Ahir, diada de Sant Jordi, vaig assistir com a parella a l’esmorzar que ofereix el President del govern català al Palau de Pedralbes. Si haig de ser franca m’ho passo be, miro, saludo a persones que conec, tafanejo com es mouen els polítics, amb qui parlen i com se’ls veu : tensos, contens...desconcertats,... tot plegat, és clar, que us ho explico passat pel sedàs dels meus pensaments i del meu imaginari.
Ahir però, vaig adonar-me que com l’any passat, hi ha unes persones que mai es mouen amb tanta facilitat ni lleugeresa, que no van tant ben vestides, ni modernesi fins i tot porten sabates de models àntics o vells. Generalment s’asseuen perquè son ancians i ancianes i algunes vegades van sense acompanyants i tenen dificultat per acostar-se als jardins del Palau de Pedralbes i busquen rampes inexistents. Son els invitats que gaudeixen del guardó de la Creu de Sant Jordi.
L’any passat també m’hi vaig fixar i vaig fer aquests mateixos pensaments però no vaig tenir oportunitat d’escriure’ls, i avui no me’n puc estar, perquè ahir vaig conèixer a dues persones extraordinàries i que tenen molt mes dret que molts de nosaltres a estar en aquesta festa del patró de Catalunya.
Estava cansada i vaig apropar-me als bancs que hi ha al voltant del llac i al costat de les taules de xocolata i melindros. Hi havia una senyora gran acompanyada d’una noia jove. Vaig dir-li –escolti, perdoni l’atreviment però veig que vostè porta la creu e Sant Jordi, podria dir-me perquè l’hi van atorgar?-
Ella, va mirar-me darrera de les ulleres de sol (esta recentment operada de cataractes) i va dir-me amb molt d'orgull, "soc organista i em dic Montserrat Torrent" i la dona jove que anava al seu costat i que també vestia amb senzillesa va comentar-me que era la seva deixeble i que sempre l’acompanya a tots els concerts. Vaig agrair-li la feina que fa tot i l’edat i vaig seure al seu costat perquè volia conversar amb elles ique m'expliquessin l'orgue del Palau de la Música. El meu marit que estava a prop i que coneix la sapiència d’aquesta dona, va dir-li que era un plaer per nosaltres haver pres una tassa de chocolata al seu costat. Ella somreia, de mentre a pocs metres, els periodistes i les cameres dels mitjans de televisió colgaven literalment als polítics actuals i jo per un moment vaig sentir-me plena de satisfacció per aquella conversa que em feia pensar que estava amb qui realment es mereix la festa i l’esmorzar... ella i totes les persones que portaven a la solapa la Creu de Sant Jordi i que de ben segur han fet molt més per Catalunya que molts dels emperifollats que feien mans i mànigues per trobar-se i saludar-se amb els polítics del moment... i que a lo millor encara no s’han adonat que tot es molt efimer.
Quan va finalitzar l’acte, els cotxes oficials feien cua i tothom anava desfilant i recollint el llibre-regal que enguany es de Salvador Espriu “Segona història d´Esther” i que anava amb un embolcall vermell : Generalitat de Catalunya. Sant Jordi 2007.
Vaig adonar-me que dins del metro hi havia moltes més persones que portàvem l'embolcall vermell amb el llibre. Gent senzilla pel que fa a la part externa i molt rica intel•lectualment, com el geògraf que tenia al meu costat i que també portava la Creu de Sant Jordi a la solapa. La seva filla amb molt d’orgull m’explicava la gran contribució que havia fet el seu pare per elaborar els molts mapes que possiblement han ajudat fins i tot a alguns d’aquells polítics a entendre la geografia catalana.
Si l’any vinent i torno, d’entrada buscaré les dones i homes que asseguts en els bancs i mimats pels cambrers, son els personatges importants, els veritables protagonistes i procuraré que s'hi posin rampes de fàcil accés o transport adaptat. Ells i elles no hi poden faltar!