Resulta que ahir al vespre ja vaig escriure alguna cosa, però la internet (o Arenyautes) ja fan aquestes coses, no guarden els canvis i exploten la teva part intel·lectual (a mi ja em mola, ja).

Bé, la cosa va de que tot el que s'ha escrit a Diari d'una desintoxicació I [3], II [4] i III [5], no ha servit per a res.

Després de dies i dies d'enyorança, de no tocar-nos, de no trobar-nos, de no mirar-nos, de no ajuntar-nos, de no tenir-nos, hem decidit tornar a fumar-nos. Mútuament, en un gest d'intimitat extrema perquè ens necessitem, perquè ens ofeguem sense saber-nos, perquè no vindrà de 4€, ara!!, perquè no m'agrado amb les fosses nasals tant desinflades, perquè els pulmons ho demanen a crits. I perquè sí, collons, que ja toca, hòstia.

Una cigarreta no fa mal a ningú i menys a mi. Per commemorar el retrobament m'he triat la cançó (amb propaganda rara al començament) amb la lletra i la música que millor pot expressar aquest torbament de relació que tenim la nicotina i jo.

Així es tanca una etapa de la nostra història, amb el saber-nos (un cop més) junts: tabac, nicotina i jo. Quin 'salero' té el tallat amb companyia, quin 'coloridu' té la cervesa...això és tornar a la normalitat nicotinera i la resta 'collonades' a cullerades.