Coses de dones, coses d'homes
Enviat per isabel el
Aquests dies hem parlat a casa d'això. Un dia vam quedar pastats tot escoltant una conversa de les “peques”. Aquest fet no és remarcable, succeeix tot sovint i cada dia més. El que ens va semblar important va ser el tema que tractaven: coses de nens i de nenes, i la visió que en tenien: hi ha coses que no poden fer les nenes.
Tot va anar de la següent manera. L'Ainara es queixava que al pati uns companys de classe no l'havien deixat jugar a futbol, la seva queixa acabava amb la frase dels darrers temps: “Tú creus Ivet?”. La Ivet s'afanyava a replicar la queixa tot explicant-li que les nenes no podien jugar a futbol. Per recolzar la seva afirmació li diu: Ainara, has vist alguna vegada a la tele una nena jugant a futbol o a bàsquet? No eh? Clar perquè no poden. L'Ainara tota resignada li diu: Però a casa si que podem jugar oi? I l'altre respon: Sí. Fi de la conversa i inici de la nostra cara de “què està passant?”.
Després de sopar, i un cop elles ja dormien, vam comentar la jugada. Vam considerar greu que no les deixessin jugar però no tant com el fet que assumissin aquest fet com a normal donat que a la televisió mai havíen vist jugar noies a fútbol o bàsquet. Un exemple de la manca de visibilitat de les dones ens molts àmbits de la que es parla sovint. De vegades aquests comentaris i les reflexions que els envolten no tenen un efecte concret o proper. Jo ja n'he descobert un i per això l'he volgut compartir amb vosaltres. Si volem que alguna cosa canvii i les nostres filles juguin, si volen, a futbol sense entrebancs cal que continuem treballant per construir una societat més igualitària.
1 comentari
Comentaris
No hem avançat tant
Enviat per Mariarosa el Dv, 29/01/2010 - 09:31
Ahir a la nit vaig llegir la teva entrada i avui l'he tornar a veure al Facebook. És realment preocupant -per generalitzat- que la divisió de rols segueixi encara tan vigent, sobre tot si es tracta de nens i nenes que s'estan educant en unes escoles on, si més no en teoria, aquesta divisió de rols no solament no existeix -o no hauria d'existir- sinó que a més a més es combat si apareix -o així hauria de ser.
Tot i la influència que té la televisió en la formació dels criteris dels nens i nenes, dubto que aquest fet sigui l'únic -i ni tan sols el més important- perquè es produeixin fets com el que comentes.
Sempre he pensat que som les dones les que -encara ara- eduquem els fills. Eduquem igual un nen i una nena, si tenim en compte que incoscientment encara arrosseguem una educació de tendència masclista? Hi ha, avui, una generació de mares que se n'han lliurat, d'aquesta influència educacional durant la seva infantesa i fins i tot la seva adolescència i joventut? Em temo que no.
No hem avançat tant. Les lleis no són res més que marcs que afavoreixen canvis. Això no vol dir necessàriament que, en el cas d'aspectes amb unes components antropol·lògiques, socials, culturals i -no ho oblidem- econòmiques, tan fortes com el patriarcalisme, les lleis impliquin un canvi real i efectiu d'actituds i models de relació.
Per tant, doncs sí, cal treballar per una societat que superi les desigualtats que comporta el patriarcalisme, altrament dit masclisme, desigualtat de gèneres o el que us estimeu més. I les dones, directament afectades, ho hem de liderar. D'entrada, revisant les nostres actituds més quotidianes.