Era un poble extraordinari. Tenia de tot. Bon sol, bona terra, bona gent, bons productes i moltes expectatives de futur. Ocupaven un lloc privilegiat amb aigua a tocar, muntanyes nevades a l'hivern i un gran altiplà per plantar horta i posar-hi pastures. L'esperança de vida era alta i les expectatives bones. Econòmicament, però, era de la mitjana. No era dels més pobres però tampoc dels més rics i això creava greuges comparatius amb algun poble de la comarca. Un camp de futbol amb graderies noves, un teatre més gran, una zona de jocs infantils millor equipada. Enlloc d'una piscina descoberta dues. No eren diferències essencials però a alguns veïns del municipi els creava una certa remor d'estómac veure que'ls altres tenien una mica més que no pas ells.

La remor va anar fent forat fins que en un Ple l'alcalde es va veure oblogat a explicar als veïns que no era que no volgués era, senzillament, una qüestió de diners. Tenien els que havien i no donaven per a més.

Doncs aconseguim-ne més! - Van dir alguns veïns-. I s'hi van posar. La solució era senzilla. Ja feia temps que hi havia una indústria de tints que volia instal·lar-se a la zona. Les bones comunicacions i la proximitat amb l'aigua feien que'l lloc fos ideal. - - Doncs que s'hi posin!
Si però haurem de renunciar a algunes pastures i cedir espai perquè s'hi posi la nau. Va dir l'alcalde
Doncs els hi cedim! Però que facin una piscina i ens ampliïn l'àrea de jocs infantils.
I així ho van fer. Van expropiar un espai on s'hi cultivaven patates i tomàquets i en van posar la fàbrica. Una gran nau grisa amb una reixa perquè ningú hi entrés i mitja dotzena de gossos que es passaven la nit bordant perquè ningú s'hi acostés.

La fàbrica, d'una gran multinacional, no parava de guanyar clients i diners. Un dia van mostrar la seva voluntat de deixar el poble si no se li construïen uns accessos milloris. Necessitaven nous camins perquè els camions, cada cop més grossos, hi arribessin. Els veïns van acordar expropiar el tros del Ramiru, el dels Beltran i el del Sidru i fer-hi passar la carretera nova. Amb aquesta operació es van quedar sense pastures ni llegums. Però tenien piscina.

El mercat de la vila havia d'importar productes del mercat central, patates sense gust, tomàquets que no pintaven i carn de ves a saber on, però els veïns estaven contents perquè tenien piscina.

Un dia d'estiu, els pescadors, van baixar al riu a pescar i van trobar-se que no hi havia peixos. Estranyats per aquest fet, van caminar uns metres avall per veure si trobaven el motiu. Una gran canonada que baixava de la fàbrica estava abocant tint vermell just on les truites feien la posta. Peró era igual perquè tenien piscina.

La cantina es va convertir en un restaurant de menus i el colmado en una botiga d'ultramarinos que només obria quan hi arribaven els treballadors i el camió. Els més visionaris del poble van veure negoci en vendre els seus garatges per fer-hi tallers i altres pagesos van aprofitar la oportunitat perquè empreses del mateix sector s'instal·lessin a la zona. La muntanya on jugaven els nens es va convertir en una pista d'esquí. Als seus peus van construir una central elèctrica amb una gran xemeneia per abastir tota aquella demanda d'energia. Però era igual perquè tenien piscina.

Un estiu, quan va arribar la calor. La socorrista va obrir la reixade la piscina. Va instal·lar els para-sols i es va preparar a rebre els nanos del poble disposats a banyar-se i a aprofitar el sol. No en va entrar ni un. No hi havia nens. Les poques famílies amb nens del poble, havien marxat a la recerca d'un nou espai on poder viure sense contaminació i sense indústria. Va passejar per al poble i es va adonar que ni havien nens, ni flors. Que l'aigua era de garrafa. Els aliments d'altres continents. Que una pols grisa cobria bancs i monuments i que la gent caminava amb tristor a la recerca d'un punt de trobada. La cantina era buida i pràcticament no quedaven ni entitats ni associacions. Havien perdut tot allò que feia d'aquell lloc un espai idíl·lic per viure. Per tenir el mateix que'l poble del costat havien renunciat a les coses bones del seu.

Va mirar al terra. Va donar un puntada a una pedra i va pensar: Tant se val però tenim piscina.

Des que va acabar la universitat busca feina sense parar. No en troba. Les coses estan complicades i trobar un lloc on guanyar-se la vida és gairebé un miracle. La seva carrera d'Econòmiques no és en realitat la que li hauria agradat fer. Ell anava més aviat per telecomunicacions però per culpa de la nota de tall no hi va poder accedir.

Sempre havia pensat que això de que la nota de tall tingues la culpa era un eufemisme divertit. En realitat tenien la culpa les festes universitàries dels dijous, els sopars amb copa dels divendres, la gran farra del cap de setmana del dissabte i la cervesa amb partida del pub del carrer Provença dels diumenges per la tarda. El gimnàs dels dilluns, la partida de rol dels dimarts, el cinema dels dimecres i així a tornar a començar. Vaja que entre tanta activitat veure'l amb un llibre a les mans era realment complicat. Així que es va haver de conformar amb econòmiques. I de les econòmiques a l'atur perquè ni tenia la nota ni les ganes ni els coneixements assimilats per sortir endavant.

S'havia pagat la carrera fent classes de mates. Primer a un veí de l'escala i després a 4 nens del barri. Ni li agradava ni era la seva vocació però ja li anava bé. Es pagava els transports, els llibres i les festes. La resta del temps a plorar pels bars que no tenia feina i a fer conyeta amb els amics.

Quan la seva germana li va explicar que a l'escola del barri buscaven mestres li va caure com una llosa. Tenia la obligació moral de presentar-se a la feina però la certesa que no volia treballar fent classe a nens. Cada cop que ho recordava enganxava unes emprenyades de consideració. I més quan, després de presentar el currículum, passar les proves va fer la entrevista i li van dir que la feina de mestre era seva. Hòstia quin pal!!! va pensar. I ara que??

Es va resignar i arribat l'1 de setembre es va presentar al seu lloc de treball. Va conèixer l'escola, ell claustre, els plantejaments i els objectius i es va posar mans a la feina. De fet tampoc era tant complicat. Es tractava d'ensenyar unes matemàtiques que ell dominava i mantenir l'ordre a classe. El primer dia quan va veure la cara dels que serien els seus alumnes va sentir la sensació de por escènica. Aquella que tant parlen els actors i actrius. Passades les primeres setmanes la cosa la tenia dominada i passats els primers mesos ja s'hi trobava prou bé. La feina estava bé. 20 hores lectives a la setmana i la resta per preparar les classes i qui diu preparar les classes diu preparar-se intel·lectualment, a la biblioteca, al museu, al cine, al bar...

Els alumnes anaven assolint els objectius, i els que no doncs... tampoc no es pot endarrerir el ritme de la classe per uns quants! Es a dir que a tirar “pa lante” i ja s'espavilaran. Amb el temps es va anar abduint de la filosofia del professorat de la escola: Treballar més deteriora la qualitat de la educació. Fer més de 20 hores lectives no ens deixa preparar bé les classes. Tocar-nos el sou es desmotivar-nos. Que els alumnes no ens respectin es sempre culpa dels pares que no els eduquen. Es mentida que tinguem les mateixes vacances que'ls nens perquè ens passem els mesos formant-nos , encara que mai ho havia fet ni mai ningú li havia demanat cap curs de formació. I ara l'objectiu final era aconseguir la jornada intensiva per tenir les tardes lliures i poder aprofitar per seguir anant al cine i de copes amb els amics i totes aquestes coses.

Mentre tant al seu entorn augmentaven les jornades de treball. Abaixaven el sou de la resta de treballadors i la situació social era cada cop més combulsa. Ell havia tingut la sort de trobar una bona feina en un bon sector i ara es trobava en el costat perfecte per anar fent la viu-viu.

Aquell dia discutint sobre l'actitud dels professors es va trobar dient que no se'ls respecta que la seva es una feina vocacional i que son una peça clau de futur. Tot i que encara li fotia pal anar a l'escola, mai havia format part del seus plans ser mestre i per a ell la escola havia estat un refugi en època d'atur.

Venia d'una llarga nissaga de sindicalistes. Els seu avi havia estat sindicalista. El seu pare també i ell, com no podia ser d'una altra manera, també era sindicalista. Havia begut des de ben petit de les fonts de la lluita obrera. La revolució proletària i republicanisme més autèntic. Blasmaven de tot allò que fos luxe i riquesa. Mai. Mai s’havia posat una corbata. Mai. I se’n sentia orgullós. Era un signe d’ostentació. Una peça de roba que portaven aquells que no s'han d'arremangar, deia. Els que no s’embruten les mans. Els que fan que'ls altres treballin mentre ells només paren la ma per cobrar. Tenia el braç trencat de fer pancartes, de pensar eslògans. Mantenir amb ell una conversa era acabar fent una crida a les injustícies socials. A la sublevació popular. A la lluita de la classe obrera. Era un tema obsessiu. Tot ho acabava allà mateix.

Era un lluitador tant compromès. Tant, tant que no tenia feina. Un sindicalista sense feina no pot ser sindicalista perquè no pot treballar tampoc pels seus companys de classe, li deien rient-se al bar. El seu compromís era de tal grau que les feines no li duraven dues setmanes. A la que entrava i veia una injustícia es posava a cridar a la sublevació obrera i clar així es feia molt complicat superar els períodes de prova. Al sindicat tampoc li donaven feina perquè era un individu poc dialogant. Es a dir que era un sindicalista a l'atur.

Va ser dels acampats de plaça Catalunya. Hi va anar per reivindicar-se. Però també perquè va pensar que així s’estalviaria uns quants dies de lloguer. Hi va anar també perquè va pensar que seria una bona oportunitat per a conèixer gent. Hi va anar també perquè creia que aquell seria el principi de la revolució definitiva. Poc a poc va començar a agafar rellevància. A exercir de cap d’assemblea. A atendre als mitjans de comunicació. A anar a algunes entrevistes de la ràdio. A fer reportatges en diaris d’esquerres. No era un símbol però si un personatge que sortida de la mitjana.

Els sindicats es van fixar amb ell i li van donar la primera feina que li va durar més de dues setmanes i mitja. Quan van haver acabat les acampades, va incorporar-se al nou treball. Cada matí es dirigia a Via Laietana i entrava a l’edifici dels sindicats i allà aconsellava orientava i dissenyava les mobilitzacions i els complots. A més també feia fotocòpies. Desgrapava els documents i els guardava en el definitiu corresponent. Se sentia proper al ventre de la bèstia. Al cervell de la màquina. Al lloc on es decidien les qüestions importants pels treballadors.

Passats uns mesos havia arribat el moment. Ja n’hi havia prou. Calia vertebrar la revolució dels treballadors. Tancats a l’edifici dels sindicats llegien els diaris i les noticies d’agència i es anaven creant una opinió de la realitat social i de l’entorn. La situació era insuportable. Les decisions del govern cada cop anaven més en contra de la classe obrera i estava en les seves mans vertebrar una resposta unitària i definitiva. Tota la seva experiència, els models i els coneixements que havia anat prenent de petit era el moment que sortissin a la llum. Era el moment de fer créixer un moviment de resistència obrer com mai s’havia vist. Tenien el motiu, la oportunitat i el seu cap per llençar-lo. Farem una vaga general!! SI.

Així que van buscar la data. Va pensar els eslògans, va demanar els permisos, va organitzar assemblees informatives i va gestionar els serveis mínims. Va preparar-ho tot per l’arribada del gran dia.

Poques hores abans de la mani tot eren nervis i corredisses, culminava una de les tasques més dures i agradables que havia fet mai. Va començar la mani i ell era allà, a primera fila, darrera de la pancarta. En un moment de recorregut va voler mirar la magnitud de la crida. Es va girar per veure la munió de persones i els carrers que ocupaven. Tot just eren 150. Ni carrers ni crits ni unanimitat. Res.

Va pensar que potser tenien raó els que deien que'ls sindicats havien perdut el nord, que no tenien la percepció real de la societat, que’ls temps havien canviat i els mecanismes de lluita també.

No va entendre com és que si al seu avi i al seu pare les manis els havien sortit ell havia fracassat.

Arribats a aquell moment de la seva vida havia de prendre una decisió: Fer cas al metge o no fer-ne. Si feia cas al metge es condemnava a viure el que li quedava patint per deixar de viure el que li quedava. I si no li feia viuria com voldria però molt poc temps. Aquest era el dilema. Poc bé o molt, suposant que fos molt, d'una altra manera.

La seva vida havia estat estranya. Havia estat una persona físicament robusta. Practicant d'esport, era dels que es cuidaven a l'hora de menjar, alhora de vestir, alhora de pentinar-se... però pertanyia a aquella cultura d'home robust de camp. D'aquells d'esmorzar de forquilla i ganivet, de cigaló després de dinar. De peus de porc amb mongetes, de cap i pota i vi. Dels que els agradava passar els diumenges fent sobretaula amb l'ampolla de Rom Pujol, i el whisket i el puro i les avellanes i hores i hores fins que al final s'aixecava de taula, com podia, i anava a dormir per anar a treballar al dia següent. Per compensar-ho, entre setmana, anava al gimnàs. A aixecar peses. A fer activitats que'l fessin desenvolupar el seu físic d'home dur.

Les seves relacions personals anaven molt en la línia d'home decidit i distant. La seva muller, ara ja ex muller, i els seus fills, cada cop més distanciats, havien estat víctimes i part d'una manera d'entendre la vida diferent al comú dels mortals. La màxima sempre havia estat: No news it's good news. I amb aquesta idea es podien passar setmanes i setmanes sense ni dirigir-se la paraula. Sense fer-se un truc. Sense saber els uns dels altres. Per aquest motiu les malalties i els canvis en la vida sempre havien estat una sorpresa.

Es llevava al matí i anava amb els amics a esmorzar. S'asseien a la terrassa del local social i s'explicaven històries, sentenciaven sobre la vida dels altres i arreglaven tots els problemes del país. A mig matí anava al gimnàs i fins l'hora de dinar. Sobretaula, migdiada i a la tarda a fer la volta o a anar al cine o a llegir o veure futbol. Fins l'hora d'anar a dormir. I així cada dia. No era una vida desorganitzada però era una vida amb constant presència del tabac, i l'alcohol i els greixos. Però era la vida que havia escollit la que li agradava fer i amb la que es trobava millor.

Als 60 tant d'esport i tant de tabac i tant de tot, li havien donat un ensurt i havia hagut de passar pel quiròfan a arreglar el cor. Aquest havia estat un punt d'inflexió important. Des d'aquell moment havia caigut en mans de metges i la seva vida havia estat una altra. Revisions cada dos mesos. Control del Sintron. Una dieta estable. Fora tabac, fora excessos, fora greixos... Els darrers anys no havia estat del tot feliç controlat tot el dia. Renunciant a moltes coses. Aguantant el sermó del metge. I la cosa havia anat a pitjor. Ara es trobava assegut a l'altra costat de la taula de la consulta escoltant el sermó del metge i valorant si seguir tot aquell ordre estricte valia realment la pena.

Que tenia i que li quedava? Els fills grans i criats. La dona amb la vida refeta en un altre ciutat. Els amics havien anat canviant. Els pares morts els germans molt lluny.... Algú podia pensar quer la seva vida era trista i buida però ell s'hi trobava bé. Estava fart dels estereotips. També dels sanitaris. Que si sol no es pot viure que si els fills són un regal, que si no s'han de menjar greixos que si l'excés d'alcohol..... Estava fart que gent que no coneixia es prengues el luxe de determinar que era bo i que no era de la seva vida.

¿Valia realment la pena seguir controlant? Que es millor viure molt o viure bé? Qui és realment l'amo de la seva vida ell o els altres? I si es moria que? Al cap i a la fi un dia o altre havia de passar i almenys en aquell moment no emprenyava a ningú.

Quan el metge va haver acabat va agafar la jaqueta i va sortir de la consulta. Es va parar a l'estanc va comprar una caixa de Roslis i se'n va fumar un tot gaudint d'una bona copa de conyac al bar de la cantonada.

La vida de bandoler i assaltador de camins no era gens fàcil. A la important inversió inicial amb eines i material, calia afegir-hi la formació i la pràctica imprescindible per realitzar l’activitat amb garanties mínimes d'èxit. Se situaven als camins més transitats i, quan hi veien passar algun pobre incaut, li sabrejaven les riqueses amb la taxa corresponent. Vivien convençuts que la seva participació en la vida del país era indispensable i que aquell era un just tribut a les moltes accions que, segons ells, feien en be de la comunitat. La seva fam devoradora era insaciable. Si avui en tenien 100 demà en volien 120 i als cap de dos dies 150 i així cada cop més i més i més. Eren en terra el que els corsaris al mar, pirates que furten i roben en benefici del regne o estat. Aquesta era la realitat d’uns camins que, com no podien ser d’una altra manera, a Catalunya sempre han estat robats de manera diferent. Perquè amb això de ser diferents ens hi vem posar a fons i, fins-hi tot a l'hora d’assaltar, hi ha una clara diferència entre los asaltadores de caminos castellans i els bandolers catalans. Sempre en benefici dels autòctons. Més professionals, més nombrosos i més eficaços que'ls de Castella.

En això de repartir justícia eren implacables. Embolcallats amb el do diví de la justícia es permetien el luxe de postular a la resta d’iguals amb la seva magnànima generositat i la seva infinita eficiència. Envoltats dels seus deixebles i assessors els inquisidors viatjaven per tota la geografia del país, ajusticiant tot allò que se'ls posava pel davant. Il•luminats pels seus infinits coneixements i arbitrant els conflictes amb el sentit comú i el criteri que dona ser justícia i part en la redacció de la norma. Vestits de negre i amb cridaners utensilis, es movien unànimement de manera gremial tots junts. S’havien repartit el territori i ara aquí ara allà condemnaven, castigaven o condonaven les penes. Per damunt d’ells hi havia l'obscura ma del seu cap que, només en casos de necessitat o els dies en que havia esmorzat bé es llevava amb ganes de regalar la seva excelsa justícia i condemnava aquest o a l’altre sense massa argument o rigorositat. Normalment als Catalans ens tocava sempre.

Havien reduït els seus límits geogràfics voluntàriament. Es tractava, senzillament, de no sortir de la ciutat on viuen. Es tracta senzillament d'autoabastir-se d’allò que tenien al seu abast. I si faltava alguna cosa ho portaven cap allà i santes pasqües. Allò d’agafar perspectiva, distanciar-se dels problemes i aprendre de les coses bones que fan a d’altres llocs havia quedat aparcat. Es tractava d’assaltar riqueses però des del despatx. Era senzillament una gana devoradora. Els arguments s’utilitzaven arbitràriament. El que era bo per als altres no els era bo per a ells. Estalviar diners amb les coses dels altres era lògic i coherent, aplicar-se la seva medicina era pèrdua de sobirania. Reduir en pro de la uniformitat peninsular era una necessitat. Reduir en pro de la estandardització europea una decisió sobirana. En aquest camí de normes fetes a mida, com sempre els Catalans teníem les de perdre. Per molts motius però sobre tot perquè caiem malament.

I aquesta és la realitat que van constatar doctors de la universitat. Després de milers i milers d’estudis amb diferents animals, també amb essers humans, i després de compartir els coneixements amb sociòlegs i neuròlegs, la conclusió era clara i meridiana. De totes les coses del món: Tecnologia, indústria, medicina, genètica, comunicació, transport, i totes les coses que s’han pogut estudiar el que evoluciona més lentament és la ment humana. I de totes les zones del món on més lentament evoluciona és a la Meseta Castellana. En concret a la zona de Madrid on, per raons encara no del tot identificades, tenen la mateixa visió i el mateix comportament que la societat peninsular del segle IX.

No cal dir que científics de tot el món estudien les raons de la malaltia.

Romàntica per naturalesa. S'ha passat la vida intentant que ningú ho sàpiga. Era de les que forrava la carpeta amb fotografies del cantant de modà. Però ho feia per dintre, als separadors, on massa gent no ho veia perquè no volia que ningú sabés quant de imprescindible era per ella sentir-se estimada. Li agradaven les històries romàntiques. Imaginava rebre un camió de roses vermelles a la facultat i viure milers totes les postes de sol asseguda a l'herba. Li agradava poder sentir com se li encongia l'estomac quan el veia i sentir-se diferent. Ser la princesa del conte o la dona desitjada de qualsevol pel·lícula.

Però la seva vida no era així. Tenia un físic normal que la feia passar desapercebuda. Un caràcter introvertit que la feia poc cridanera, i una actitud tímida enfront totes les situacions. Al seu interior però hi havien un munt de personatges que interactuaven invisiblement en la seva vida. Galants de pel·lícula, joves apassionats i impulsius. Amigues que l'admiraven. Tots ells l'acompanyaven durant el dia i li feien més dolços els petits moments amb arguments fantàstics que, com anella al dit, la feien a ella encara mes meravellosa del que li agradava pensar.

El cinema era el seu gran refugi. Somiava comprar-se un apartament amb Paul Newman i anar descalços pel parc. O tenir una relació com desalluno con Diamantes. O, perquè no, viure una passió Turca com Anna Belen i envellir al costat d'algú com Jane Fonda en el Estanque Dorado. El cinema era el seu gran refugi. Era la fon d'on bevien les històries que ella mateixa anava creant-se dins al seu cap.

L'aïllament respecte la món real cada cop era més gran. Si als 15 anys sentia de manera diferent. Als 20 pensava de manera diferent. Als 25 actuava de manera diferent i als 30 s'imaginava que'l món que l'envoltava era de manera diferent a la realitat. Els amics, els pocs amics que havia tingut al llarg de la seva vida, i en el paquet “amics” hi entren també les amigues, l'havien anat abandonant farts de raonaments que mai acabaven d'entendre. Farts de no poder mantenir una conversa lògica i fluida amb ella. El seu aïllament era cada cop més important. Vivia sola en un apartament i només sortia per anar a buscar els aliments bàsics essencials per subsistir. La resta de la jornada se la passava dormint i veient les pel·lícules que li servien els canals de televisió per cable.

Un dia van emetre una d'herois i heroïnes. Una pel·lícula on una heroïna de corbes sinuoses i físic espectacular, es passava la vida provocant tot mascle que se li poses al davant. Aquella dona no només era guapa i eficient sinó que tenia èxit amb els homes i salvava a mitja humanitat. Tot li anava bé i tenia un cos d'escàndol. Volava, saltava i nedava més que ningú. Donava els cops més forts i no sentia por davant de res. Era capaç de salvar un autobús d'escolars i al cap de cinc minuts enamorar a un galan de bandera vestida amb un espectacular vestit cenyit. Amb una dolçor i sensibilitat digne d'algú que viu permanent en un núvol irreal.

Aquella pel·lícula li va marcar la vida. Es va vestir i va baixar a la botiga d'esport. Va començar a remenar per les estanteries a la recerca de roba ajustada. Ella volia ser com la noia de la pel·lícula. Es va vestir amb lycra negra. Amb botes altes. Amb una màscara que va comprar al xino de la cantonada i que li donava un aire enigmàtic. Se sentia sexi. Poderosa. Atractiva. Diferent. Especial. Va mirar el calendari de la entitat bancària que tenia penjat a la paret de la cuina i va veure que aquella nit havia lluna plena. Tocant les 12 es va vestir com la heroïna de la pel·lícula i com si fos una gata va pujar a l'ambà de la finestra. Quan va veure passar un jove amb pinta sospitosa es va llançar al buit.

Aquella nit a la televisió van fer “Gente Corriente”, dirigida per Robert Redfort. Per ella va ser massa tard.

Benvingut:

El primer que vull deixar clar és que ets volgut. Contràriament al que mai puguis pensar, no he dubtat que la teva arribada satisfà un desig profund. També t'haig de reconèixer que no tinc clar que hagi estat una bona decisió. Ara veig amb incertesa lel teu futur. No se, realment, quin lloc pots ocupar. La situació actual deixa poc espai per a situar-se. Si ens ho mirem fredament és el pitjor moment per venir. Però també penso que hem de fer es crear oportunitats i el que hem tranquil·litza és pensar que, si més no, t'he donat la oportunitat de ser el que tu vulguis.

No vull predisposar-te però, perquè vagis, informat et diré que aquí tot es complicat. A tot arreu hi ha problemes. A l'escola els companys s'assetgen els uns als altres i es fan, una cosa que ja coneixeràs, es diu bulling. Ja de petits us atonyinareu els uns als altres. Des del primer dia patiràs la competitivitat: Que si aquest corre més que aquest altre, que si tu treus més notes que'l company, que si has estat millor o pitjor... No només es tracta d'aprendre sinó de fer-ho més ràpid i millor que la resta. Els profes intentaran ser un refugi però tampoc te'n fiïs gaire. La professió està fatal i cada cop serveixen menys de refugi. Igual que'ls alumnes molts d'ells també fan la seva.

Aniràs creixent i fen-te gran i et canviaran el sistema educatiu fins que no sàpigues que estudies. Ni perquè. Cada cop hi haurà més arguments per perdre el temps enlloc d'estudiar. Et passaràs el dia connectat a les xarxes socials i parlant arreu amb els amics i ves a saber quin enginy nou s'inventaran per fer-vos passar la estona. Ja t'aviso que en aquest punt seré inflexible. Per tant auguro grans discussions i moltes males estones al voltant d'aquest tema.

I tindràs amics, i amigues i t'enamoraràs. Això no ha canviat. Segueixes troban-te malament i deixant de dormir. Segueixes enamorant-te de qui no et fa cas i et deprimeixes i baixaràs el rendiment dels estudis i t'haurem d'aguantar com ànima en pena per casa, i ho superaràs i tornaràs a caure amb una altra i així fins que trobaràs una que et faci cas i aquí estimis. Amb qui passis molts i molts anys. Arribaràs borratxo a casa i vomitaràs i et renyarem i prometràs que mai més ho tornaràs a fer i la setmana següent tornaràs a emborratxar-te. I seràs un idealista que vol canviar el món i faràs vagues i trencaràs algun aparador i qui sap si, espero que no, provaràs alguna droga. Tindràs el primer cotxe. Acabaràs la carrera i en començaràs un altre i buscaràs feina i no la trobaràs i acabaràs treballant de qualsevol cosa a qualsevol lloc.

Arribarà un dia en que marxaràs de casa amb un amic o alguna amiga i vindràs els diumenges i després cada 15 dies i llavors arribarà un dia en que ens diràs que seràs pare i ens emocionarem i el veurem néixer i reflectiràs en ell tot allò que t'hem ensenyat i has après. Hi hauran moltes coses que no ens agradaran.

Arribarà un dia en que ens posarem malalts i hauràs de cuidar-nos i tornar-nos en hores i patiment tots els esforços que hem fet per tu. Arribats a aquest moment et demano que siguis generós i ens deixis anar plegant sense hipotecar-te la vida. Moltes vegades els fills sou tant insolidaris que preteneu mantenir-nos a qualsevol preu. Penso que és molt millor una elegant retirada que una trista permanència. I així s'apagarà la llum i et tocarà tirar endavant amb l'entorn que t'hagis anat creant la llarg de la vida.

No se si son les millors expectatives però són les que ara mateix et puc oferir. No em sento responsable del que et pugui passar però tinc el neguit de no saber si podràs tirar endavant.

La única cosa certa és que passi el que passi. Sigui el moment que sigui. Hagi passat el que hagi passat. La única cosa certa és que t'estimo i que pots contar amb mi.

Molta sort quan neixis.

El teu pare.