Quan perdem la imaginació?

Dons no ho se!

D'infants tot ho creiem possible, ens és molt fàcil crear un món del no res. Imaginem éssers irreals i monstruosos que alimenten les nostres pors o mons màgics carregats de coses fantàstiques i meravelloses.

Hi ha un moment que fem un tomb i comencem a imaginar altres coses, situacions possibles amb amics o persones impossibles, anhels de coses materials o una altra vida real que potser hauríem arribat a tenir.

Avui, estudiant per un examen de llengua castellana, la Clara m'ha demanat que li digués set paraules en castella per escriure un petit text on havia de sortir la ñ la y i la terminació aba.
Niña, araña, armario, ombligo, silbar i lampara.

Había una vez una niña. Que se llamaba claudia. No era una persona normal era especial tenia un armario mágico que llevaba a marte el planeta rojo.
Su compañera de habitación era una araña.
Cuando la araña dijo, mi carretilla! La niña corriendo fue a buscarla.
Solo tenia que silbar y tocarse el ombligo y la niña hacia todo lo que le decía la araña y claudia al coger la bombilla de la lampara la araña silbo la mi re re do do mi do se abrió el armario y puf desaparecieron.
fin

Vist això puc afirmar que als vuit anys l'ésser humà encara no ha perdut la imaginació.