Nosaltres, els maresmencs? (I)
Fa temps que diferents persones, com l’Oriol Ferran o en Pep Quintana m’insisteixen que escrigui en el bloc que l’espai d’Arenyautes em proporciona. Doncs, bé, avui m’estreno i ho faig parlant del documental que MaresmeTV ha emès aquesta setmana titulat ‘Nosaltres els maresmencs’. (www.maresmencs.cat)
Val a dir que el títol ja és força suggerent tot i que no s’acorda molt bé amb el contingut del documental on repetidament es planteja si això que arreu es coneix com la comarca del Maresme és una realitat en la mentalitat dels habitants del lloc: el Maresme existeix?
Ho comentava l’altre dia amb diferents persones, entre elles la Roser Maresma amb qui hem parlat sovint del tema. Abans d’entrar a comentar el què s’hi diu, val a dir que l’enfoc del documental m’ha agradat més aviat poc, per massa mataroní. Segurament si l’haguéssim fet un de nosaltres hauríem pecat de ser massa arenyencs, però bé. A més, l’enfoc literari que se li ha volgut donar crec que omple el documental de dades completament prescindibles que fan més farragós el seu visionat. Amb tota la modèstia, una tisorada no li hauria anat malament.
Entenc que l’Albert Calls estigui il·lusionadíssim en retrobar el seu món literari encarnat en la figura d’un tal Valerià Pujol, que si bé motiva a tots els qui el van conèixer a ell i/o a la seva obra, deixa indiferent a la resta d’espectadors. I mentrestant, l’Eloi Aymerich l’acompanya ara mig despistat, ara reconduint el fil de la pregunta: el Maresme existeix?
Pel que fa als entrevistats, n’hi ha per triar i remenar. Des dels que han pensat la comarca com a ens viu que relaciona persones i territoris, fins els que des del municipi que sigui volen apostar fort per la marca Maresme per vendre el seu producte al millor estil Paco Umbral (‘yo he venido a hablar de mi libro’).
Per exemple la senyora d’Alella, la primera sommelier de Catalunya, que del Maresme ni en parla. Sembla que la comarca, per a ella es digui D.O. Alella, i que el que doni sentit al Maresme sigui el vi. Abstemis, pinteu-vos escut i bandera alternatius. No obstant, la visió de mercat l’apreta i ens diu que Mataró ja no forma part de la D.O. i que Alella queda molt avall.
El primer episodi serveix per demostrar-nos als del nord, que allò que reivindiquem de l’Alt i el Baix Maresme és un xic més complicat. Arribo a la conclusió que és una mica com el cas Belga (salvant totes les comparacions) en el sentit que tenim dues regions molt diferenciades i la capital, que per ella sola ja n’és una tercera.
De fet, els masnovins ja ens diuen que El Masnou és ‘l’últim baluard abans de Barcelona’, que ja en són el seu dormitori i que això de Mataró, cau tan amunt...
I és que la història sempre pesa i les incorreccions, les anomalies i les casualitats fan alterar també el territori al llarg dels anys. I aquí és on trobem el tren que es converteix en l’emblema del Baix Maresme. En paraules d’en Rafel Vallbona: ‘el que ens identifica és que passa un tren cada 7 minuts i que en mitja hora estem al centre de la ciutat més important de la Mediterrània occidental’. Aquí és on jo penso que el fet que les freqüències de la RENFE siguin desiguals al llarg de la comarca, també genera un trencament molt gran.
També apunta, jo crec que amb molt d’encert, el fet que la personalitat comarcal sigui pobra o, més aviat inexistent, pel fet que la burgesia local sempre ha tret els diners fora i mai ha apostat per projectes de la comarca, com s’ha fet al Vallès amb diaris com els de Sabadell o els de Terrassa. També per les onades migratòries i perquè els polítics i intel·lectuals de la comarca no l’han defensat amb prou èmfasi.
Aquí voldria aturar-m’hi un moment i enllaçant-ho amb el que deia al principi de que el documental és molt mataroní o si voleu molt baix-maresmenc. La proximitat i les onades migratòries és una cosa que ha afectat i afecta, principalment, al Baix Maresme. L’Alt, o la part més vinculada a Girona, que és la nostra, diguéssim que no ha quedat tan exposada a aquests fenòmens i això també s’ha notat en l’esdevenir dels anys i ha acabat d’accentuar les diferències entre el nord i el sud de la comarca.
I és que ells, els de baix, mai s’han interessat pel nord. Arenys, Calella i Pineda, quedaven massa amunt i, diguem-ho tot, tampoc no permetien una relació, si bé perquè miraven més al nord encara o perquè no es treien l’ull del melic i no permetien una relació prou fluida. No oblidem que són (o som) pobles amb un alt grau de personalitat i que sempre hem aspirat a alguna cosa més que ser pobles del piló.
En canvi, els municipis del Baix Maresme, d’identitat més aviat poca. Així ho explica en Benet Oliva, historiador de Vilassar que diu una cosa molt sensata: ‘la major part de la població porta menys de 50 anys vivint aquí i estant aquí com podrien viure a Sant Cugat o al Baix Llobregat’.
La idea més repetida en el primer episodi i als altres dos també, és que Mataró no ha sabut agafar la capitalitat amb força. Jo diria que no és que no n’hagi sabut, sinó és que no hem deixat que ho fés. Barcelona i fins a Premià, eren una fuita pel sud i d’Arenys cap a amunt hem volgut crear una sèrie de polis o taifes que amb la crisi faltarà veure fins a quin punt és viable econòmicament. Però Mataró està sempre allà espectant al moment en què pugui erigir-se. La pròpia televisió comarcal n’és un exemple clar. Temps al temps.
Seguiré.
