SUPERGUAY
Letra y Música VaneXXa. Producción: Spam
En mi país si no tienes fama ni dinero, no puedes entrar. Puedes acercarte a nosotros desde lejos, pero de los nuestros nunca serás. Porque en mi país, si no eres guapo, flaco, y blanco no puedes entrar. Con tu propia suerte busca un padrino, que te presente en sociedad. Yo, a falta de un contacto y apellido, al más guapo del momento he seducido. Como a un trofeo lo paseo, mientras mi caché sigue subiendo. Si tengo fama y dinero, De pronto valgo, elegida, Quiero mis deseos gratuitos, en mi planeta que se muere, de hambre y de pena.
aneu amb molt de compte...
sempre hi ha ulls que ens vigilen,
que ens intenten dominar
que ens volen manipular
que ens ofusquen
confonen
que oprimeixen
que s'aprofiten de les nostres
relliscades
Cada any he anat a la festa al grogui, a la platja de la musclera, sentada a la sorra escoltant concerts, sempre variats, veient espectacles de malabars de dansa etc..
tranquil·lament, trobant tota aquesta família arenyenca que trobes a totes les festes d'estiu, que vas xerrant ara amb un ara amb un altre i no te n'adones que et va passant la nit fins que el cel comença a clarejar, com per sant joan, que l'important no es només qui toca o que fan, sinó l'ambient que hi ha.
Introspecció
_______________
De què serveix mirar-me per dins un cop i un altre
si com les tristes aigües d'un llac reflexo
impàvids i cecs miratges…
que he calcat.
No encenguis per a mi cap llum, vull estar fosc,
si, si es una mica estranya aquesta lluna, però es més plena i transparent que moltes altres nits.
Aquí no hi entra la propaganda electoral, aquí no hi entren els sorolls dels veïns, aquí no hi entren els discursos de cada dia dels mitjans de comunicació, aquí no hi entren els problemes d'hipoteca, ni de treball digne, ni de conflictes llunyans i globals i propers com la lluna.
Com l'absurd dia del pare i la pare, tradicions consumistes importades, sant Jordi és la tradició consumista més nostrada, perquè podríem parlar dels reis, però els compartim amb altres cultures. segur que n'hi ha d'altres, però no viscudes amb tanta fal·lera per tots els medis.
I què? I què vol dir això?
Segon tren, segon vago, tres davant de tres. És de nit i hi ha molta gent al cap del tren però aquí no. Tothom està molt silenciós i ningú no coneix ningú. Jo escolto el rap del noi del meu davant que se sent més enllà de les seves orelles. Puja més gent, que si que es coneix i se senten converses de fons i d’estudiantes que enlloc de xerrar es passen cd’s i es desconnecten.
El dia neix i es desperta ennuvolat, el sol no lluirà ni il·luminarà la cara dels que ara dormen mirant cap a la finestra. És d'hora la llum és blau - gris, d'aquella que no et deixa diferenciar bé els colors i sembla que tot estigui apagat. No hi ha moltes converses, però hi ha bastant de silenci. Avui hi ha música clàssica, d'aquelles que a la majoria de gent fa adormir o connectar directament els walkmans i la radio, però que a uns quants els hi agrada i fins i tot marquen el ritme amb el peu. A mi em relaxa i em transporta quan miro el cel.
El mar inunda els meus ulls que es tenyeixen de la immensitat blava que buida al mateix temps.
Jo en el més immens silenci, en la més remota solitud, buscant el fil que uneixi els contraris, el buit que omple, la raó i el sentiment, el seny i la rauxa, la por i l'amor. Dins meu tot es mou, la ment inquieta es belluga en la més immensa quietud que com el mar, pren vida se'ns tenir-ne.
El cargol la formiga i l’esquirol.
Un dia la formiga va dir:
Ja estic farta de viure amb tanta gent i en forat tant petit vull viure sola!
Voldria viure en una casa per a mi soleta, com a casa el cargol amb la meva caseta i ja esta, sense ningú.
