Acabo de tornar de la presentació de "Nosaltres, els maresmencs" [1], una pel·lícula, serie de televisió i projecte audiovisual que la setmana vinent s'estrenarà a m1tv [2], la tele pública del Maresme -que Arenys de Mar no hi participa-. Per fer completa la crònica social i dotar-la d'interès pels arenyautes, destacar la presència àmplia d'arenyencs, i no entraré en polèmiques si de Mar o de Munt, perquè tots els d'Amunt eren fills de Mar, començant per l'alcalde Mora. A l'acte hi ha hagut maridatge complet entre vi d'Alella i coquetes d'Arenys que per fer-ho més rodó, ambdós eren Marfil. I les coquetes han arribat de la ma de l'alcaldable Fors que no es que estigui en moment d'expansió comercial, sinó per l'amistat de l'Adriana amb en Joan Salicrú [3], una de les ànimes del projecte. A la foto de família en Salicrú és a la dreta, l'Eloi Aymerich -la seva parella creativa és a l'esquerra- i al mig el gran -i que avui estava pletòric- Albert Calls.,

He arribat tard a la presentació i m'he perdut els cinc minuts de projecció en exclusiva. O sia que hauré d'esperar a les emissions de la setmana vinent. L'acte no ha estat llarg i hi ha hagut una bona estona per fer-la petar amb força gent que feia temps que no ens veiem i rememorar el passat i plantejar projectes nous.... fins aquí la crònica estricta de la presentació.

I, ja sol, a dins del cotxe, sense voler-ho, ni adonar-me'n he començat un trajecte cap al passat. A l'agafar l'autopista de tornada m'he equivocat d'accés i m'he trobat encarat camí de Barcelona sense poder fer-hi més que buscar la següent sortida que m'ha deixat dalt del turó de Montgat. He anat desfent el laberint de carrers fins a trobar-me a l'antiga N-II, ara reconvertida en un carrer més del poble.

La llum groga dels fanals m'ha ajudat a recordar aquell tram de carretera que era especialment gris i brut quan, fa anys, feia el recorregut de l'antiga carretera per estalviar el peatge de l'autopista. Estava a l'extrem sud de la comarca i he enfilat el camí cap a casa. La lluminària groga m'ha deixat abandonat just al passar pel monument de "los pasos agigantados...", l'indret on comença el relat de "Nosaltres, els maresmencs".

A velocitat de 50, sense presses i molt més silenciós que quan, fa 20 anys, hi passava amb el Land Rover, he arribat a El Masnou. L'enllumenat em marcava la carretera, però jo hi recordava perfectament l'antic traçat, sort de la senyalització que m'ha advertit de la primera rotonda i la segona i la tercera... Sense adonar-me'n m'he trobat saludant la Laia, l'arquera i amb una pila de records acumulats, des de les primeres emissions de Cadena 13, el programa d'immersió a les escoles del SEDEC o els telèfons de l'Informatiu de TVE... una pila d'històries lligades a indrets, pobles i persones que tinc ben situades i ubicades en aquest espai de la comarca.

El pas per Mataró m'ha tornat a la realitat, potser perquè ja hi tinc més costum de fer-lo de nit. Travessant Mataró he près consciència d'estar fent la ruta de sud a nord, com els de la pel·lícula i per un moment he pensat de fer la meva pròpia road movie fins arribar a Tordera. Potser les llums de les obres del giratori de Llavaneres m'han fet pendre seny i he descartat la idea. Immediatament després la nova estació de tren m'ha fet tocar de peus a terra i indignar-me.

A aquesta alçada de l'apunt segur que em permeteu que surti per peteneres, però cada cop que veig l'obra que ha fet ADIF m'agafa una sensació d'impotència i indignació sobiranista. M'imagino un alt càrrec a Madrid signant l'enderroc de l'antiga estació sense ni saber on era Sant Andreu de Llavaneres. Potser la nova estació satisfà als usuaris però segur que amb la meitat de a inversió que s'hi ha fet es podia haver millorat l'antic edifici, que va ser arrasat d'un dia per l'altre, i que era un exemple senzill i discret de l'antic patrimoni arquitectònic ferroviari.

Un cop desestimat el recorregut per la N-II fins a la Tordera ha estat un moment arribar a casa. Aturo el viatge i l'apunt... que ha agafat un tomb bastant mariner i ja va a la deriva. Ara a esperar l'estrena de la setmana vinent i a veure si aquesta identitat maresmenca és tant sòlida com avui s'ha expressat. A mi, encara que ens diguin que "els arenyencs són muy suyos" ja m'està bé!