Poc més de 3 hores en cotxe separen Nashville de Memphis [8]. Ens ho hem pres amb calma. Ho hem fet en 5. Durant el trajecte hem descobert un nou establiment de carretera per esmorzar. Es diu “Wafle House” [9]. El problema que tenim alhora d'esmorzar quan som “on the road” és que la majoria de llocs que et trobes o son hamburgueseries o restaurants de menjar ràpid mexicà.

A Wafle House serveixen el típic esmorzar d'ous amb bacon i truita. Potser massa per nosaltres. Per tant ens hem decidit per menjar-nos un wafle, una mena de gofre més prim que es menja amb mantega. Força bo. El pròxim repte serà fer-los entendre que quan dic “coffee with milk” no vull dir un tassa amb cafè i un got-container de llet. Mirarem també d'introduir-los en el fantàstic món del “bikini”. A veure que passa.

Només arribar a Memphis decidim abordar la gran atracció turística de la ciutat, Graceland [10] o Ca l'Elvis, com portem anomenant la casa del “King” durant tot el viatge. La casa no sembla tant gran un cop hi ets davant. La visita està força bé. tot i que limitada, ja que només pots entrar a la planta baixa de la mansió i algunes dependències que són al voltant de la casa. La idea general que et queda és que L'Elvis, a part de ser molt generós, t'ho recorden contínuament, i un gran cantant, era un hortera de collons!!!

Com a arenyenc ja puc afirmar que hi ha més moqueta a Graceland que al Johnny's... Snif... ha caigut un mite....Anyway, el tema és que el personatge en si vivia en una casa magníficament mal decorada com bonica, a parts iguals i que se sentia sol, molt sol. Molts grans artistes acaben així. Una altra cosa que ens va sorprendre i que fa pensar i molt en el mite i el que significa és que va ser un artista que mai va actuar fora dels EUA. Tot i això, la seva repercussió fou d'abast mundial. Ni internets, ni maiespeis ni feisbucs. S'ha de ser moooolt gran per fer això als anys 50, 60 i 70.

Després del tour vam marxar a l'hotel. Piscineta de rigor i cap al centre de Memphis. Beale Street [11] enamora només entrar-hi. Bars amb música en directe a banda i banda, restaurants on serveixen la famosa barbacoa (carn de porc i costelles), i al fons, el FedEx Forum [12] amb el careto de'n Marc Gasol en un mega-cartell vigilant-ho tot. Fa gràcia. Tastem el famós sandwich BBQ, boníssim, veiem un concertillu de jazz i cap a l'hotel.

L'endemà passem el dia visitant dos temples moderns. La fàbrica de les guitarres Gibson [13] és el primer. Impressionant. Pensem amb en Xavi, el nostre cunyat, fuster de professió i fabricant de guitarres ocasional (també fa cervesa però no ho dieu a ningú que està boníssima). Fliparia en colors veient el procés que segueix un dels millors instruments mai creats. Llàstima que no es puguin tirar fotos de dins la fàbrica. Tot i així s'entén... Xavi!! Haguessis flipat tiooo!!!!

L'altre museu que visitem és una altra catedral de la música contemporània. La Sun Records [14]. El segell discogràfic que va gravar per primer cop un tema de Rock'n'Roll i el segell que va enregistrar les cançons i les veus dels més grans per primera vegada. Elvis, Johnny Cash, Jerry Lee Lewis, Roy Orbison, Carl Perkins...la llista és inacabable. Quan s'entra a la sala de gravació se't posa la pell de gallina. M'imagino Jerry Lee Lewis cantant “Great Balls of Fire” i maltractant un piano de cua, m'imagino la cara de Sam Philips, l'amo, quan veu i escolta des de l'altra banda del vidre, a Elvis Presley cantar i ballar “That's All right mama”. Per flipar vaja.

Després d'això tot “sabe a poco” que diuen els espanyols. Fins i tot l'actuació que veiem per la nit del “Dr. Feelgood Potts”, un reputat i conegut músic de Nova Orleans, queda sota l'ombra immensa i allargadíssima que projecta aquest edifici que hi ha a menys d'una milla d'on estem escoltant els esgarips de l'harmònica del bluesman. Memphis és un temple. Si senyor.

Apali!!