Aquests dies hem parlat a casa d'això. Un dia vam quedar pastats tot escoltant una conversa de les “peques”. Aquest fet no és remarcable, succeeix tot sovint i cada dia més. El que ens va semblar important va ser el tema que tractaven: coses de nens i de nenes, i la visió que en tenien: hi ha coses que no poden fer les nenes.

Tot va anar de la següent manera. L'Ainara es queixava que al pati uns companys de classe no l'havien deixat jugar a futbol, la seva queixa acabava amb la frase dels darrers temps: “Tú creus Ivet?”. La Ivet s'afanyava a replicar la queixa tot explicant-li que les nenes no podien jugar a futbol. Per recolzar la seva afirmació li diu: Ainara, has vist alguna vegada a la tele una nena jugant a futbol o a bàsquet? No eh? Clar perquè no poden. L'Ainara tota resignada li diu: Però a casa si que podem jugar oi? I l'altre respon: Sí. Fi de la conversa i inici de la nostra cara de “què està passant?”.

Després de sopar, i un cop elles ja dormien, vam comentar la jugada. Vam considerar greu que no les deixessin jugar però no tant com el fet que assumissin aquest fet com a normal donat que a la televisió mai havíen vist jugar noies a fútbol o bàsquet. Un exemple de la manca de visibilitat de les dones ens molts àmbits de la que es parla sovint. De vegades aquests comentaris i les reflexions que els envolten no tenen un efecte concret o proper. Jo ja n'he descobert un i per això l'he volgut compartir amb vosaltres. Si volem que alguna cosa canvii i les nostres filles juguin, si volen, a futbol sense entrebancs cal que continuem treballant per construir una societat més igualitària.