La tribu, l'estat, l'Eduard Voltas i en Nelson Mandela

Eduard Voltas publica avui a l'Ara un article que és un excel·lent estímul per al debat: "La tribu o l'estat". És un article de cinc paràgrafs que va directament al moll de l'os del debat de la independència. Voltas fa càlculs i suposa una participació a la banda alta, d'un 80 % dels aproximadament 5,2 milions de catalans amb dret de vot en un referèndum d'independència. Així, situa l'objectiu en el 55 % de 4.160.000 vots: "El sí a la independència, per ser reconegut com a guanyador, hauria d'aplegar almenys 2.288.000 paperetes." Les tenim?

Des del meu punt de vista, Voltas s'equivoca en el plantejament de base de l'article, quan decideix segmentar en funció del percentatge de població que se sent només catalana. Fa temps que defenso que aquesta dada de caràcter identitari no s'ha de barrejar amb la voluntat de tenir un estat propi. El Centre d'Estudis d'Opinió demana a l'enquestat que triï entre cinc opcions: només català, més català que espanyol, tan català com espanyol, més espanyol que català o només català. El CEO, però, des del 29 de juny de 2011 (hi va tornar en la tercera onada de 25 d'octubre però lamentablement ja no hi ha hagut quarta onada), també pregunta: "I més concretament, si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?" I sens dubte és aquesta (que dóna un 45,4 % de favorables a la independència davant d'un 24,7 % de contraris) i no l'altra (el 20,5 % que se sent només català) la pregunta que cal prendre en consideració.

Segons Voltas, "per arribar als 2.288.000 vots necessaris per a la victòria del sí, caldrà que votin afirmativament almenys 1.248.000 persones que se senten espanyoles en major o menor grau" (...) "cal que votin sí a l'estat català 1,2 milions de ciutadans que estimen Espanya". Resulta, però, que això ja està passant. Fa temps que ha començat a passar. Sobretot, coincidint amb la davallada del PSOE i la sentència del Tribunal Constitucional d'ara fa 19 mesos. Resulta que el 45,4 % ja té pensat que votaria sí a la independència encara que se senti tan espanyol com català (39,3 %) o més català que espanyol (29,5 %). Les dades declarades de sentiment identitari no quadren amb les d'intenció de vot en un referèndum d'independència precisament perquè els qui se senten espanyols en major o menor grau han començat a assumir els darrers anys que no hi ha una altra sortida possible si volem sobreviure com a societat.

També em sembla inapropiada l'afirmació següent: "La creació de l'estat català no pot cavalcar sobre una escissió identitària interna perquè l'experiment estaria abocat al fracàs." Crec que es tracta d'un apriorisme i que aquest risc no existeix. Tots coneixem un gran nombre de persones, que a més creix contínuament, que volen la independència però conserven un lligam sentimental amb Espanya perquè hi tenen orígens familiars, relacions professionals o identificació sentimental de qualsevol mena.

Tenint en compte tot això, sí que subscric la necessitat d'un "projecte nacional realment inclusiu", la idea que "és imperatiu formular un projecte d'estat que sigui també per a la tribu però no només per a la tribu. Un projecte d'estat en què es pugui sentir còmode el que s'alegra amb les victòries de la roja , el que té el castellà com a llengua de referència primera, el que veu TVE o Telecinco." I trobo igualment interessant la referència a Nelson Mandela, que com diu Voltas va combatre els intransigents del seu bàndol i va abraçar sincerament alguns dels símbols de la comunitat blanca.

Per tant, coincideixo amb Voltas en l'objectiu i en l'estratègia, però no en el diagnòstic. Hem fet camí, molt de camí. D'aquells 12 camps del Barça plens a vessar que ell comenta, ja en tenim uns quants. Si ens obsessionem amb el sentiment identitari de la població semblarà que tot està per fer, que només tenim aquell 20,5 %. La realitat és que moltes persones viuen amb identitats múltiples: se senten tan catalans com espanyols i potser també xinesos o marroquins o romanesos o equatorians o el que sigui. La majoria d'aquestes persones no deixaran mai de sentir-se tan catalans com alguna altra cosa. I això no impedirà que vulguin viure en un estat clarament diferent de l'espanyol: més integrador, més heterogeni, més emprenedor, més ambiciós en els objectius de progrés i de justícia social.

Crec que qui representa millor aquest objectiu és Esquerra Republicana de Catalunya i que en aquest projecte ja han començat a despuntar uns quants Nelson Mandela. Mirem què ha passat a Sant Vicenç dels Horts i veurem en quin sentit ens hem de replantejar les coses per tornar a proposar-nos vells objectius amb noves maneres.