problema afegit als treballadors contractats. La Mònica es pregunta de qui és la responsabilitat. Són les empreses contractants que haurien de procurar disposar de prou habitatges, o bé és l'Administració? Em venen al cap casos com Eivissa, on els mestres desplaçats tenen veritables problemes per trobar pis.
En el reportatge, la Mònica ens parla d'uns joves senegalesos que tenen permís de treball, però no han trobat un pis on viure. Ho fan en una tenda de campanya, als afores de Vic, amb unes temperatures extremes.
I més coses. Llegiu-vos el reportatge. Veureu que tothom es treu les puces de sobre, alcaldes, empreses, sindicats..., però els que reben són els treballadors immigrants, que a sobre els hi carreguem totes les culpes. Tots els nostres mals són per culpa d'ells! Potser que ens ho fem mirar, oi?
-
Com ens condiciona el temps!
Aquests darrers dies notava que la primavera era a prop, amb molta més llum i més hores de sol. Tot plegat generava un estat més optimista i alegre. L'hivern i la foscor sembla que ens condiciona i ens fa estar més apagats. Ja donàvem per un fet que l'hivern estava superat! Avui, però, de cop i volta el temps ha canviat. Ja ens ho havien avançat. Ens hem llevat plovent i ho ha continuat fent durant tot el dia, sense poder observar el sol i tot molt més fosc.
Ho he notat anímicament. M'he adonat que certament el temps, si és plujós o assolellat, ens condiciona totalment. I és aquí quan puc entendre els europeus del nord, amb menys hores de sol que no pas nosaltres, amb molta més pluja i nuvolades. És per aquest motiu que anhelen venir al nostre país a prendre el sol, a tombar-se a les platges. I què hem fet nosaltres? Ben poca cosa, i després ens lamentem del nivell de turisme que predomina a casa nostra. No excel·leix. Només oferim sorra i sol.
Les coses no surten soles. S'han de treballar. No et pots limitar a oferir allò que tens i no lluitar per millorar-ho, per afegir nous serveis, per engrescar més gent a venir. És cert que els nòrdics busquen sol i platja, i potser no els interessa gaire el patrimoni cultural i històric del nostre país, però també és cert que si els ho ofereixes, els obres els ulls, descobreixen coses que no sabien i probablement engresques a més gent a venir.
Amb tot el que està passant al món i amb les seves repercussions, necessitem que el sol brilli i ens animi una miqueta. L'euríbor s'apuja, el preu de la benzina també i d'aquí a pocs dies també ho faran els aliments, el transport. Tot plegat aspectes negatius. Cal contrarestar-ho amb dies assolellats que ens permetin sortir al carrer i gaudir de la natura. Agafem-nos amb allò que puguem. Fem-nos-hi una mica!
-
La destrucció del patrimoni no és el pitjor
Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar!
És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.
Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?
El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats.
M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.
-
Com ens podem protegir?
Cada vegada són més les notícies falses que corren per les xarxes socials i, per tant, més la necessitat de contrastar tot allò que veiem escrit per no resultar enganyats i el que és pitjor, ajudar a escampar les mentides retuitant allò que no hem tingut l'encert d'investigar.
Aquesta pluja de notícies falses, encara que tinguem molt clar que no les podem validar sense tenir-ne la seguretat total, no deixa de molestar i fer-nos estar anguniosos. És un constant llegir afirmacions que criden l'atenció i que no són certes. Com ens podem protegir d'aquest bombardeig?
Estic molt cansat de rebre correus electrònics que van directes a la bústia de la brossa, però que tens la feina d'haver d'eliminar-los si no vols saturar la bústia. El mateix ens passa amb trucades no desitjades que només busquen enredar el personal, fent veure que ens estan oferint una ganga.
Si sumem totes les entrades que ens arriben pels diferents canals que tenim oberts, ens adonem que és un no parar mai. És per això que convé estar molt atents i eliminar tot allò que és nociu i fals.
Avui, per exemple, amb un interval molt breu de temps he llegit l'assassinat del primer ministre israelià i també de l'aiatol·là Abdollah Javadi Amoli, que fa pocs dies animava a venjar la mort de tants iranians. És evident que no n'he fet cas, però encara que no ho vulguis, et posa en estat d'alerta i ajuda a emprenyar-te encara més. Procuro bloquejar les fonts d'aquestes falsedats, però com a molt aconsegueixes aturar-ho uns dies, encara que contínuament en surten de noves.
És, doncs, molt difícil protegir-nos dels enganys que apareixen a les xarxes socials. Seria desitjable que existissin uns filtres que impossibilitessin la seva difusió. Com que això és una quimera, el millor que podem fer és mirar cap a un altre costat, i no creure'ns res que no vingui avalat per una font d'informació de confiança i contrastant-ho a diferents llocs.
-
On són les oficines bancàries?
Avui m'he aturat a la notícia del diari ARA on diu que Catalunya ha perdut 6.000 oficines bancàries des de l'any 2008. Les persones de la meva edat tindran molt present el canvi sofert durant els darrers anys. Vàrem viure una època que ens preocupava l'excés d'oficines bancàries als carrers i places cèntriques de la nostra ciutat, perquè les tardes i els caps de setmana tot eren persianes abaixades. Fins i tot ens vàrem inventar uns reglaments municipals que limitaven les seves obertures. Uns reglaments que varen ser declarats il·legals.
La desaparició de les caixes d'estalvi catalanes, absorbides per uns pocs bancs, la gran concentració bancària, i l'augment dels moviments en línia han estat elements claus pel tancament d'oficines i estalvi de llocs de treball. La pregunta que ens fem és si això va en detriment de la qualitat del servei que la banca ofereix als seus clients.
Perquè, tal com ja he dit més d'una vegada, encara que la banca sigui privada, ofereix un servei que podem considerar públic. El fet que les nostres nòmines, les pensions, les transaccions econòmiques s'hagin de fer a través d'un banc, t'obliguen a tenir un compte obert. No esdevens un client voluntari, sinó obligat, i per això caldria qüestionar moltes coses, entre elles les comissions.
Puc entendre la reducció d'oficines. Segur que si ho analitzem ens adonarem que cada vegada en podem prescindir més. La majoria de tràmits els fem per Internet, sense necessitat d'anar a l'oficina, i alguns de nosaltres amb prou feines utilitzem diners en metàl·lic, per la qual cosa ni els caixers automàtics necessitem.
Tot això pot estar molt bé, però ens hem d'assegurar que tothom està ben atès i no hi ha perdut amb els canvis. La banca mòbil que ha posat en marxa la Generalitat, per aquelles poblacions que no disposen d'oficina bancària és un pas important en la línia de donar un bon servei, però no ens podem adormir i si hi veiem especulació i menysteniment a la clientela, ho hem de denunciar.
-
Ara l'eix transversal ferroviari
De tant en tant el govern de torn treu la notícia d'un projecte a llarg termini que engresca els més innocents i acaba en un calaix. Aquesta dinàmica és molt freqüent al nostre país i avui, no sé quants anys després, el govern socialista ha parlat de recuperar el projecte de tren transversal per comunicar Girona amb Lleida, sense passar per l'àrea metropolitana. Un projecte ferroviari a imatge de l'eix transversal per carretera.
És evident que un país com el nostre que no disposa de rius navegables i que la xarxa ferroviària de mercaderies és pràcticament inexistent, tot passa per les nostres autopistes i carreteres, amb les conseqüències que comporta de saturació i bloqueig del trànsit. Pensar que un dia Catalunya tindrà una xarxa ferroviària com es mereix, és gairebé una quimera.
No vull tirar aigua al vi, però cal que no ens il·lusionem més del compte. Probablement, la notícia sigui una manera de desconnectar per unes hores dels problemes de Rodalies i somiar desperts. Tant de bo que el projecte recuperat, amb l'actualització necessària, acabi sent una realitat. Els que tenim una edat, però, ens ho mirem amb una certa desconfiança, i no tenim gens clar que ho arribem a veure mai.
El meu pessimisme ve justificat per tot el que sabem i hem vist d'altres projectes necessaris, promesos i que es troben encallats. Qui no ha sentit parlar del corredor del Mediterrani, sense que el sorprengui com està d'empantanegat. Les obres de tren i metro a Catalunya són el no acabar mai. Recordeu quan varen començar a construir la línia 9 de metro? Quan està prevista la seva finalització? Quin cost final tindrà?
El projecte d'eix transversal té l'encant de trencar amb la radialitat imposada per les capitals, en el nostre cas Barcelona, i aconseguir prescindir-ne quan no és necessària. Hi ha moltes idees semblants. La més propera seria la connexió entre Mataró i Vilanova i la Geltrú, passant per Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell i Vilafranca del Penedès, l'anomenada línia orbital ferroviària. De tant en tant se'n parla, però...
A veure si aprenem a planificar les grans infraestructures, amb seny, i ens hi posem també seriosament a dur-les a terme. Ja n'hi ha prou d'anar gastant en estudis i informes per acabar arxivats i oblidats en un calaix.
-
La fama no t'ho permet tot!
No tinc el gust de conèixer el senyor Timothée Chalamet, actor de cinema que està a punt de rebre l'Òscar a millor actor protagonista. Reconec que en qüestió de cinema estic molt al marge i això tampoc no és bo. Després de les seves declaracions sobre el ballet i l'òpera haig de dir que no tinc gens d'interès de conèixer-lo. Potser va ser un mal moment, però en tot cas quan dius segons què quedes en evidència i a mi, persones amb aquesta manera de pensar tan irreflexiva no m'interessen.
L'esmentat actor va afirmar que no volia actuar en el món de l'òpera o el ballet, dues arts moribundes, segons ell, amb l'afegitó: "Ei!, mantingueu-ho viu, encara que a ningú li importi, ja". No cal dir que la reacció de les persones d'aquests sectors han reaccionat criticant l'actor i manifestant el seu desacord.
Haig de dir que no soc gaire aficionat a l'òpera i al ballet, però mai se m'acudiria criticar-les i afirmar que ja no tenen vida. Valoro molt totes les persones que treballen i creen dins del món de l'òpera i el ballet, amb aportacions fantàstiques, i penso que s'ha de ser molt vulgar o no rodar fi, per fer aquestes afirmacions, sobretot una persona que es deu al públic i el necessita per al seu èxit personal i professional.
M'imagino que si és un candidat a un Òscar serà perquè ha fet prou mèrits per merèixer-ho, i no em disgustarà gens que l'obtingui. Cadascú lluita per allò en què creu, però seria desitjable que no es caigués en l'error de pensar que només allò nostre té sentit i vida, i que la resta s'aguanta pels pèls.
Unes declaracions desafortunades que suposo voldrà rectificar, tret que sigui prou superb i pretensiós per anar pel món amb aquest discurs i menyspreu pels altres.
-
Pobresa del llenguatge
L'altre dia vaig llegir una notícia on es deia que el president dels EUA, Donald Trump, utilitzava un vocabulari molt reduït, semblant al d'un noi de 8 anys. No sé què hi ha de cert, però sí que tots ens hem adonat del seu nivell i la seva manera d'exercir el poder, de les expressions i amenaces, i estem una mica espantats.
Arran d'aquesta notícia vaig pensar que cada vegada m'adono més de la simplicitat de les estructures sintàctiques de les converses de la gent, amb un vocabulari reduït i una pèrdua dels matisos que fins i tot provoca problemes a l'hora d'expressar-nos i d'entendre'ns. A vegades, fins i tot, notes l'estranyesa dels teus interlocutors quan utilitzes mots poc habituals, però que coneixes de petit i utilitzes de la manera més habitual.
I això és perillós perquè s'encomana. T'adones que tu, que sempre t'ha agradat conservar frases fetes i mots poc freqüents, també vas claudicant i eliminant-los del teu vocabulari habitual. Penso que hauríem de fer un esforç per no perdre paraules ni reduir el nostre vocabulari. La riquesa del llenguatge forma part de la nostra cultura i civilització, i si ho perdem, també és en detriment de la cultura.
No es tracta d'estar parlant amb expressions rebuscades i extretes de racons de diccionaris i enciclopèdies. Tampoc cal exagerar, però sí que hi ha unes expressions que eren normals i corrents amb uns mots menys genèrics dels que ara s'acostumen a utilitzar i que no els podem deixar perdre. També a l'hora de parlar dels noms dels ocells, les plantes, els nostres arbres. És bo que ho sapiguem distingir i que en fem ús, perquè els nostres joves no puguin dir que no n'han sentit a parlar mai.
Ja sé que tot això pot semblar superflu i poc important. Que el més important és comunicar-nos i fer-nos entendre, però, com en totes les coses, cal buscar l'excel·lència, i recuperar mots i expressions del nostre llenguatge és una bona manera d'excel·lir.
-
-
La lenta tramitació de la Dependència
Una de les notícies que aquests dies se'n feien ressò els mitjans de comunicació, i que malauradament no ens ha sorprès, és el nombre de persones que han mort a Catalunya esperant el resultat de la valoració del grau de dependència. Ens hem acostumat a rebre aquests impactes sense que se'ns regiri l'estómac. Què està passant?
He repetit mil vegades que l'Administració, sigui local, autonòmica o estatal, és lenta i feixuga a l'hora de tramitar qualsevol tema, i n'hi ha de molt sensibles. Estarem tots d'acord que s'ha d'analitzar tot molt bé per fer-ho bé, i també per evitar fraus o enganys. Això no treu, però, que tinguem l'obligació d'enllestir els tràmits sabent que al darrere hi ha unes persones que tenen dificultats i no poden esperar gaire temps.
Quan s'aproven lleis han de venir acompanyades de recursos i també de la infraestructura que permetrà la seva execució. De què en traiem de dictaminar lleis si llavors no les sabem complir o endarrerim la seva resolució mesos i més mesos?
Considero que ens falta sensibilitat. Des dels despatxos no s'observa les persones afectades i tot es redueix a tràmits, burocràcia i papers. Hi ha una responsabilitat dels nostres governants per no tenir les institucions preparades per assumir la tasca necessària i implícita de les lleis aprovades. També podem estirar les orelles a persones encarregades d'alleugerir la feina. Les persones no són un número, una fitxa a emplenar!
I els ciutadans hi hem de col·laborar, encara que només sigui pressionant perquè els tràmits siguin simples, efectius i ràpids. No ens podem acontentar amb aquesta dinàmica encarcarada, que impedeix, en el cas de la dependència, que persones amb tot el dret de rebre els ajuts, en quedin al marge per la lentitud de la seva tramitació. Cal que els màxims responsables s'impliquin en la resolució d'aquesta xacra, i no busquin excuses de mal pagador. Al darrere hi ha persones a qui cal ajudar abans no arribi el final dels seus dies.
-
Reconeixement a en Joan Majó
Avui hem conegut qui s'ha escollit com arenyenc de l'any 2025. Es tracta d'en Joan Majó, cuiner i pescador, amb qui dona gust passar-hi estones, perquè per sobre de tot és una bona persona, sempre disposada a fer el bé, a ajudar qui ho necessiti i fer-te sentir confortable al seu costat. Això, que a vegades no valorem prou, és molt important per a la convivència, i és l'enveja d'aquells que no tenen la sort de compartir veïnatge amb persones com en Joan.
Quant als personatges de l'any, sigui allà on sigui, sempre he tingut una mica de recels. Entenc la intenció dels promotors i és bo que hi hagi persones i entitats que es dediquin a valorar fets positius que en sortim tots beneficiats, però també és cert que el món avança no tant per fets puntuals com per dinàmiques permanents. Particularment, valoro molt positivament la trajectòria de les persones per sobre d'actuacions d'un moment determinat.
Sé que el jurat encarregat de buscar els candidats a l'esmentat títol busquen fets ocorreguts durant l'any i els seus protagonistes o impulsors, i no els hi llevo el mèrit, però a mi m'agradaria més poder escollir entre les persones que tenen una manera de fer que et fan fàcil la vida. Persones amb qui et sents còmode compartint temps i espai. Aquells que saps que en tot moment hi podràs confiar perquè no t'enganyaran mai. Persones que si els hi mires el seu historial veus que està farcit de fets positius i dignes de reconeixement.
Estic convençut que al marge del que ha pogut protagonitzar en Joan Majó l'any 2025, és una persona d'un tarannà i una trajectòria que el fa mereixedor d'aquest premi. Estic, doncs, molt content de la seva elecció, sense menystenir el treball i les actuacions dutes a terme pels altres candidats. Tots ells eren a la llista per mèrits propis. Quan es convoca un premi hi ha guanyadors i perdedors. En aquest cas, però, totes les persones seleccionades són guanyadores pel reconeixement que han obtingut, tant per part dels organitzadors del premi com de tots els arenyencs que els hem votat.
-
Mantenir neta la vila
Celebro que el govern municipal hagi decidit canviar el sistema de recollida de l'oli a la via pública. El sistema actual no ajuda a mantenir neta la nostra vila. Ja bé prou que hi ha persones que no tenen cura suficient de no embrutar-la innecessàriament, sigui llençant papers, cigarretes o altres andròmines, o bé no recollint els excrements dels gossos, o permetent que aquests es pixin a les façanes de les cases, mai a la pròpia, i al mobiliari urbà... A tot això només cal afegir que el sistema de recollida de líquids greixosos faci regalims per aquí i allà.
Perquè els olis no es poden llençar per l'aigüera. Potser no s'ha explicat prou, però és de sentit comú. Hem d'estar alerta en com reciclem tot allò que sovint llencem alegrament sense tenir en compte les conseqüències. Si volem gaudir d'un món agradable i sostenible, hi hem de col·laborar tots, i la millor manera és no embrutant-lo.
Permeteu-me un to que pot semblar arrogant. Quan em passejo pels carrers de la meva vila i observo regalims de tota mena, la majoria provocats pels gossos que es treuen a pixar al carrer (per què no ho fan a casa?). O bé les cigarretes, els papers, els mocadors i més coses que s'acostumen a llençar a terra, penso que si tothom fes com jo, no caldria ni tan sols sortir a escombrar els carrers. És això tan difícil?
Segurament, no tothom ha rebut la mateixa educació. Hi haurà persones que a casa seva no els han ensenyat a comportar-se cívicament. Potser fins i tot a dins del seu pis no s'esforcen a mantenir-ho net. Tot i això, crec que sense necessitat que t'ho hagin ensenyat, és prou evident que el comportament incívic no és bo per a ningú.
Caldria fer molta pedagogia i, la veritat, no sabria per on començar. No et pots estar enfrontant amb tothom que no es comporta cívicament, ni tampoc pots tenir un policia a cada cantonada vigilant que fa la gent. Algú proposa alguna cosa? Potser les escoles hi poden ajudar, però la família és bàsica per encarrilar-ho.
-
La Renfe es passa al bus
Mireu si funciona malament el servei de trens a Espanya, amb especial referència a Catalunya, que RENFE ha decidit crear una empresa d'autobusos pròpia per oferir el servei alternatiu a les aturades de trens per diferents incidències. La previsió que millori, doncs, aquest servei ferroviari és esperpèntica, o si no, no caldria fer l'operació.
És cert que, en ser moltes les circumstàncies que cal contractar empreses d'autobusos per donar el servei alternatiu, i que no sempre és fàcil trobar la disponibilitat, però sobretot el cost que això representa, la millor solució és tenir la pròpia empresa d'autobusos i no haver de dependre de ningú més.
Perquè una cosa és la planificació d'obres que et permet preveure les necessitats d'autobusos que tindràs durant un període de temps determinat. El que no és previsible són les incidències puntuals que obliguen a tallar trams de via, ara sí ara també. Quan això es repeteix tan sovint, com està passant darrerament, gairebé que pots planificar les necessitats. Pràcticament, no hi ha dia que no calgui contractar algun o altre autobús.
Aprofito per comentar les declaracions del ministre de transports, l'altre dia a Madrid. Ja no dissimulen i accepten que la cosa de Rodalies està fotuda. I en el cas de la línia que travessa el Maresme, ja tornen a parlar d'alternatives al traçat actual, per les envestides del mar, que cada dia són més freqüents. Ara, però, ja no pensen a traslladar-ho a l'interior, sinó que se li acut elevar trams de via, on passa massa arran de mar.
Seria desitjable que la gent del territori hi tingués alguna cosa a dir. No em puc imaginar una costa del Maresme amb trams com el de Caldes d'Estrac amb la carretera nacional. Una via de tren a l'alçada d'un primer o segon pis. Una bona vista panoràmica del nostre Mediterrani.
A veure què en surt de tot plegat!
-
Anar contracorrent és perillós
Per una vegada que sembla que hi ha un jutge, en aquest cas una jutgessa, que està per la feina i no es deixa portar pel corrent conservador, per dir-ho fi, només fa que sortir entrebancs. M'estic referint a la jutgessa de Catarroja, la senyora Núria Ruiz Tobarra, que està investigant què va passar a València amb la DANA i la falta de resposta per part de les autoritats d'aquella comunitat.
De moment el senyor Mazón, que no va poder resistir la pressió i mantenir-se en el càrrec, continua aforat i cobrant diners públics, malgrat tot el que va passar i la suspicàcia que no va actuar correctament, però que ho ha amagat amb tot el desvergonyiment i el suport del seu partit que només té paraules per acusar els altres.
He llegit, i suposo que és cert, que la jutgessa en qüestió ha rebut tota mena d'amenaces i pressions perquè deixi córrer el cas. Fins i tot denúncies per fer-la culpable de no sé què i que hagi d'abandonar la feina i el càrrec que ostenta. Sembla, doncs, que sortir de la dinàmica que domina en el Poder Judicial, comporta massa problemes. Tot està massa lligat per a permetre que algun jutge o jutgessa se li acudeixi acusar gent de la seva ideologia.
Tot això són suposicions i conclusions a què arribes llegint les notícies de cada dia. Resulta que hi ha càrrecs del partit en el govern que varen mentir. D'altres han perdut la memòria i no recorden res del que va passar ni varen fer. I els que la llei els empara per no dir la veritat, se n'aprofiten. L'única esperança que tenim és la dita que abans s'atrapa un mentider que no pas un coix. Malgrat tot, anem tard i ja fa massa temps que va passar tot, i hi ha gent amb responsabilitats que no assumeixen el pes de la mort de tantes persones.
És evident que si tot just ara s'està jutjant l'expresident Jordi Pujol i la seva família, trigarem temps a saber tota la veritat sobre l'amagatall i l'actuació del president de la Generalitat valenciana aquell fatídic dia.
-
Passen més coses
Aquest cap de setmana la notícia destacada és, evidentment, l'atac dels EUA i Israel a l'Iran. Molts pensarem que ningú en queda al marge. Tothom ho sap i ho comenta, però ens sorprendria observar que hi ha més persones de les que ens pensem que ni tan sols se n'han assabentat. Ens sembla que allò que surt a la premsa o a la televisió arriba a tothom, però no és cert.
Hi ha molta gent que té prou maldecaps per a estar al dia del que passa arreu del món. Que no té temps per preocupar-se si aquí o allí hi ha una guerra declarada i això ens hauria de fer pensar. No es tracta de persones desinteressades de la vida dels altres. Són persones que tenen problemes per viure el dia a dia. D'arribar a finals de mes, d'alimentar-se i aixoplugar-se dignament.
Si passa això tenim una responsabilitat que caldria assumir, cadascú segons les seves possibilitats i el lloc que ocupa en aquesta societat. Si no som capaços que tothom tingui el mínim per viure dignament és que alguna cosa hem fet malament, i això s'arrossega i no es resol sol, sinó amb la intervenció dels nostres representants polítics i la col·laboració de tothom.
M'agradaria saber què està passant avui mateix a Badalona. Aquelles persones que varen ser foragitades de l'equipament que els servia de refugi, encara es troben sota l'autovia? Han aconseguit un lloc per descansar? No se'n parla, i ens sembla que allò que no sabem no està passant.
Hem deixat de parlar de Gaza. Els palestins que hi resideixen han resolt els seus problemes? Han aconseguit estabilitzar la seva vida, disposar d'habitatge i aliments? Tampoc se'n parla. I nosaltres, que estem atents a tot el que passa al món, perquè tenim la sort de tenir les nostres necessitats bàsiques cobertes, tampoc coneixem tot el que passa arreu, només allò de què ens informen. I vivim tranquils.
El Pakistan i l'Afganistan estan en guerra, però ara la notícia és el que passa a l'Iran. Una guerra declarada pel president dels EUA, per insistència del genocida israelià, sense l'autorització del Congrés. Els representants del poble nord-americà. Un president no pot fer tot allò que vol. No ho ha de poder fer!
-
Avui li ha tocat a l'Iran
Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?
Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.
Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?
Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.
-
Atenció amb les ordenances!
No és la primera vegada que ho comento en aquest blog, però ho considero prou important per afegir unes consideracions. En tota societat existeixen reglaments i ordenances que regulen les nostres actuacions i les interaccions. Serveixen per posar una mica d'ordre amb la finalitat bàsica de defensar els nostres drets i recordar-nos quins són els nostres deures. A Arenys de Mar, per exemple, tenim ordenances de policia i bon govern, de repartiment de publicitat, de tinença d'animals domèstics, de civisme...
Les ordenances expliciten l'objectiu, l'àmbit territorial, les nostres obligacions i manera d'actuar i també les sancions a aplicar en cas d'incompliment. El fet de no tenir-ne coneixement ni haver llegit la lletra no ens eximeix de l'obligatorietat de respectar-les.
Atesa la necessitat de comunicar la seva existència perquè la ciutadania sàpiga a què atendre's, és important no abusar d'elles, ser molt clars en la seva descripció i fer molta pedagogia. S'ha de tenir molta paciència i no pretendre convertir els nostres municipis o país, en un estat policial, amb el garrot a la mà. Dit això, però, no podem deixar-les en un calaix i oblidar-nos de la seva existència, ni deixar de vetllar pel seu compliment.
D'aquest darrer detall voldria aturar-m'hi un moment. No té cap sentit disposar d'unes ordenances si som incapaços de fer-les complir. Si no s'aplica les sancions previstes en cas d'incompliment manifest. I això, acostuma a passar. Massa sovint ens adonem d'incompliments que no són perseguits, no pas amb l'ànim de reprimir o recaptar diners, sinó simplement per aconseguir una bona convivència, que en el fons és el que es pretén en el moment de redactar-les.
Hi ha algunes ordenances que són difícils de controlar-ne el compliment, i si això es detecta a temps, potser val la pena de repensar-nos-ho i analitzar si realment cal tirar endavant amb la seva aprovació sense disposar de les eines ni conèixer la manera que tindrem per vetllar l'eficàcia d'aquestes. Atenció, doncs, a l'hora de redactar les ordenances, no sigui que ja neixin obsoletes.
-
Aprovat el nou text del ROM
El Ple municipal d'aquesta tarda ha aprovat inicialment el nou text del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Un document que substituirà l'actual que data de l'any 1999, és a dir, del segle passat. El ROM, per aquelles persones que no estan bregades en assumptes municipals, és el document que regula l'organització i el funcionament intern de cada ajuntament, però també les fórmules de participació ciutadana.
Una vegada aprovat el document, s'obre un període per poder-hi presentar al·legacions i suggeriments. Una altra manera de participar activament en el funcionament de les nostres institucions. Aquesta és la manera que m'agrada de fer les coses. Ser crític, suggerint alternatives. Crítica constructiva amb arguments i no només derrotisme i fins i tot insults.
Durant un any i mig, representants dels grups municipals que conformen el Consistori arenyenc, hem estat treballant un nou document que s'adeqüés a la realitat actual i millorés diferents aspectes, entre ells la participació dels vilatans, per fer-ho més àgil i dinàmic.
Haig de dir que ha estat un plaer treballar amb tots els membres de la Comissió, pel seu interès, treball i dedicació, i les ganes de consensuar un text. La pràctica del consens hauria de ser la primera regla o lliçó a aprendre per a totes aquelles persones que volen dedicar-se a la cosa pública. Tots tenim les nostres idees i és bo contrastar-les i intentar arribar a acords. Avui hi som i demà no. Projectes o documents, com és el cas, que han de tenir una llarga durada, és bo que tothom hi digui la seva, i no pas imposar la llei del més fort.
El treball en equip sempre és gratificant. Em costa molt d'entendre aquells personatges de la vida pública que imposen la seva llei sense tenir en compte els altres. Però això seria tema per a un altre debat.
-
És allò de la palla a l'ull de l'altre...
Puc entendre que hi hagi coses que no s'expliquin, si més no durant un temps prudencial. El que no s'entén i no hauríem d'acceptar és que se'ns amaguin coses de persones que tenen una responsabilitat i que amb el silenci quedin lliures de qualsevol culpa. Això al nostre país és el més normal del món i quan s'obren excepcionalment els calaixos, sigui motiu de notícia a les primers pàgines dels diaris.
Ahir el Consell de Ministres va aprovar desclassificar documents amb informació sobre l'intent de cop d'estat del 1981. Quins documents? Quants continuaran amagats? Qui se'n beneficia de tot plegat?
Un sistema realment democràtic ha de ser totalment transparent. Insisteixo que alguna cosa es pot silenciar durant un temps. Segur que trobaríem motius per aparcar-ho temporalment, però no és lògic que uns fets tan importants com els del 23 de febrer de 1981 hagin estat silenciats durant quaranta-cinc anys. Perquè al darrere d'aquell succés hi havia unes persones que varen obrar malament i no els va passar res, ni judicialment ni moral. Diuen que qui la fa la paga. Això, però, no serveix per a tothom. Hi ha persones que la fan i no han de pagar res.
A l'hora de desclassificar, i sobretot d'exigir que es faci, s'ha d'aplicar a tot i no només a allò que ens interessa, amagant allò que no ens convé. Per què ho dic? Per les declaracions de qui fou president del govern espanyol, el senyor Felipe González, que no entén per què s'ha trigat tant de temps a desclassificar aquests documents, però no diu res de tot allò que encara s'amaga dels GAL, per posar un exemple.
Hi ha persones, i el senyor González n'és una, que haurien de callar i no fer tantes declaracions, perquè queden en evidència. No hi ha dia que no en digui una i té la barra de donar lliçons, quan hauria de demanar perdó per tot el que va fer o va deixar de fer.
N'hem de treure una lliçó clara: no ens fixem només en allò que no fan o fan malament els altres. Analitzem què estem fent o deixant de fer, i potser llavors estarem més calladets.
-
El nanisme i les corrides
Avui he llegit una notícia que m'ha fet pensar una mica. Es tracta de la decisió del Consell de Ministres de prohibir els espectacles taurins amb participació de persones amb nanisme. Certament, aprofitar una discapacitat com pot ser el nanisme per fer-ne mofa no s'hauria de permetre, i sancionar-ho si és el cas. La notícia afegeix que el ministeri disposa d'un programa d'inserció laboral per aquestes persones que s'han vist obligades a participar en aquests espectacles, i això és important tenir-ho en compte.
Es tracta de trobar feines per a tothom i que aquestes persones afectades per aquesta discapacitat no hagin de guanyar-se la vida havent de suportar les rialles burlesques dels espectadors. Una altra cosa és que siguin protagonistes de pel·lícules, sempre i quan no serveixin d'escarni.
De totes maneres jo preferiria que la notícia fos més curta i de més gran abast. M'agradaria haver llegit que el Consell de Ministres havia decidit prohibir els espectacles taurins. Gaudir i passar l'estona alegrament tot contemplant el sofriment d'unes bèsties ho trobo una animalada i no s'hauria de permetre. Que no em vinguin a dir que és una festa tradicional i que s'ha fet tota la vida. Aquestes excuses no em serveixen.
Però no siguem hipòcrites i només mirem la palla a l'ull dels altres. Hi ha una bona colla de catalans que gaudeixen fent patir els toros, en un país on les curses de braus estan prohibides, però no els correbous, amb bous embolats o capllaçats. Això sí que és cultura! I la raó que donen els defensors d'aquestes celebracions és la mateixa que els espanyols que defensen les corrides.
Al final, la meva conclusió ha estat que sovint critiquem les coses de manera molt superficial sense adonar-nos que nosaltres la caguem en moltes coses que ens semblen tan naturals. Els altres ho fan molt malament. Nosaltres, gràcies a Déu, som la perfecció.
-
Quaranta-cinc anys després
Han passat quaranta-cinc anys i ho recordem com si fos ahir. Va ser l’ensurt de pensar que potser fèiem marxa enrere en el procés de transformar el país en una democràcia. Sortir de quaranta anys de dictadura. Aquesta por de recular en drets i llibertats encara la tenim.
L’auge de l’extrema dreta amb el suport inconscient de molts, alguns dels quals no han tastat la repressió d’un dictador, ens fa témer que puguem arribar a perdre fites aconseguides amb molt d’esforç, amb víctimes que s’han quedat pel camí.
El president del govern espanyol ha anunciat que demà el Consell de ministres desclassificarà papers de l’intent de cop d’estat. Veurem què ens deixen llegir i fins on arribarà la nostra sorpresa. Tot i que considero necessari facilitar tota la informació, no crec que ens serveixi de gaire res.
El pitjor que ens pot passar és que es converteixi en una narració de fets, més ben documentats que no pas ara, però sense desvetllar qui estava realment al darrere. Ja ens ho imaginem i podem entendre que els protagonistes de l’intent de desestabilitzar el país eren uns simples figurants. Es varen servir d’ells, però no ho varen aconseguir.
No podem ignorar que si bé el cop d’estat no va reeixir, sí que es va produir una frenada del procés de recuperació de la normalitat política i això ha estat la xacra que ha condicionat la situació present, i que no es depuressin responsabilitats. És per això que avui podem afirmar que en el món judicial no es va transitar cap a la democràcia i que les seves institucions són hereves del franquisme, ancorades a l’extrema dreta i actuant amb total parcialitat.
Han passat quaranta-cinc anys, però mantenim la por al cos i dubtem de tot i tothom. No ens hem fet grans democràticament i tenim l’amenaça a la cantonada.
Previous
Següent
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
-
14 comentaris -
-
-
-
-
-
